Agradi o no, es fa palesa la necessitat imperiosa de reconèixer a la Generalitat de Catalunya un mèrit del tot indiscutible. Després d’haver restituït el conseller Nadal i pactat els pressupostos amb el PSC i els hereus d’ICV, la flamant resurrecció de l’entranyable Queta –aquesta dentadura divertida inventada el 2005 per esperonar l’ús del català–, no deixa cap engruna de dubte que, sense grans anuncis ni escarafalls, l’executiu català ha estat capaç de fer realitat un prodigi tecnològic anhelat i somiat per la ciència i les arts del món sencer des de fa segles: la màquina del temps. L’experiment ha funcionat tan bé que ens hem teletransportat 18 anys enrere sense ni adonar-nos-en, de bracet d’aquesta boqueta tan simpàtica que ens remet a aquelles èpoques pretèrites en què dins l’imaginari col·lectiu de la tribu parlar castellà a Catalunya era cosa de fatxes o perdedors, que aleshores encara pensàvem que eren sinònims.
Més enllà d’aquest “viatge vilatrista cap enlloc”, la tossuda realitat ens diu que les “quetes” no només serveixen per parlar i fer de protagonistes de campanyes de propaganda institucional, sinó que, fins que no es demostri el contrari, les boques són també aquell orifici encarregat d’assaborir i pescar els gustos del que endrapem. De totes les accepcions que es poden trobar en un diccionari del mot “gust”, ja fa cert temps que la que menys abunda en aquest país és la que fa referència a la capacitat de discernir el bell del lleig, especialment en una obra d’art. Per exemple, només la manca d’un sentit del gust pot argumentar que Pere Aragonès es deixi fotografiar reunit amb el President de la Cambra de Representants de Colòmbia assegut dos pams per sobre d’ell, amb la bandereta espanyola marcant paquet a una senyera de fireta i talla comprimida. I només la manca d’un sentit del gust pot explicar que la Julieta hagi guanyat el premi Enderrock al millor disc de cançó d’autor del 2022.
Segurament, Catalunya no tornarà a tenir un sentit refinat del gust fins que no sigui un país lliure
Encara que sembli increïble, tots dos fenòmens van indissociablement lligats. Que una revista musical de prestigi, de reconeguda solvència i de trajectòria més que sòlida, classifiqui com a cançó d’autor la proposta artística (sic) de la Julieta, es pot interpretar de dues maneres: o com una relliscada dels organitzadors sense més importància, o com l’enèsim símptoma que definitivament a Catalunya li calen classes d’anàlisi, estètica i audició, com les que oferia el gran Ramon Civit al Taller de músics quan la Queta feia les seves primeres passes. Que sigui una cosa o altra es veurà tan aviat com es presentin els finalistes de l’edició vinent. Però el que avui ja és innegable és que s’ha de tenir molt d’estómac –i una certa inconsciència històrica– per escoltar aquesta mossa i arribar a la conclusió que el que fa és herència o llegat d’en Brassens, la Guillermina Motta, en Cohen, en Serrat o en Battiato, per posar cinc exemples a l’atzar, d’estils, procedències i gèneres ben diversos. Si algú amb una mínima sensibilitat s’escolta la Julieta, és impossible que no hi vegi una fleuma frívola i superficial, de lletres més pròpies d’un alumne de primer cicle de primària que no pas d’una universitària, amb versets tan estimulants com “I en l'amor / Amb tu sempre em va molt millor / Quan em mires se'm passa tot / Cada petó trenca el calor“. Si hi sumem un dubtós directe –mireu-lo a partir del minut 21, segon 17– de veu desafinada –malgrat l’autotune!–, sense músics a l’escenari –de debò en una gala de premis de música, hom es pot permetre de cantar amb tota la música de playback?– i quatre preteses ballarines vestides d’Arcàngel Sant Gabriel fotent tombarelles amunt i avall, algú em pot explicar què diantre aporta de revolucionari i innovador? Al capdavall, tot plegat no és més que una còpia barata –i provinciana, que això és el que políticament hauria d’amoïnar-nos– dels models nord-americans dels 80 –hola, Madonna!–, passat pels filtres, naturalment, dels patrons espanyols dels talent shows més tronats.
