Les disputes protagonitzades per Podem a l’hora d’intentar integrar-se en Sumar, i la inflexibilitat de Yolanda Díaz a l’hora de pactar amb el partit morat, ha sigut un capítol desagradable i decebedor. Sobretot perquè, després de l’últim resultat electoral, segurament injust per a Podem, aquest espai arriba a unes eleccions decisives, les del 23 de juliol, amb una motxilla de baralles, desavinences i toxicitats que no convé, ni de bon tros, a l’esquerra alternativa espanyola.
Es repeteix, i molt, el mantra que aquestes eleccions han de servir per a barrar el pas al feixisme. És cert que tot el que no siga una victòria del PSOE i de Sumar gràcies al suport, també, dels partits nacionalistes i independentistes, significarà l’arribada del PP i de Vox a Moncloa. Amb tot el que això comporta. Però la situació de Podem, més enllà de les dificultats, no beneficia només la dreta i la ultradreta. De fet, presenta moltes altres contrarietats.
Podem va emergir en un context d’adversitat extrema. El rebuig per les conseqüències de la crisi financera, que com sempre van pagar els més desafavorits; i el seguit d’escàndols de corrupció que afectaven sobretot el PP i la monarquia espanyola, sumat a les dures –sovint inassumibles– exigències d’Europa per fer front a la crisi a còpia de retallades en els serveis públics, van generar un escenari que va afavorir la irrupció de Podem.
"Darrere la imatge actual de Podem hi ha, també, un llegat que les formacions adreçades a ocupar aquest espai han de fer seu per a millorar la vida, la política i la societat"
Els morats, amb el referent indiscutible de Pablo Iglesias, no només van plantar cara a la situació generada, sinó que van contribuir a la democratització del sistema polític espanyol. No s’explica, en cas contrari, que després d’aquella onada el PP celebrara per primera vegada primàries en la seua història per a triar el president del partit. O que els partits es vegeren obligats a prescindir de candidats tacats per la sospita de la corrupció. O que el poder bancari quedara sota sospita en una societat descontenta pel comportament de les entitats financeres.
Per bé que moltes d’aquestes exigències ja han perdut vigència, gràcies en bona part al treball del poder mediàtic –un fenomen que analitzem en la portada d’aquest número d’EL TEMPS–, no es pot oblidar que Podem va demostrar que altra manera de fer política és possible. Que hi ha una generació que ha sigut capaç de canviar coses, de renovar el sistema i d’expressar-se sense els càlculs electoralistes que posteriorment van perjudicar Podem.
Cal no oblidar, per exemple, el posicionament, ferm i decidit dels morats, envers la qüestió catalana. El resultat d’aquest partit al 2015, amb una setantena de diputats al Congrés, va coincidir amb el discurs més valent de Podem no només contra el sistema, sinó també a favor d’una solució democràtica per al conflicte català. Fins i tot ho van posar com a condició inapel·lable per a un pacte de govern amb el PSOE que no es va arribar a produir després d’aquells comicis. Posteriorment, la postura dels morats es va anar rebaixant, fruit d’una estratègia fracassada, basada en la covardia, que va apartar el partit dels seus principis fundacionals que tant van il·lusionar tanta gent.
Amb el pas del temps, Podem ha anat perdent força, frescor i originalitat, i s’ha anat arraconant al ritme que queia en les lògiques tradicionals de l’esquerra més anacrònica. Les lògiques de les purgues, de les disputes internes i de l’intent de ser fidels a una puresa que condueix a la marginalitat. Però cal no oblidar que darrere d’aquesta imatge actual hi ha, també, un llegat que les formacions adreçades a ocupar aquest espai han de fer seu per a millorar la vida, la política i la societat. I Sumar ha d’aprendre molt d’aquest llegat si es vol constituir com una força amb capacitat real de canvi.
