Arriba març i l’agenda se t’omple d’esdeveniments. Les dones escriptores, les actrius, les cantants, ens fem un fart, al març. Una xarrada ací, un concert allà. I això està molt bé i alhora no ho està gens. Perquè de març a març hi ha onze mesos, i després de la fartada arriba la cartilla de racionament, com en la postguerra.
Jo ja sé que en els anys que em queden per viure no veuré un canvi significatiu, un canvi que implique que no calga celebrar el 8 de març perquè vivim en una societat igualitària. Un canvi que signifique que les dones no moren a mans dels seus amants, que no són violades arreu com a botí de guerra, que no se senten amenaçades diàriament pel simple fet de ser dones. Ja sé que no ho veuré. Com a boutade solc dir que el món en què vivim no canviarà significativament per a les dones mentre a les notícies dels diaris, a la televisió i a la ràdio, el futbol no deixe d’ocupar l’espai i el temps que ocupa ara. I no és que tinga res contra el futbol com a esport, però sí com a generador d’una masculinitat tòxica. La relació entre una derrota esportiva i un augment dràstic de la violència contra les dones està estudiat. Amb estadístiques. Però també es pot palpar.
Tinc costum d’anar al cinema els dimecres, i alguns dimecres, hi ha partit a l’estadi del València. La sala de cinema és a prop de l’estadi, i si l’hora del final del partit coincideix amb l’hora que torne a casa, contemple l’espectacle. L’espectacle són els homes. Molts homes. Junts. Una massa. Mala cosa. Solc agafar un taxi. Qualsevol dona que va pel carrer sola sap que veure molts homes junts és una mala cosa. Qualsevol dona o qualsevol home diferent. Els homes que ixen de l’estadi, venen de compartir l’experiència de la massa. Segons explica Canetti al seu llibre Massa i poder, la massa sempre vol créixer i en el seu interior sempre regna la igualtat. La massa estima la densitat: la proximitat anímica i purament física dels cossos que la integren, i necessita una direcció. En el cas del futbol, la consecució de la victòria de l’equip. De manera que quan ixen de l’estadi, tots aquells homes van enverinats d’aquell miratge de pertànyer a alguna cosa i estan inflats amb una mena de sentiment que fa por. Estan intoxicats d’homenia. Sé que hi ha prepotència, en l’homenia, suficiència, arrogància, fums. I se saben impunes.
Si el seu equip ha guanyat, es resisteixen a desmembrar‑se, a separar‑se, a perdre aquell sentiment d’eufòria compartit que els fa creure que tot és possible. Si l’equip ha perdut es disgreguen amb més facilitat. Un gran nombre d’ells han anat en cotxe a veure el partit, i els cotxes són aparcats en qualsevol lloc en un radi d’un kilòmetre a la redona. Més o manco. Quan dic qualsevol lloc, llegiu‑ho literalment: voreres, parcs amb flors, cantonades, dobles fileres, triples fileres, passos de vianants. Tot s’hi val. Poden fer‑ho. Ho fan. No els caurà una multa en cap cas. Hi ha una absoluta impunitat. En cada partit. Amb l’aquiescència de les autoritats. Ho dic com a boutade, això del futbol, però ho crec. Milers d’hores dedicades a comentar i analitzar com era una jugada, una falta o un penal, fan creure qualsevol que es parla d’una cosa important. I ho és, econòmicament i socialment, i tant. Però jo em referia a la importància per a la humanitat. I no la veig.
