Quatre illes, quatre països (i una pallissa)

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Sigui el que sigui el que volem dir en dir Països Catalans, l’enunciat dictamina que no parlem d’un sol país. Ni de tres o de cinc. Recordem que Josep Pla deia que el país és allà on quan tu dius “bon dia” se’t contesta “bon dia”, però la qüestió, sotmesa al raspall de la quotidianitat, es complica una mica. Quan servidor, mallorquí, parlo del país, difícilment algun illenc entendrà que al·ludeixo a les Balears i Pitiüses. S’entendrà que faig referència a Mallorca. L’arxipèlag, amb les persistents solucions de continuïtat que el defineixen, presenta moltes dificultats per ser concebut i tingut com un tot. El sistema de comunicacions actuals —i de sempre— afavoreix més la vinculació dels naturals de cada illa amb diferents metròpolis peninsulars que no entre ells mateixos. 

Cert que aquestes comunicacions, tant com la desaforada dedicació de totes les illes al turisme, han desdibuixat els rigors de l’aïllament, però la illeïtat —vagi aquest concepte en record del geògraf Bartomeu Barceló Pons—, en contemplar causes i efectes de l’aïllament en els vessants econòmics i socials, tant pot reforçar com afeblir la idea de les illes com un sol país: depèn de quins components es prenguin en consideració i de com es valorin cadascun d’ells. En aquella part que intervé en la formació d’una certa imago mundi des del medi illenc, servidor diria que queda molt de camí si és que tenim interès a ser algun dia un sol país, malgrat l’obstinat desmentit de la geografia física. En la construcció de la imatge del món, s’hi esmercen materials de tota casta i procedència. Però la cultura és el conglomerant que els uneix. 

No es deu haver entès així en els cercles del poder autonòmic de l’arxipèlag. O potser sí que s’ha entès: en aquest cas, deuen ser insuperables les dificultats per nodrir les polítiques amb el coneixement que s’hauria d’haver teixit sobre aquesta qüestió.

Si necessitem exemples per millor entendre les coses, com és el cas de qui ocupa aquest tros de paper, us diria que ara mateix el Museu de Menorca allotja una imprescindible exposició de Pasqual Calbó*. Calbó és un artista singular, d’aquests que els grans països produeixen amb comptagotes. Als illencs no ens en devia tocar cap fins d’aquí a un parell de segles, però els astres giraren al seu caprici per possibilitar la seva aparició a Menorca, concretament del 1752 al 1817. Així, el seu atramuntanat país, en vida seva, va estar sota dominació britànica i francesa, de manera que, en caure en mans d’Espanya, l’artista ja havia absorbit les essències de la Il·lustració. La seva vida, sempre amb Maó com a punt de partida i de tornada, va transitar els aires imperials vienesos i les calors humides del tròpic. De tot el que veia, n’aprenia lliçons d’art i de vida. Ens va deixar una galeria valuosa de retrats, de pintures religioses, de paisatges, d’escenes de costums d’una vivor bategant. 

Si les illes Balears & Pitiüses fessin part d’un mateix país, Pasqual Calbó ocuparia un lloc distingit, sobretot per la seva peculiaritat, en el que en solem dir patrimoni cultural —deixem per a un altra estona la qüestió de quan uns béns artístics esdevenen realment patrimoni. Si les autoritats regionals creguessin en la necessitat de fer un país, i si creguessin, com és de raó, que la cultura pot connectar els pobles per damunt de l’aïllament, aquesta és una de les exposicions que haurien recorregut com a mínim les tres illes majors. Com amb tantes altres coses fonamentals, això no ha passat: l’exposició comença i acaba a Maó, i esdevé, així, metàfora d’unes polítiques que cultiven el localisme, per més que adesiara vulguin contradir aquesta realitat amb manifestacions de modernor estantissa, sovint amb bajanades copiades de grans centres culturals que fan bajanades cosmopolites.    

Insistir en aquest assumpte, ja ho sabem, és d’una reiterada inutilitat, però cal insistir-hi perquè el signe distintiu de sigui quin sigui el nostre país consisteix a documentar minuciosament les coses abans de deixar-les morir. 

*El Museu de Menorca ha editat un catàleg tan documentat com vistós amb motiu de l’Any Calbó.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Guillem Frontera
Guillem Frontera

Escriptor, poeta i activista cultural mallorquí.