El yolandisme ha fracassat en el seu primer assalt electoral. I això és així perquè els números ho deixen clar. Si algú diu el contrari, senzillament, menteix. I si algú fa lectures interessades per mirar de dissimular-ho, senzillament, s’autoenganya.
Totes les candidatures que giraven –de manera més o menys explícita– al voltant de l’òrbita de Yolanda Díaz han perdut vots. Ho ha fet Joan Ribó a València, ho ha fet Unides Podem a totes les cambres autonòmiques, ho ha fet l’errejonisme i ho ha fet Ada Colau. Que el context no jugava a favor, d’acord. Però el fracàs hi és.
El de Yolanda Díaz és un fenomen interessant per a les forces de l’esquerra alternativa d’àmbit estatal, que poden agafar-se a aquest salvavides per a no morir d’inanició electoral el 23 de juliol. Però això no vol dir que Sumar haja de ser la força aglutinadora, també, de les formacions territorials. Ni en termes pragmàtics, perquè Sumar no garanteix cap èxit electoral als partits capaços de bastir un relat propi –que li ho diguen al BNG–; ni en termes teòrics, perquè els interessos dels valencians queden molt lluny de les prioritats de l’esquerra espanyola.
Per tots aquests motius, és incomprensible l’entestament de Compromís a incorporar-se a la candidatura de Yolanda Díaz. Incomprensible perquè els valencianistes disposen d’una base suficientment nombrosa, ideologitzada i experimentada com per a encarar les pròximes eleccions –i les que vindran– amb motivació i amb possibilitats clares de revalidar el seu diputat. En posarem alguns exemples.
Des que els valencianistes disposen d’un representant al Congrés espanyol, només en una cita electoral s’han atrevit a presentar-se en solitari a aquests comicis. Va ser a l’abril del 2019. Qui fins fa no res era el diputat referent dels valencianistes a la capital espanyola, Joan Baldoví, va conservar el seu escó. En aquell moment Compromís va traure 173.000 vots i un diputat per València. Anteriorment, els valencianistes s’havien presentat amb Equo, amb Podem –És el Moment– i amb Podem i EsquerraUnida –A la Valenciana– en diverses aliances als comicis estatals. Els resultats van ser els següents: 125.000 vots al 2011, 671.000 al 2015, 656.000 al 2016, 173.000 a l’abril del 2019 –en solitari– i 176.000 al novembre d’aquell any, ara amb la suma de l’errejonisme de Más País.
Les aliances del 2015 i del 2016 van donar un gran resultat numèric, però no massa sucós en termes pràctics. Els valencianistes van traure, en aquelles dues eleccions, quatre diputats al Congrés dels nou que van aconseguir sengles candidatures unitàries. Cal recordar que aquell “èxit” era paral·lel a l’onada apoteòsica de Podem, un gran reclam electoral que no va tindre la traducció esperada en termes de governabilitat. Potser no és desencertat considerar que, amb una aliança capaç de sumar tants i tants vots, té sentit forjar una candidatura d’aquest tipus. Però a hores d’ara aquell context ja no existeix. I pel camí, les aliances no han fet sinó aigualir el discurs valencianista que Compromís havia representat amb una gran capacitat de convicció.
De fet, molts valencianistes desencantats, que al 2015 van donar el seu suport a Compromís per interpretar que la coalició de Mónica Oltra era la que millor defensava els interessos dels valencians, es van baixar d’aquell tren. Bona part d’aquesta bossa s’havia identificat fins poc abans amb els partits centralistes, que van perdre una petita part del seu enorme electorat –per tant, una suma considerable d’electors– a favor dels valencianistes. No s’explica, si no, l’enorme canvi institucional generat al 2015, especialment a Les Corts i en molts ajuntaments. Sobretot al de València, però no només. No cal dir que aquest elector potencial, que es podria haver treballat i ampliat, difícilment s’identificarà amb una candidatura de l’esquerra espanyola, per bé que haja absorbit Compromís i per bé que visca un bon moment que ara, per descomptat, ja s’ha acabat.
Però malgrat tot, la direcció de Compromís persisteix. Sembla entestar-se en la premissa de “yolandisme o barbàrie” fins al punt de no consultar la militància el seu parer sobre aquesta aliança. Compromís fa el seu camí sense comptar amb els seus, amb tot el que això comporta.
Aquesta unilateralitat ha incomodat bona part dels qui van treballar en el creixement de la coalició i dels qui, des de l’anonimat més estricte i des del fracàs electoral previsible, empentaven la UPV i l’antic Bloc per traure el valencianisme polític de la irrellevància. Una vegada es va aconseguir aquest objectiu dotant el moviment de la transversalitat necessària, i amb la figura indiscutible de Mónica Oltra, en comptes d’ampliar l’electorat amb aquesta perspectiva, alguns van preferir forjar aliances que no només aparten Compromís de la seua base i missió tradicionals, sinó que condueixen el moviment a una desorientació frustrant. Més encara quan aquests pactes no són generals, sinó puntuals i interessats, tal com s’ha vist en aquestes eleccions municipals, on els intents i els impediments per aglutinar partits en una mateixa llista eren totalment aleatoris i no obeïen cap lògica general ni estratègica.
D’altra banda, res no fa pensar que l’esquerra espanyola tinga com a prioritat acabar amb l’infrafinançament valencià. Ni culminar el corredor mediterrani. Ni abocar una part considerable dels seus esforços contra l’Espanya radial i centralista que permet que València, Alacant i Barcelona encara no connecten amb l’AVE. Ni solucionar la desfeta dels Rodalies. Ni enarborar tantes i tantes banderes transversals que Compromís enarbora, sí, però que contraresta amb aliances inconsistents per a bona part d’un valencianisme orfe, cansat que la seua coalició de referència busque solucions aliant-se amb l'esquerra espanyola i no enfortint un full de ruta exclusivament propi.
