Emmanuel és un nom de rei, com Lionel. I els reis fan el que volen. Ara fa just un any, Macron era reelegit president de la República francesa. Conscient de la immensa quantitat de vots prestats que havia rebut d’esquerra –sobretot– i dreta –caldria recordar que a la primera volta només va obtenir un trist 27% dels sufragis–, en aquell moment es va presentar com el “president de tots”, i va prometre de governar amb un “mètode renovat” per oferir respostes a la “ràbia” dels qui havien votat Marine Le Pen –gairebé un 42 % del país. Que la reelecció de Macron s’erigia sobre unes bases ben poc sòlides es va poder constatar al cap de poques setmanes, en les eleccions legislatives del juny, en què el partit del president no va obtenir la majoria absoluta ni a l’Assemblea ni al Senat, una situació inèdita des que els mandats presidencials del país gal són de cinc anys en lloc de set.
Dotze mesos més tard, Macron ha esdevingut la caricatura perfecta del polític que fa ben bé el contrari del que predica. El vodevil de la reforma de les pensions n’és el darrer –però no pas únic– exemple paradigmàtic. Per por de perdre la votació a l’Assemblea Nacional, va decidir de fer empassar la reforma per decret presidencial, gràcies a un article de la Constitució més pensat per situacions de necessitats urgents i extremes, que no pas per incapacitats negociadores. Si els carrers ja estaven encesos abans d’aquest fet, la decisió de Macron ha provocat que fins i tot mitjans i periodistes afins ideològicament hagin criticat l’autoritarisme i la manca de valentia i diàleg polítics del president.
Arran de tot plegat, han emergit anàlisis polítiques de tota mena que semblen insinuar que Emmanuel Macron ha cavat en la seva pròpia tomba i ha, inevitablement, condemnat França a l’elecció de Marine Le Pen el 2027. Digueu-me incrèdul o malpensat però el meu nas em diu que aquestes veus subestimen les capacitats maquiavèl·liques del president i no han tingut en compte que tot plegat no són sinó maniobres calculades mil·limètricament i amb tota la pu(n)teria del món per obtenir, precisament, el resultat oposat: que el 2027 Macron pugui tornar-se a presentar i guanyar les eleccions.
D’acord amb l’actual Constitució francesa, Macron no pot tornar-se a presentar el 2027, atès que s’estableix un màxim de dos mandats seguits per president. Si això es manté d’aquesta manera, doncs, el 2027 Marine Le Pen gaudiria d’una autopista electoral fins a l’Elisi, atès que, com aquell qui diu, no tindria cap rival de pes davant seu. Cal recordar que els dos partits francesos històrics –socialistes i dreta clàssica– es troben en diverses fases de descomposició després d’uns resultats paupèrrims en els darrers comicis. A l’esquerra dels socialistes, la cosa anirà cada cop pitjor, per les tensions internes. I sobretot, la principal raó per la qual Le Pen ho tindria tot de cara, és que durant els darrers sis anys el mateix president Macron –i el seu ego narcicista– s’ha encarregat d’escombrar qualsevol líder que pogués fer-li la més mínima ombra dins el seu partit. S’ha dedicat, de fet, a desfer-se de tots aquells susceptibles de caure en la temptació de fer el mateix que, curiosament, va fer ell l’any 2017.
Han emergit anàlisis polítiques de tota mena que semblen insinuar que Emmanuel Macron ha cavat en la seva pròpia tomba i ha, inevitablement, condemnat França a l’elecció de Marine Le Pen el 2027
Aquesta és la situació avui, cert. Tanmateix, no hauria de costar gaire d’imaginar que decisions del president francès com la de fotre més benzina al foc amb les pensions, responen a una voluntat de provocar una tensió i polarització del país que l’acosti a una mena de clima insurreccional semblant al maig del 1968. Tothom qui ha estudiat en profunditat la història de la segona meitat del segle XX francès sap que el més important del 1968 no és pas el maig, sinó el juny, moment en què les forces d’esquerres van perdre vots i diputats, a favor del partit d’ordre de De Gaulle. Davant els disturbis del maig, el president De Gaulle va decidir d’il·legalitzar organitzacions, prohibir mobilitzacions i dissoldre el Parlament i convocar eleccions anticipades. La campanya del partit del poder es va centrar bàsicament a presentar-se com l’única garantia d’una França d’ordre i seny, davant el desori perillós i inestable dels estudiants i els partits d’esquerres irresponsables i antipatriòtics, que els donaven suport.
L’any 1968 van caure alguns mites –com ara, que la societat francesa era suposadament molt progre– i es va demostrar que, al capdavall, els estudiants i manifestants feien molt de soroll al carrer, però que la majoria silenciosa dels ciutadans estaven a favor de les decisions de De Gaulle. Amb les pensions –i les altres reformes previstes per Macron– tinc la mateixa percepció. Per això, si faig l’exercici de posar-me en la pell del president-amb-ínfules-d’emperador Emmanuel Macron, veig d’una lògica i coherència abismals que el seu full de ruta secret sigui aquest: dur el país a la màxima crispació política –amb aldarulls inclosos– per tal de fer excitar els parlamentaris –amb les pensions, ja s’ha vist que així és–, per tal de tenir el pretext de dissoldre el Parlament, convocar eleccions legislatives, demanar el vot prestat a tots els ciutadans francesos benpensants per tal d’assolir una majoria àmplia que li permeti de restaurar l’ordre i “defensar l’Estat de dret i combatre els perills dels enemics de la República”. Si ho aconsegueix, el pas següent és presentar una reforma constitucional que meni França a una sisena República que, entre d’altres qüestions, modifiqui l’article que avui li impedeix de repetir com a president un tercer mandat, amb el pretext que ell és l’únic cavaller de Sant Jordi que pot occir el drac de Le Pen. Arriscat? Per a França, molt. Per a Macron, gens. Jugar al tot o res és fàcil quan, si no jugues, el “res” ja el tens assegurat. No és House of cards. És el país del rei Emmanuel De Macron.
