Plaers cecs

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Venien a dinar uns amics amb les filles i jo havia comprat uns llobarros magnífics. Eren frescos i brillants, i tenien els ulls inquietants del peixos morts. Els cuinava al forn, quan encara menjava peix, amb patates i ceba i tomàquet i pebrot. Just ficava la safata al forn quan un dels amics va entrar a la cuina i va tancar la porta. “Que no el vegin les nenes, així, el peix, que es nota molt que és peix, que ha estat viu, i no se’l menjarien”. Em va xocar, aquella prevenció. És clar que es notava que era peix. Què havia de semblar, si no?
Un altre dia, vaig trobar al mercat uns escamarlans fresquíssims. Movien les pinces i tenien un color vermell intens, i vaig pensar en el meu fill petit, que adora els escamarlans, i me’ls vaig endur a casa. “Mira, duc escamarlans!”, vaig dir-li, i se li va il·luminar la cara. Va voler ajudar-me a cuinar-los. Quan els vam posar a la planxa van fer un xiulet inquietant, van agitar amb força les antenes. El meu fill es va esgarrifar. “S’estan morint”, va dir. No ha tornat a menjar-ne.

Allò que em semblava evident, que eren animals que estaven vius, i per poder-los menjar havien de morir, treia la gana a les criatures. Preferim enganyar-les, fer com si la carn no fossin vaques, porquets, gallines, i que mengin tranquil·les. Però només enganyem les criatures? Quan mengem una torrada amb foie, tenim present els embuts amb què es peixen les oques fins que els explota el fetge?

Al supermercat hi ha tot un passadís amb trossos de carn en safates de porexpan embolicades amb plàstic. En el fons del fons, sabem que en algun moment han sigut animals, però la manera de presentar-los els redueix a producte. Podria ser un tros de plàstic (i, de vegades, té el mateix gust). El procés que ens porta a taula un bistec ens queda lluny, es fa en llocs que semblen fàbriques més que no pas granges i la majoria no hem vist matar (no diguem ja matar nosaltres mateixos) cap dels animals que ens han alimentat tota la vida.

Així, és més fàcil que ens rellisqui el patiment que suposa l’abundància de carn a les botigues i a les cases. Si no recordem que allò que mengem era un gall, no ens caldrà pensar en com ha nascut, com ha viscut, com ha mort. No ens caldrà pensar en l’espai que no ha tingut, en el fet que no ha vist mai el sol, en la vida curta i miserable que li hem donat.

Fa temps que no menjo carn (ni peix), però no us parlo des de cap mena de superioritat moral. Prenc làctics i ous, que poden produir-se en condicions tan horribles com les cuixes de pollastre. Us parlo, però, des de la necessitat de replantejar-nos, si no l’alimentació, com a mínim la negació del problema. Perquè nosaltres tinguem al plat un tall de carn (o més) cada dia, hi ha animals que són tractats de manera inhumana (o, precisament, massa humana). Això ens hauria de preocupar prou com per demanar un canvi profund en la cadena alimentària.

No, no cal menjar carn cada dia. No, no cal torturar animals per produir carn a un cost tan baix que ens surten més cares les mongetes. No, no és imprescindible matar els vedells als sis mesos quan, en altres condicions, podrien viure vint anys. No, no, el patiment de milions d’éssers vius no és inevitable.

I si tornéssim a una manera de menjar carn més raonable? Menys sovint, i animals que hagin viscut una vida digna. Aquesta no només és l’opció més ètica, també és la més sana. En comptes de menjar carn de bebès plena d’antibiòtics, podríem menjar carn d’animals que s’han alimentat de manera natural, que han pogut córrer pel camp, que han tingut una oportunitat de viure més plenament.

I si tornéssim a reconèixer que el que mengem ha estat viu, i ha hagut de morir perquè visquem nosaltres, i ho agraíssim mirant de no torturar ningú? I si fóssim capaços de mirar-nos el plat i pensar “mira, li ha arribat l’hora, però ha viscut prou bé mentre ha viscut”?

Jo crec en una humanitat més conscient, menys hipòcrita. Crec en fer-li saber al meu fill que sí, que els escamarlans són bons, però moren de manera cruel perquè ell els disfruti. Crec en la matança del porc com a festa, com a celebració, com a excepció dins la norma de prendre aliments menys costosos de produir, tant en recursos com en dolor. Crec que, en ple segle XXI, no em serveix anar al supermercat i comprar carn com qui compra cartró, sense responsabilitzar-me de saber d’on surt, qui ha patit perquè jo pugui adquirir-la. Crec en mirar de cara qui som, què fem. I, si no ens agrada el que veiem, canviar-ho. No cal que continuem torturant altres espècies eternament.
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Bel Olid
Bel Olid

Escriptora. Autora de La mala reputació i Vents més salvatges.