Finalment, aquesta setmana el BOE ha publicat la convocatòria d’ajuts per a empreses que vulguin participar en el primer pla pilot per a la reducció de la jornada laboral a 32 hores i 4 dies setmanals. Es tracta, tot sigui dit de passada, d’una iniciativa del grup d’Íñigo Errejón, Més país, pactada amb el govern temps enrere i que finalment sembla que es podrà materialitzar.
Essent honestos, cal reconèixer que Errejón fa molt de temps que articula un discurs força ben travat sobre la jornada laboral i el “dret de temps” de les classes populars. Mentre a Catalunya fa gairebé una dècada que sentim a parlar d’una reforma horària que si triga gaire més semblarà més pròpia de la Renfe que d’un país que es vol civilitzat, el diputat de Madrid projecta un relat que sembla anar molt més al moll de l’os que segons quines foteses: cada cop més, la diferència més substancial entre rics i pobres no ve ni vindrà pas tant determinada pel poder adquisitiu –la capacitat de comprar béns– dels uns i dels altres, sinó per la quantitat de temps lliure de què es disposi. Així, com diu Errejón, la majoria dels mortals d’aquest país vivim els dies anant de casa a la feina i de feina a casa, i, quan som a casa, gràcies a les noves tecnologies, continuem treballant “perquè no ens dona la vida” (sic). Si es tenen fills, no queda temps per a gaire més que les tasques domèstiques i la cura i atenció de les criatures. I si no se’n tenen, ens passem els dies havent de triar a què dediquem el poc temps que ens resta: vida social o fer activitat física per cuidar mínimament l’organisme que ens du de la feina a casa, i santornemi. En definitiva, i en això Errejón l’encerta: acabem tenint una vida d’esclaus.
Malgrat que a l’Íñigo el procés català “l'agafés una mica lluny”, he de dir que sempre l’he considerat un dels individus políticament més interessants de l’esquerra espanyola actual, precisament per la voluntat manifesta que ha demostrat de defugir els discursos fàcils i populistes i mirar d’arribar a l’arrel dels afers. Avui, no hi ha dubte que un dels maldecaps més importants de la nostra societat és la manca de temps lliure, de lleure. Ja era hora que hi hagués una veu de l’esquerra que recuperés les reivindicacions hedonistes, que recorden la millor època de Joan Saura a ICV. Ja era hora que sortís algú a dir que les classes populars no tenim temps de res, que els treballadors d’avui –per compte d’altri o autònoms– tenen unes condicions més esclavitzants que els treballadors de trenta anys enrere. Que si treballes, és que ets pobre guanyis el que guanyis, perquè els rics són els qui poden no fotre ni brot. I que, per tant, la farsa que el treball dignifica l’ésser humà és pròpia de règims totalitaris com el feixisme i el comunisme, i prova d’això és que el mot treball –i, per tant, el verb treballar– prové etimològicament de la paraula llatina trepalium, que no era altra cosa que l’instrument de tortura compost de tres pals a què eren lligats els persones a l’antiga Roma.
Com pot ser que en el moment de la història dels països occidentals en què es disposa d’una tecnologia més avançada sigui també un dels moments amb més angoixa laboral i necessitat de reduir les càrregues de treball?
Assumint plenament les tesis d’Errejón que, gràcies a les innovacions tecnològiques, es podria treballar menys i mantenir els nivells de producció actuals, la pregunta obligada és: com pot ésser que en el moment de la història dels països occidentals en què es disposa d’una tecnologia més avançada, que permet de facilitar més que mai la vida i les tasques de les empreses i persones, sigui també un dels moments de la història amb més angoixa laboral i necessitat de reduir les càrregues de treball? Amb altres paraules: per què avui, qui més qui menys, té la sensació de tenir menys temps lliure que anys enrere? Per què, qui més qui menys, té la percepció que una mateixa acció –la que sigui– avui és més complicada i comporta més temps de “producció” que lustres enrere? Per a mi, la resposta, per simplista que pugui semblar, és fàcil. L’avenç tecnològic viscut ha anat en paral·lel a un altre avenç encara més imparable: la burocràcia.
L'any 2020, el filòsof francès Gaspar Koenig va emprendre un gran viatge a cavall per Europa, de Bordèu a Roma, seguint els passos del viatge que va fer Miquèu de Montanha –Montaigne per als ignorants…– l'any 1580. Aquest projecte va néixer com a reacció a la seva investigació sobre la intel·ligència artificial. Segons ell, viatjar a cavall “reintrodueix l'atzar i l'inesperat en els viatges. I en una època obsessionada per l'eficiència, ens permet de redescobrir el ritme lent del pensament, per aconseguir (…) una forma de llibertat interior2. L'elecció del cavall també era una manera de conèixer gent pel camí. Amb la seva euga Destinada va recórrer 2.500 km durant cinc mesos. Va creuar el Llemosí, la Xampanya, l’Alsàcia i Baviera, abans d'arribar a la plaça de Sant Pere, travessant els Apenins i la Toscana. Sens dur gaire res d’equipatge per reduir pes, es va quedar allotjar a casa dels aborígens que coneixia durant el trajecte. Arran d'aquest viatge, va publicar el conte Notre vagabonde liberté, on comparteix les seves trobades i observacions.
El maig de 2021, va decidir de llançar un moviment polític anomenat Simple. La idea li va sorgir durant el viatge a cavall. Va constatar que tots els amfitrions i ciutadans d’arreu amb qui intercanvia diàlegs i opinions compartien un mateix neguit: tots ells es queixaven repetidament de les complexitats burocràtiques. Observant com la inflació normativa dificulta els europeus en la seva vida quotidiana, en la seva vida privada i en els seus projectes professionals, el moviment Simple pretenia promoure la simplificació administrativa i normativa en el debat presidencial francès del 2022. Durant l'estiu del 2021, va crear una plataforma digital i va fer una gran gira per França per recollir històries d'estàndards abusius. Aquests testimonis, analitzats per un equip d'advocats, formen la base de l'agenda política de Simple, que es va donar a conèixer durant la primera gran trobada de Simple el 15 de novembre de 2021 al Théâtre des Variétés de París. Amb Nicolas Gardères, doctor en dret, va escriure el manifest Simplify our lives!, publicat el 17 de novembre de 2021. Els autors van desenvolupar sobretot el “projecte Portalis” destinat a dividir per cent el nombre de lleis existents a l’Estat francès.
Els partidaris de Simple veuen la simplificació com una qüestió de justícia social i democràcia, no com una qüestió tecnocràtica. De fet, parteixen de la premissa que, mentre les empreses i individus poderosos aconsegueixen sempre sortir-se de la complexitat administrativa sense dificultats, per a les classes populars aquestes càrregues suposen un pes inassumible. També consideren que a causa de l’excessiva complexitat administrativa, els francesos ja no tenen confiança en l'Estat de dret, quelcom que es podria aplicar, mutatis mutandis, a casa nostra.
Reduir la jornada laboral a quatre dies pot ser una bona idea, però la veritable palanca de canvi per augmentar el temps de lleure dels nostres conciutadans passa per la simplificació burocràtica i administrativa. El camí el marca l’euga occitana de Koenig: la nostra Destinada.
