Era un 23 de març, a cavall entre l’hivern i la primavera del 2018. Aquell dia el Síndic de l’Alguer d’aleshores, el socialdemòcrata Mario Bruno, visitava la ciutat comtal en motiu de l’estrena a Catalunya, dins el marc del Barnasants, de l’espectacle musical alguerès Mans Manetes, produït per la Plataforma per la Llengua. Abans d’anar cap al Teatre Joventut, però, el batlle de l’Alguer, acompanyat de la seva regidora de cultura, van voler fer un seguit de reunions institucionals, així com fer un mos amb els responsables de la Plataforma per la Llengua.
L’escena del crim s’esdevingué al restaurant El Pintor, al carrer Sant Honorat de Barcelona, just davant de la Generalitat i, naturalment, ben a prop de la Plaça Sant Jaume i l’Ajuntament de Barcelona. Qui sap si va ser purament l’atzar o, les casualitats de la vida, el cas és que el Síndic de l’Alguer i la cúpula del govern local d’aquell moment, encapçalada per Ada Colau i el seu tinent de batlle, Gerardo Pisarello, van acabar coincidint en aquell precís espai-temps barceloní. Tot i que no varen dinar junts, la trobada, amb encaixada de mans i fotografia inclosa, es va produir.
Ada Colau va ser la primera en abandonar el restaurant. Va ser en aquell moment que una persona de la comitiva la va aturar i la va informar que en una altra taula hi havia el Síndic –d’esquerres, precisió sempre necessària en aquests casos…– de l’Alguer, a qui li faria molt de goig de saludar-la. Amb aquell somriure d’orella a orella tan forçat com ens té acostumats, l’alcaldessa va encaminar-se cap a la taula del Síndic. Mario Bruno es va alçar immediatament, i li va adreçar un afable “Bon dia, Ada”, al qual ella va respondre “Buongiorno Síndico, come va?”. A partir d’aquí va escaure’s una de les escenes més dantesques que he pogut mai imaginar. Mentre Mario Bruno, Síndic de l’Alguer, anava parlant i responent en català, Ada Colau, batllessa de Barcelona, responia en italià.
Per sort, l’intercanvi kafkià va ser breu, i ràpidament Colau va tocar el dos. El més divertit del cas, però, va venir tot seguit. Un cop Ada Colau ja no hi era, va ser el torn de Gerardo Pisarello, que també va ser informat de la presència del Síndic de l’Alguer en aquell restaurant. El tinent d’alcalde ràpidament se’n va anar cap a Mario Bruno, el va abraçar i, amb aquell català mesclat d’influències argentines, va entaular-hi una conversa entusiasta sobre l’Alguer, Barcelona, la cultura, etc. D’aquesta conversa, en va sortir aquesta piulada, que exposo com a prova dels fets.
Era meravellós. Un argentí nascut a Tucuman, fill d’una mestra de poble i d’un advocat perseguit i assassinat per la dictadura militar argentina, acabava de donar una lliçó de catalanitat no només lingüística, sinó també cultural i nacional, a una barcelonina que era, ni més ni menys, que la batllessa de Barcelona. Algú dirà que l’episodi no va més enllà de l’anècdota i, tanmateix, em veuré obligat a desmentir-ho. Per molt caricaturesc que sembli, els fets viscuts aquell 23 de març al restaurant El Pintor de Barcelona són crucials per entendre per què tenia raó en Bernat Dedéu quan titllava Ada Colau d’espanyola. Són essencials per entendre per què el compromís i la fermesa nacionals tenen més a veure amb la persona que amb els partits. Tot i que Colau i Pisarello són del mateix partit, la primera ha estat una alcaldessa que, durant els vuit anys de mandat, ha actuat subordinada 100% als interessos de l’Estat; mentre que el segon va ser un tinent d’alcalde tan honest i valent com va poder, que sempre va tenir ben clar la capital de quin país era Barcelona. Probablement per aquest motiu el van enviar a Madrid tan aviat com van poder.
No tinc cap dubte que l’origen llatinoamericà de Pisarello hi fa molt. Com Albano Dante Fachín, o com en Gabriel Fernández candidat a l’alcaldia de Sabadell per ERC, tots tres representen molt bé el polític d’esquerres llatinoamericà d’un país que en el seu moment ja es va independitzar d’Espanya. I això, de segur que és molt alliberador.
Sens dubte, més enllà de la Colau, el panorama polític barceloní tampoc no és gaire encoratjador. Per no dir gens. Per això, cada dia que passa i s’acosta més el diumenge d’eleccions penso: quina sort de no haver de votar a Barcleona.