Durant la gala dels premis, Lluís Gendrau, director de l’Enderrock, va donar una recepta que comparteixo del tot: parar i obrir bé les orelles a les noves generacions de músics i artistes que pugen amb propostes noves i trencadores. Hi estic molt d’acord. Però parar i obrir les orelles no hauria de voler dir d’empassar-se acríticament tota merda que suri, per molt d’èxit o ressò que obtingui del públic. Ja entenc que la revista ha de fer certs equilibris de precisió mil·limètrica, per tal de mantenir la qualitat i, alhora, continuar d’exercir el rol d’aglutinador per antonomàsia de la indústria musical del país, una tasca tan necessària com admirable, i que desitjo per al bé de tots que continuï 30, 60 i 600 anys més si pot ser. I, com passa també massa sovint amb els debats sobre el rol social de TV3, comprenc bé que aquests jocs de trapezista molts cops impliqui haver de fer concessions al públic per tal de no conduir els Premis a la irrellevància i la marginalitat. Però escolteu, no podem continuar ni enganyant el personal ni tractant-lo amb indulgència intel·lectual. Hem de poder sincerar-nos i dir-nos a la cara que, avui dia, a Catalunya la majoria de la gent té el gust al cul i un nivell cultural més aviat escàs. No, no és cap boutade. I no ho dic pas només jo. Tal com bé expliquen la Laura Fa i la Marta Pontnou al seu darrer llibre, només cal veure com vesteix la catalanor d’avui per corroborar la manca col·lectiva d’un mínim de sentit estètic. Ja hem explicat moltes vegades que això no va de calés. No és una qüestió de diners perquè, com cantava Sau, es pot ser més pobre que una rata i tanmateix tenir clar que en aquesta vida es pot anar “sense duro però amb estil”. És una qüestió de cultura, d’educació, d’exigència individual i col·lectiva.
El sentit del gust s’educa, es doma i es refina. S’ensinatra. No, no és cap visió paternalista ni elitista. És un fet: la gran diferència entre The Tyets i la Julieta és el bagatge cultural que trobem en els primers. Si trobes culturalment interessants les cançons de la Julieta, és que no has llegit prou –si és que hi ha mai un “prou” en aquest afer...–. I si no has llegit prou, doncs simplement cal assumir que ets un individu a qui li falta cultura. Un inculte? No ho sé, però sí que sé que et pots sentir afortunat perquè, a diferència d’altres carències, això teu té remei, això teu té solució. Només cal deixar una horeta al dia el mòbil i fer l’intent d’agafar un altre artefacte de tecnologia punta anomenat llibre, obrir-lo per la primera pàgina, i “aviam què passa”, que diria la Rigoberta Bandini –per cert, un exemple excel·lent que demostra que es poden escriure cançons d’èxit i ballables, que alhora no siguin un insult a la intel·ligència–.
Fa pocs dies, Vicenç Villatoro en aquesta mateixa revista sentenciava que “em sembla que el veritable elitisme cultural és dir-li a la gent que és millor la cultura que no demana cap esforç. I que —com rebatia Alain Finkielkraut a La derrota del pensament— té el mateix valor el disseny d’unes botes que l’obra de Shakespeare. Que tot és igualment cultura i que, llavors, preu per preu, val més rebaixar el nivell d’exigència de l’oferta que no pas ajudar a apujar el nivell d’exigència de la demanda”. Segurament, Catalunya no tornarà a tenir un sentit refinat del gust fins que no sigui un país lliure. Però probablement també, no tornarem a ésser un país lliure fins que no tornem a voler educar –sense embuts– el gust de Catalunya. Que no us abelleix el que us dic? Doncs que us vagi de gust.
