L’esperança s’esvaeix. Potser un miracle o déu mateix poden fer-hi alguna cosa. Sevtap Köse Ergün està dempeus davant d’una muntanya de runa i el seu rostre reflecteix una profunda indignació. Alça els braços cap al cel. “Feu alguna cosa!”, crida. “Per què ningú no fa res?”
Ergün té 41 anys, duu una dessuadora amb caputxa i pantalons de xandall. Als peus hi porta unes sabates esportives plenes de fang escrostonat. Igual que la resta d’habitants d’Antioquia —al sud de Turquia—, dilluns de la setmana passada, poc després de les quatre de la matinada, va despertar-se d’un sobresalt en començar el terratrèmol. Ergün viu amb el seu home i els seus dos fills als afores de la ciutat. Casa seva va quedar intacta. Directament després del primer tremolor, va córrer fins a l’edifici on vivien els seus pares, al centre. En arribar, però, en quedava ben poca cosa. Els seus pares van quedar colgats sota la runa, explica. El seu oncle, la seva tia i diversos cosins també, ja que la meitat de la seva família vivia en aquell immoble.
Una de les seves cosines, Nilgün Turunç, va sortir-ne en vida. Explica que va despertar-se per la tremolor, va veure que les parets començaven a trontollar i li va caure un armari al damunt. L’únic que recorda després d’això és trobar-se a terra, estirada, amb restes de formigó per damunt. Va poder sortir d’allà sota a través d’una escletxa enmig de la runa.
L’Ergün i la Turunç expliquen que, juntament amb altres veïns, van passar la nit intentant desenterrar els seus familiars amb les seves pròpies mans. Fins que no va arribar el personal de l’Afad, agència turca de gestió d’emergències, va passar tot un dia.
Dimarts, 36 hores després del terratrèmol, els dos fills de la Turunç encara són sota la runa. Ella parla amb els membres de l’equip de l’Afad demanant-los que continuïn buscant-los. Ha sentit alguna cosa. Explica que, en alguns casos, s’han rescatat víctimes de terratrèmols fins i tot al cap de dies. Mentre parla, els membres de l’Afad carreguen un cadàver a una furgoneta. A la Turunç se li omplen els ulls de llàgrimes. “Què hem fet per merèixer això?”, es lamenta.
Ja han passat força dies des que el terratrèmol més intens dels últims cent anys va afectar el sud de Turquia i el nord de Síria. Amb una magnitud de 7,8, fou tan intens que fins i tot es va sentir a Egipte. I el van seguir desenes de rèpliques. La magnitud de la tragèdia s’ha anat fent visible al llarg de la setmana.
Segons dades oficials, a Turquia hi han mort més de 20.000 persones i a Síria, més de 4.000 . Desenes de milers més han resultat ferides. Gairebé no passa hora en què aquestes xifres s’han de corregir a l’alça. És impossible preveure quantes víctimes encara són sota la runa i podria molt ben ser que, al final, s’arribi a diverses desenes de milers de morts.
A Turquia, la població està en ple procés de dol, però les veus que qüestionen la política cada dia són més fortes: per què l’ajuda va trigar tant a arribar a Antioquia? Tanta destrucció era inevitable o potser s’haurien pogut evitar víctimes mortals si les cases haguessin tingut estructures més estables? El govern s’havia pres seriosament les advertències dels experts?
El president Recep Tayyip Erdogan jura que el seu govern fa tot el possible per ajudar la població afectada. S’han mobilitzat més de 50.000 persones en missions de rescat i ha declarat l’estat d’excepció a més de deu províncies, la qual cosa dificulta les protestes. Tanmateix, el que no podrà evitar és el debat sobre qui és culpable de la tragèdia.
A Turquia s’han de celebrar eleccions d’aquí a tres mesos i Erdogan mai no havia estat sotmès a tanta pressió al llarg dels gairebé 20 anys que ha ocupat el càrrec de primer ministre i de president. Les enquestes equiparen la posició del govern amb la de l’oposició i probablement un dels temes clau de la campanya electoral serà la catàstrofe de la setmana passada i la gestió que n’ha fet Erdogan. Dimecres de la setmana passada mateix, el líder de l’oposició, Kemal Kiliçdaroglu, va atacar frontalment el president: “Si hi ha un culpable de tot això, és Erdogan.”
