Si l’independentisme català fos un pacient clínic, no tindríem cap dubte de diagnosticar-li problemes greus de salut mental. Podríem debatre llongament sobre les possibles causes, fins i tot filar prim sobre la tipologia simptomàtica. Tanmateix, el que segur que seria inqüestionable és que avui l’independentisme –en tot el seu conjunt i sense excepcions– és un pacient que arrossega una depressió de cavall, acompanyada de rancúnies, enveges personals, tics autodestructius, actituds negatives miserables i, en definitiva, un reguitzell extens de comportaments tòxics que impedeixen de créixer i construir.
El darrer capítol de la justícia europea sobre Puigdemont, amb l’estirabot de la consellera Ponsatí inclòs, confirma aquesta anàlisi sense pal·liatius. També les baralles públiques i impúdiques entre en Jordi Graupera i l’Enric Vila. Quan un individu pateix disfuncions emocionals, no importa si té raó o no en el fons d’allò que fa o diu. Si perds el control i cales foc al cotxe del teu marit perquè ets incapaç de controlar els teus impulsos, no importa si en el fons tenies els teus motius i arguments en contra seu. El que esdevé automàticament rellevant és que has perdut el senderi i t’has deixat endur per una força maligna que s’ha apoderat de tu. Això és tan obvi que ho saben fins i tot les criatures ja des de ben petites.
Actualment, amb l’independentisme, passa exactament el mateix. El moviment s’ha deixat raptar per energies fosques que han pres el control de tots els partits i organitzacions sense excepcions, fins i tot d’aquells que semblen més ponderats o moderats. Que Òmnium Cultural visqui en una mena de letargia permanent és també producte d’aquest estat d’insalubritat emocional. Que la resposta de bona part de la bona gent independentista sigui l’abstenció, és també conseqüència de tot plegat.
Les receptes per sortir d’aquest atzucac fa temps que les sabem. De sobres, de fet. Si no s’han aplicat encara és, bàsicament, perquè fins ara han prevalgut més els interessos individuals d’uns quants, que l’interès general de la causa independentista. En aquests moments, bona part dels quadres d’Esquerra Republicana són plenament conscients que la dimissió i jubilació política absolutes d’Oriol Junqueras i Marta Rovira és del tot indispensable per reconduir el projecte. És un must. Tots dos, però Junqueras especialment, encarnen perfectament tota l’energia fosca que avui empresona l’independentisme. Sens dubte, aquesta retirada s’ha de fer ordenadament i, sobretot, reconeixent-los tots els honors escaients. ERC hauria d’aprendre dels errors del passat i, per tant, no repetir la ignomínia que va patir Josep–Lluís Carod-Rovira. Així doncs, seria desitjable que a l’Oriol i a la Marta el partit i el país els agraeixi la feina feta i treballi perquè la història sigui generosa amb ells. Naturalment, poden –i seria positiu– continuar vinculats al moviment. Àdhuc se’ls pot oferir algun càrrec honorífic. Tot el que calgui per evitar més rancúnies, més ràbia, més enveja. Alhora, tot el que calgui perquè no intervinguin ni un minut més en el futur del partit, del moviment i del país.
Avui ningú no té la més mínima hesitació que la retirada definitiva de l’Oriol i la Marta alleugeriria notablement la tensió que es viu. Però amb això no n’hi ha prou. Junts, la CUP, l’Assemblea i Òmnium tenen moltíssima feina a fer, també. Junts acumula una llista llarga d’individus plens de rancor fratricida, emocionalment incapaços de girar full, que són un impediment per construir fulls de ruta nous. També és urgent que l’ANC faci dissabte de dalt a baix, i torni a tenir una cúpula que entengui que l’exigència i la rigorosa reivindicació poden casar perfectament amb la maduresa, la seriositat i l’elegància. A Òmnium li aniria bé una operació estètica que li llevi 40 anys del damunt. És esfereïdor de constatar com ha arribat a mal envellir –ese hacerse mayor sin delicadeza…–. La pèrdua de suport de socis i seguidors els hauria de fer veure que el país demana energies renovades, que no sigui més del mateix. Pel que fa a la CUP, això es mereixeria un article independent.
En el terreny emocional sovint parlem de “fer net”. És, ni més ni menys, el que ens cal de peremptòriament. Fer net per recuperar l’energia positiva, que posava el focus en construir, en dissenyar els camins del futur. Que la rancúnia no ens facis traïdors.
