El diumenge 14 de maig se celebraran eleccions presidencials a Turquia. Recep Tayyip Erdogan encara, amb aquests comicis, el repte d’una continuïtat que se li pot complicar més que mai. Sobretot després del terratrèmol que es va produir a inicis de febrer, que va acabar amb la vida de quasi 60.000 persones i que va evidenciar les mancances del govern turc en situacions d’emergència com la que es van viure. Però no només.
El terratrèmol va forçar el desplaçament de vora sis milions de persones al sud de Turquia i al nord de Síria, i part d’aquests refugiats, els que s’han desplaçat des de Turquia, vivien en zones que tradicionalment acostumen a votar Erdogan. Uns vots que el president turc podria perdre per l’absència d’aquests electors i també per l’enuig generat.
La crisi econòmica és un altre dels factors que posen en risc la continuïtat d’Erdogan, amb una inflació ha arribat a superar el 80%. I tot es barreja amb el camí que, amb Erdogan, Turquia està seguint cap a un règim cada vegada més autoritari i, per tant, menys democràtic. Així es pot veure a nivell intern, amb l’encarcerament d’opositors o amb els atacs, físics i judicials, rebuts per partits polítics. També amb les represàlies patides pel moviment independentista kurd.
En aquest últim cas, el referent del partit HDP –Partit Democràtic dels Pobles, favorable a la causa kurda–, Selahattin Demirtas, continua empresonat acusat de simpatitzar amb terroristes. El Tribunal Europeu de Drets Humans va ordenar el seu alliberament, però Demirtas continua empresonat i els membres de l’HDP corren el mateix perill. De fet, fa dues setmanes un centenar de persones van ser detingudes amb l’acusació de tindre connexions amb el moviment kurd. Des de la presó, Demirtas no s’ha rendit i ha fet una crida al vot contra Erdogan en aquestes eleccions. El seu partit està en procés de ser il·legalitzat, tot i que la repressió contra els kurds va molt més enllà de la política estricta, tal com s’ha vist amb les denúncies en aquest territori de confiscació d’ajuda humanitària per part de l’exèrcit turc en el context del terratrèmol recent.
L’esperança principal de l’oposició contra Erdogan es concentra en Kemal Kiliçdaroglu. Aquest polític de 75 anys lidera el Partit Republicà del Poble (CHP), que enguany compleix cent anys des de la seua fundació, i es presenta amb l’objectiu de democratitzar la societat des d’un posicionament socialdemòcrata i pròxim a l’europeisme.
Aquest candidat ha unit en una mateixa candidatura sis partits de l’oposició molt distints, però que comparteixen l’objectiu d’acabar amb el règim d’Erdogan. Kiliçdaroglu és també membre de la minoria turca alevi, de la qual formen part 14 milions dels 85 milions de ciutadans que viuen a Turquia. Un fet que el desmarca, també, de l’hegemonia religiosa que vol garantir Erdogan, enemic de les particularitats que alguns interpreten com un perill per al nacionalisme turc. Tal com explica Der Spiegel en un reportatge, en els 100 anys de la república turca mai un alevi no ha ocupat un alt càrrec públic, i ara Kiliçdaroglu ho pot fer possible.
El líder opositor també aposta per un gir diplomàtic en l’àmbit internacional. Erdogan ha protagonitzat actituds unilaterals amb Rússia. Turquia, membre de l’OTAN, no s’ha allunyat de Putin en el conflicte amb Ucraïna. Alhora, el vet d’Erdogan a l’entrada de Suècia en l’OTAN en un context com l’actual obeeix a la seua intransigència envers el moviment kurd, que compta amb molts militants exiliats en aquest país que Turquia vol extradir a canvi d’aixecar el veto contra Suècia. Un xantatge inacceptable en un entorn occidental que es pretén democràtic i que, sense Erdogan, sens dubte, ho serà encara més.
Per aquestes qüestions i per moltes altres, el 14 de maig està marcat al calendari com una jornada clau en l’esdevenir de la política internacional. Turquia queda lluny geogràficament, però el seu rumb afectarà el món sencer.
