Que Laura Borràs seria condemnada a una pena del tot desproporcionada ho sabia fins i tot el mateix tribunal. La prova és que el mateix TSJC, en la sentència, prega al govern espanyol que l’indulti seguidament, una pirueta que encara no coneixíem la majoria dels mortals que no ens relacionem professionalment amb l’àmbit del dret i la judicatura espanyola, per salut nostra. Per tant, la sentència no hauria de ser cap notícia per a ningú.
Per contra, el que és realment notícia és que, fins avui, hagin estat ben pocs, per no dir pràcticament ningú, els qui hagin anat al fons de la qüestió del cas que ocupa les portades. El fons, esclar, és què diantre hi ha darrere d’això que se suposa que va fer de tan greu la condemnada. Va donar feina als seus amics sense passar per un concurs públic, diuen alguns. Entesos, però parlem-ne.
D’entrada, una de les qüestions que han quedat meridianament clares d’aquest cas és que la senyora Borràs no es va fotre ni un euro públic a la butxaca. És a dir, no parlem en cap cas d’haver contractat els “amiguets” perquè després aquests passin la comissió corresponent. No. Laura Borràs no es va enriquir ni va ingressar ni un cèntim d’euro gràcies a aquestes contractacions.
En segon lloc, el judici també ha demostrat sobradament que les despeses efectuades es trobaven sempre dins els preus de mercat. És a dir, no parlem en cap cas d’haver beneficiat els “amiguets” amb encàrrecs de pressupostos desmesurats, allunyats de les tarifes estàndards. No. De fet, gosaria dir, fins i tot, que els preus pagats van ser força ajustats, si es tenen en comptes els resultats.
Que Laura Borràs seria condemnada a una pena del tot desproporcionada ho sabia fins i tot el mateix tribunal
I en tercer lloc, no calia cap judici ni cas per comprovar que, en efecte, aquests encàrrecs van ser reals, és a dir, no varen pas ésser ficticis, sinó que darrere hi va haver una feina –feinada, diria jo…–, que va ser feta, i feta satisfactòriament. Amb altres paraules, que no som davant un cas de factures falses, dels que tant el PP, el PSOE i l’antiga CiU en saben tant.
Si Laura Borràs no es va beneficiar personalment de les contractacions. Si les contractacions es varen fer en tots els casos amb tarifes en consonància amb els preus de mercat. I si aquestes contractacions van ser reals i la feina, per tant, es va dur a terme satisfactòriament… on és el problema?
Ja ho sé. Els buròcrates de torn em direu que la suma de les quantitats per les quals es varen pagar les feines obligava a fer un concurs públic per tal que s’hi poguessin presentar totes les empreses que volguessin. I jo us diré que potser teniu raó, però que, en tal cas, aleshores parlem d’un conflicte entre les empreses del sector i l’administració, no pas un greuge dels ciutadans de peu, que no ens vam veure perjudicats en res pel fet que les contractacions fossin directes i no pas per concurrència. El portal web s’havia fet correctament, a un preu de mercat, i cap representant públic s’havia enriquit il·lícitament. Arribats aquí, els buròcrates em direu que si s’hagués fet un concurs públic, les empreses candidates haurien tingut l’ocasió de presentar ofertes amb preus més baixos i, per tant, que el ciutadà es podria haver estalviat uns diners. I és a partir d’aquest raonament on es demostra la pinça –conscient o inconscient– entre els funcionaris ganduls i les grans corporacions. Qualsevol que conegui com funcionen aquestes mena de licitacions i concursos, sap que, per damunt de tot, impliquen dos elements indispensables: temps i personal de l’administració que les treballi. Fóra bo que algun dia algun economista calculés quin cost suposa, amb temps i personal –i dins el factor “temps”, hi cal incloure els costos d’oportunitats pel fet de no poder executar quelcom prou ràpidament–, l’elaboració i execució de licitacions i concursos públics. Poso la mà al foc que, si es calculés, es demostraria que no surt a compte per sota de xifres molt superiors a la del judici Borràs. Per tant, qui surt perdent, és el ciutadà, que pateix les conseqüències d’un sistema caduc i hipòcrita.
Anant de debò al fons de la qüestió, em demano si els ciutadans no podríem denunciar que des del 2018 ens hem quedat sense el portal web collonut que vàrem pagar amb els nostres impostos, quan els Mossos el varen tancar, una decisió que encara avui no puc entendre de cap manera, perquè demostra que som cornuts i paguem el beure. Se sap si la policia de torn s’ha dedicat a anar a tancar i destruir totes les construccions i edificis públics –pavellons esportius, palaus de congressos, infraestructures de transports, carreteres, carrers…– de l’Estat espanyol implicades en corrupció política? O és que resulta que potser no m’he assabentat que el Palma Arena el van ensorrar i hi han posat un parc infantil amb vistes a la mar?