Antioquia, a la província de Hatay, té l’aspecte d’una zona de guerra. A banda i banda dels camins s’acumulen els cadàvers, coberts provisionalment amb lones o mantes. No hi ha prou personal ni vehicles per endur-se’ls. Pels carrers deambulen persones fen tentines i amb la cara ensangonada. Hi ha una dona encorbada damunt del seu marit, que malda per bleixar tot estirat a terra, moribund.
L’alcalde, Lütfü Savas, socialdemòcrata com Kemal Kiliçdaroglu, ha traslladat l’oficina a una furgoneta perquè l’ajuntament també va patir greus desperfectes durant el terratrèmol. El telèfon no para de sonar, voluntaris que volen entregar material d’ajuda humanitària. Savas explica que a Antioquia han quedat destruïdes més de 2.000 cases, i gairebé una tercera part del personal d’emergències local ha mort, està ferit o bé s’ha d’ocupar de la seva família. Savas mateix ha perdut parents. “Antioquia està vivint una mena d’apocalipsi”, conclou.
Amb tot, de tant en tant es viu algun moment d’alegria sobtada. Dimecres de la setmana passada, per exemple, 58 hores després del tremolor, es va poder rescatar un bebè de quatre mesos d’entre la runa.
Meryem Abaci, de 52 anys, i el seu fill estan esperant davant d’un punt de repartiment d’aliments. Casa seva ha quedat completament destruïda. El seu home viu als Estats Units. Ella i el fill han pogut refugiar-se en una de les tendes de campanya que l’Afad ha muntat en un parc. “No tenim enlloc on anar”, sentencia.
Com Abaci, a molts ciutadans del sud-est de Turquia els fa l’efecte que l’estat els ha deixat a l’estacada. “Per què ha vingut tan poc personal d’emergències?”, pregunta un home als carrers d’Antioquia. “On és el govern?”
Antioquia no és l’únic lloc que ha patit uns danys gravíssims. En total s’han vist afectades fins a deu províncies del sud de Turquia: un territori tan extens com tot Alemanya. A Iskenderun va incendiar-se un moll de contenidors. L’antiga fortalesa bizantina de Gaziantep ha quedat parcialment destruïda.
La magnitud de la devastació és tan ingent que els equips de rescat no poden concentrar els esforços en un punt en concret. Hatice Aydogan és una jove de 32 anys d’Istanbul i dirigeix un equip d’emergències de l’Afad; dilluns al vespre és al voral d’una carretera a Antioquia i intenta trobar la manera d’arribar al centre. La central mateixa de l’agència Afad ha quedat derruïda i Aydogan no sap com fer-ho per trobar els seus col·legues. “No podem comunicar-nos amb els equips d’altres ciutats perquè no hi ha cap mena de coordinació”, es lamenta.
Els últims dos anys, el pressupost de l’Afad s’ha reduït a uns 100 milions d’euros. En canvi, durant el mateix període, el pressupost de la Diyanet, la direcció d’afers religiosos del país, gairebé s’ha triplicat, fins a 1,7 mil milions d’euros.
No és l’única decisió presa pel govern d’Erdogan de la qual ara se’n veuen les conseqüències. Hüseyin Alan dirigeix el col·legi d’enginyeria geològica de Turquia. El 2021, ell i diversos col·legues van publicar un estudi en el qual preveien terratrèmols en diverses ciutats al llarg de la línia de demarcació. Entre altres indrets, a Antioquia. Tanmateix, tant l’oficina del president a Ankara com les administracions locals van ignorar els resultats.
El 1999 va haver-hi un gran terratrèmol prop d’Izmit i de Gölcük, a la riba del mar de Màrmara, arran del qual van morir més de 17.000 persones. Erdogan va arribar al poder tres anys i mig més tard, armat amb una bateria de promeses de reforma. La realitat, però, és que ben poca cosa ha canviat en matèria de prevenció de catàstrofes. En aquell moment es va crear un impost anomenat dels terratrèmols i l’oposició afirma que ha sigut parcialment objecte de malversació.
En parlar amb una afectada pel terratrèmol de la setmana passada, Erdogan va dir que era cosa del destí, una tragèdia davant la qual la humanitat ben poc podia fer. Tanmateix, experts com Hüseyin Alan estan convençuts que, amb una bona prevenció, l’estat podria haver evitat aquests nivells extrems de destrucció.
Alan posa el Japó d’exemple; un país que tot sovint experimenta terratrèmols i on, tanmateix, la xifra de víctimes mortals és clarament inferior. A diferència de Turquia, el Japó compta amb una oficina de prevenció de catàstrofes que treballa de manera preventiva. La gran diferència, però, rau en el fet que allà els arquitectes i els enginyers han de fer construccions més segures.
