Mentre en Manel Ollé, l’Anna Punsoda i la Júlía Ojeda fan veure que s’esbatussen públicament i impúdica, i corroboren que en aquest país qui no té feina el gat pentina, el veritable drama de les polítiques públiques culturals provincianes continua assetjant el nostre país sencer dia sí, dia també.
Qui sap si deu ser per aquella cosa tan nostrada, alhora que carrinclona, de considerar l’art de la ploma una activitat intel·lectual i espiritual superior a la resta, no deixa de ser tanmateix simptomàtic que la Punsoda i l’Ojeda s’esquincin les vestidures per unes ratlles publicades que barregen català i castellà, mentre aquesta pràctica és del tot habitual des de fa més d’una dècada en àmbits com la música o l’audiovisual, sense que ningú no hagi dit ni piu. De fet, que programes d’entreteniment i telenovel·les de TV3 barregin català i castellà com a mínim fa trenta anys que és un hàbit del tot corrent. I no hauria de sorprendre tampoc ningú que la resposta de l’Ollé sigui una filigrana dialèctica que evita, tant com pot, d’anar al fons de la qüestió, que ja inquietava el mestre Pla en aquell icònic viatge a Nova York: “Escolti, i tot això qui ho paga?”.
En efecte, mentre discutim sobre el sexe dels àngels, el Departament de Cultura cada setmana ens delecta amb la publicació de bases de subvencions diverses. Hi han setmanes que el reguitzell de convocatòries és meravellós. Llegir-se aquests escrits del DOGC, d’una llengua tan noble i elevada, sí que em sembla que hauria de ser un exercici gairebé obligatori per a tots els qui s’erigeixen com a intel·lectuals de la nostra nació, car, al capdavall, el poc poder que exerceix avui el nostre poble es troba, a grans trets, amagat enmig d’aquests criteris i requisits que l’estimada burocràcia embolcalla. En aquest sentit, per exemple, jo mateix he pogut copsar, com a agent cultural –amb tota la modèstia i humilitat del món–, la visió reduccionista i, diguem-ho clarament, anticatalana de bona part d’aquests ajuts públics adreçats, teòricament, al foment de la cultura. En aquest article, esmentaré només tres exemples que pretenen assenyalar on es troba el moll de l’os, és a dir, cap a on hauríem d’apuntar les metralletes.
En primer lloc, tothom hauria de saber que el Govern català és el primer que promou la discriminació negativa –si fos positiva, ja ens agradaria!– dels músics dels Països Catalans que no són residents a Catalunya. Parlem tant de les subvencions per a discogràfiques, com d’aquelles destinades a la música en viu. La gran majoria estableixen en llurs criteris una diferència clara entre músics residents a la Catalunya espanyola, d’artistes que no hi viuen. El resultat és que els músics valencians, mallorquins, algueresos, nord-catalans o d’allà on siguin que canten en català, a la pràctica, es veuen penalitzats pel nostre govern, que diu tenir entre les seves màximes prioritats la llengua catalana. En comptes de marcar la diferència exclusivament entre artistes que canten en català –siguin d’on siguin– i artistes que canten en qualsevol altra llengua, el que fa el Departament de Cultura és, en primer lloc, discernir entre artistes residents i no residents i, després, entrar o no en criteris de llengua, que en general són per “apujar nota”, no pas un requisit. El Departament de Cultura fa aquesta política amb l’objectiu clarament espanyolista de no excloure de la bicoca la producció musical en castellà o anglès feta a Catalunya, perquè “això també és la nostra indústria”. El resultat final és que la mateixa Generalitat promou, amb els nostres diners, la producció i exhibició de música en castellà, això sí, Made in Catalonia. És com si el Departament de Territori i Sostenibilitat es dediqués a subvencionar empreses catalanes, tant les que contaminen com les que no, amb l’argument que les empreses contaminants “també són la nostra indústria”. Mentre la “nostra indústria musical” (sic) va sucant-hi a base de bé, avui els ajuts de la Generalitat de Catalunya consideren més “català” qualsevol disc que publica l’Alizz, que un vinil com el que va presentar l’any passat el mallorquí Marcel Pich, d’homenatge a en Guillem d’Efak, fet a partir d’un enregistrament en directe en un concert a l’Alguer, imprès al País Valencià i publicat per un segell discogràfic del Principat de Catalunya. És en aquesta concepció clientelista i provinciana on hi ha el problema.
Un fenomen molt semblant passa amb els ajuts a les produccions audiovisuals. La llengua catalana és un criteri per guanyar puntets, però no pas un requisit obligatori. En la darrera dècada, el nombre de pel·lícules i projectes audiovisuals que els catalans n’hem pagat una part amb els nostres impostos, a través d’organismes com l’ICEC, i que ni tan sols ofereixen una versió en català, no és pas negligible.
I el darrer exemple és la cirereta del pastís, perquè és la prova del cotó fluix que el problema és, efectivament, la manca de consciència nacional dels nostres governants. Aquesta setmana la Secretaria de Política Lingüística presentava les noves bases de subvenció per a projectes de promoció de la llengua occitana, i hi especificava que “els projectes presentats han de tenir relació o connexió temàtica amb la varietat aranesa de l'occità o amb l'Aran”. L’Aran és un territori occità petit, que forma part d’un conjunt de terres de llengua occitana que s’estén per tot el terç sud de França i una franja dels Alps italians, que engloba una població de més de 15 milions de persones. L’única manera de fer sobreviure l’occità a l’Aran és fomentar-ne la llengua més enllà dels confins administratius, perquè una llengua d’una vall de 10.000 persones només és interessant per als més romàntics. De fet, la fórmula emprada en aquesta convocatòria és, fins i tot, redundant perquè hi pot haver cap projecte que promogui l’occità, sigui del caire que sigui, que no contingui una connexió temàtica amb l’Aran, pel sol fet de promoure’n la llengua? Algú s’imagina que el Consell Insular de Menorca publiqués uns ajuts de foment de la llengua catalana i hi especifiqués “els projectes presentats han de tenir relació o connexió temàtica amb la varietat menorquina del català o amb Menorca?” No ens semblaria ridícul, localista i un cert aire blaver?
Tornem a Pla. “El meu país és aquell on, quan dic «bon dia», em responen «bon dia»”. O centrem els esforços en llegir i esmenar el DOGC, o aquest país aviat serà només literatura.