Els experts lamenten que, durant anys, les constructores turques han passat per alt les normatives sense que ningú no els digués res. Construïen amb material de baixa qualitat en comptes d’acer perquè és car, però aporta estabilitat als immobles. Sovint tampoc no es feien estudis de sòl abans d’iniciar unes obres per determinar si era idoni per a la construcció o no.
L’edifici de vuit plantes en el qual vivia la família de l’Ergün just s’havia construït feia set anys. Ella explica que, quan els seus pares s’hi van mudar, la promotora els va assegurar que l’edifici aguantaria en cas de terratrèmol. No sap si s’hi va fer mai cap inspecció. A Turquia, les promotores són qui paga els inspectors. I, quan el terratrèmol ha arribat, la casa on vivia la família de l’Ergün ha caigut com si fos poc més que un castell de cartes.
El govern d’Ankara havia de ser conscient de les irregularitats al sector de la construcció. Els partits de l’oposició n’han parlat repetidament al parlament, però Erdogan —igual que molts altres polítics del país— no és capaç d’enfrontar-se a una indústria tan potent. Durant els seus primers anys liderant el país va esperonar l’auge econòmic amb grans projectes d’infraestructures i arreu de Turquia van aparèixer hospitals, ponts i carreteres.
Abans de les eleccions presidencials del 2018, el govern va donar el vistiplau retroactivament a construccions que s’havien alçat sense permís. Aquesta mesura no només va fer feliços els votants del partit AKP, sinó també altres propietaris que no en són partidaris. El 2019 el director del col·legi d’arquitectes tècnics de Turquia, Cemal Gökçe, va advertir que aquesta mena d’amnistia podia convertir les ciutats turques en “cementiris” en cas de terratrèmol.
La tardor passada, el partit del govern AKP i els seus socis de coalició, l’MHP, van donar carpetada a una esmena presentada per l’oposició on es demanava que s’estudiessin els immobles per determinar si eren segurs davant d’un terratrèmol.
Erdogan s’ensuma que els errors comesos abans de les eleccions presidencials li poden sortir cars. L’endemà mateix del terratrèmol, va deixar les tasques de comunicació principalment a les mans dels seus ministres, però dimecres prou que va viatjar a la zona afectada, a Kahramanmaras i a Hatay. Un cop allà va intentar dissipar la sensació que l’estat no estava reaccionant amb determinació davant de la tragèdia.
Erdogan va prometre reconstruir les ciutats i les comunitats derruïdes en tan sols dotze mesos, però molta gent es pregunta com se suposa que ho faran. El país fa anys que es veu afectat per una crisi econòmica que l’ha dut a endeutar-se i, a tot això, ara s’hi afegeixen unes reparacions que costaran milers de milions i centenars de milers de persones que s’han quedat sense casa i en necessiten una de nova.
En altres ocasions, la societat ha fet pinya després d’una tragèdia, però aquesta vegada es tem que la situació agreugi les tensions existents. Un sirià de Gaziantep explica que, des del terratrèmol, s’ha hagut d’enfrontar a més atacs racistes del que mai no havia viscut. “Temo per la meva vida”, afirma.
Fins al moment present, Erdogan ha aconseguit sortir sempre reforçat dels reptes als quals s’ha hagut d’enfrontar. Tanmateix, Turquia ha saltat de crisi en crisi, ha patit atacs terroristes i ha vist com s’esfondrava l’economia. L’últim que faltava era una catàstrofe natural. Cada cop son més els ciutadans turcs que es plantegen si Erdogan és l’home apropiat estirar el país cap al futur.
Erdogan, pel seu cantó, no admet crítica envers el govern. “En moments com aquets no puc suportar la gent que es dedica a criticar la feina per interessos polítics”, va declarar en visitar Hatay. Les autoritats nacionals afirmen haver identificat més de 200 perfils amb “publicacions provocatives” sobre el terratrèmol a les xarxes socials i, per aquest motiu, 18 persones estan sota custòdia policial. El govern també va bloquejar Twitter provisionalment, malgrat que moltes víctimes de la catàstrofe feien servir la plataforma per demanar ajuda.
El terratrèmol que hi hagué a la vora d’Izmit el 1999 va agreujar la crisi que vivia Turquia en aquell moment i va contribuir a la caiguda del govern tres anys més tard. Erdogan té motius per témer que la història bé podria repetir-se.
Traducció de Laura Obradors