Com el primer amor, la casa on vam passar la infantesa o el docent que va marcar-nos la vida, els aficionats del València CF porten tatuat al cor el seu primer partit al Mestalla. En la majoria dels casos, de la mà del iaio o del pare, cosa que encara dispara més els índexs d’oxitocina. Mestalla és matèria sensible.
La connexió sentimental és tan forta que ningú no sembla desitjar emigrar al nou estadi, el Nou Mestalla, les obres del qual van quedar aturades ara fa 14 anys, però que tard o d’hora es reprendran per culminar la mudança.
Ningú no s’imagina vivint allà, en l’àrea d’expansió urbanística sorgida al voltant de l’avinguda de les Corts Valencianes. Per als valencianistes de soca, sa casa sempre serà la parcel·la delimitada per les avingudes de Suècia i d’Aragó i els carrers de Joan Reglà i de les Arts Gràfiques. Mestalla és aquell rectangle. Res més que això.
El 20 de maig es compliran 100 anys del partit d’inauguració, disputat contra el Llevant FC en benefici de l’Associació Valenciana de Caritat. La previsió era haver-lo estrenat unes setmanes abans contra l’Espanyol de Barcelona, un dels grans equips del moment, però l’obra va quedar en guaret perquè els treballadors foren requerits per als preparatius de la visita a València del monarca Alfons XIII. El motiu? La coronació, el 12 de maig de 1923, de la mare de Déu dels Desemparats.
“La premsa de l’època estava centrada en aquesta notícia, no prestà molta atenció a l’estrena del Mestalla”, explica José Ricardo March, un periodista amb vocació d’historiador que exerceix com a professor de secundària. Ja ha escrit cinc llibres sobre el club, l’últim dels quals, Silla de enea (NPQ Editores), aplega molts dels articles divulgatius que ha publicat a Las Provincias des de 2016.
“Pel risc de patir inundacions en el futur, com acabaria passant, la premsa informà més de les obres de l’Stadium [on disputaria els seus partits el Gimnàstic] que no de les del Mestalla”, continua March. “Amb tot, el camp del València quedà incomplet fins l’any 1927, quan Francisco Almenar, que més endavant seria tres vegades president, projectà la tribuna amb un voladís espectacular”.
Que era tan espectacular, no ho diu ell, un apassionat valencianista. Va ratificar-ho Jimmy Elliot, que com a futbolista havia militat al Tottenham Hotspur i al Brentford. Corria l’any 1927 i Elliot, que acabava de convertir-se en el primer entrenador anglès del València FC —fins l’arribada del franquisme, la denominació era Valencia Football Club–, va quedar admirat en contemplar-la per primera vegada. En declaracions al diari El Pueblo, va afirmar que era “la millor tribuna d’Europa”. Aquell any la gespa també substituiria la terra.
“A diferència del Llevant i del Gimnàstic, que jugaven en camps llogats, el València sempre fou conscient de la importància de disposar d’un bon estadi, encara que haguera d’endeutar-se”, subratlla el també periodista Paco Lloret, l’enciclopèdia humana del valencianisme. Autor de nombrosos llibres, en 1998, coincidint amb el 75è aniversari de l’estadi, va publicar Camp de Mestalla: Un recorrido por la historia (Fundació Bancaixa).
Gràcies a això, Mestalla acollí, en 1925, un duel internacional entre Espanya i Itàlia. I en el període que va de 1926 a 1936 esdevingué la seu de tres finals de Copa: el Barça-Atlètic de Madrid (3-2) del 26, l’Espanyol-Madrid (2-1) del 29 i el Barça-Madrid (1-2) del 21 de juny del 36, a penes quatre setmanes abans de l’alçament militar.
El València havia nascut tard, dues dècades després que el Barça i el Madrid, però la voluntat, des del minut zero, fou la de convertir-se en l’equip de referència de la ciutat. “No es tractava de competir amb el Gimnàstic, un club lligat a l’Església que predicava uns valors amateuristes, ni tampoc amb el Llevant, que estava circumscrit al barri del Cabanyal, sinó que es pretenia plantar cara als principals equips de Madrid, Barcelona, Sevilla i Bilbao”, assenyala Lloret.
“L’any 1924 el València ja tenia més de 5.000 socis, i són ells, sense cap mecenes al darrere, els qui impulsaren la construcció d’un estadi propi”, precisa tot seguit. Sota la presidència de Ramón Leonarte, el club va adquirir els terrenys que ara ocupa el camp; eren propietat del baró de Vallvert i estaven ubicats a escassament 300 metres del camp de l’Algirós, l’esplanada de terra on el València havia jugat fins aleshores. L’aforament del nou recinte, apte per a 17.000 espectadors, testimoniava aquesta intenció de créixer.
A més de futbolistes, s’hi donaven cita els polítics de l’època. Els mítings del Mestalla van passar a la història. Perquè no sols fou l’escenari, en maig de 1935, del retorn de Manuel Azaña a la política davant 60.000 persones enfervorides. El mes següent, la Dreta Regional Valenciana —liderada per Luis Lucia— i la CEDA —encapçalada per José María Gil Robles— van imitar la fita. Al juliol arribaria el torn dels republicans Alejandro Lerroux i Sigfrido Blasco-Ibáñez, fill de don Vicente, en aquest cas amb 40.000 assistents.
Guerra i postguerra
La contesa bèl·lica no va deixar immune Mestalla. Però abans que les tropes franquistes prengueren València, March comenta que l’estadi “va acollir tota mena de competicions de futbol, com ara el Campionat Regional, la Lliga del Mediterrani, la Copa de l’Espanya Lliure i una promoció València-Catalunya, però també encontres de rugbi i partits de la Unión de Muchachas, que era una organització juvenil del Partit Comunista”. I hi va haver dos mítings més: “Un de confederal, amb Frederica Montseny, i un de republicà en què Antonio Jaén Morente, d’Izquierda Republicana, va proclamar que Mestalla havia de ser ‘la Covadonga de la República’”.
Quan el combat va recrudir-se, el terreny de joc fou un centre de reclutament, primer, i un camp de creïlles que proveïa aliment a la tropa, després. Al voltant del camp va instal·lar-se, igualment, una bateria antiaèria.
“En acabar la guerra, Mestalla va quedar completament destrossat”, explica March, “però el València va contactar amb Alfredo Giménez Buesa, que havia estat comandant de l’exèrcit i esdevindria president del club, perquè facilitara la reconstrucció exprés amb l’assignació de diversos batallons de treballadors”. L’exèrcit va lligar de prop del València, i el Llevant i el Gimnàstic van ser fusionats i controlats per la Falange.
En uns pocs mesos ja estava reconstruïda una part del camp, però l’estadi resultant tardaria a estar enllestit. Abans de la guerra, el propietari dels terrenys havia instat el València a liquidar tot el deute, raó per la qual el club va demanar als seus socis que subscrigueren unes obligacions hipotecàries. “Aquella operació generà un superàvit enorme i s’arredoní en passar la guerra, quan molts dels socis, conscients de la situació dramàtica que travessava el club, renunciaren a cobrar les seues obligacions”, apunta March.
El Gran Mestalla
Els anys cinquanta, amb Luis Casanova a la presidència, l’estadi va experimentar la remodelació principal de la seua història. “Hi ha un estadi abans i després d’allò”, observa Lloret. És quan es creen els dos gols, el Gran i el Xicotet, darrere de les porteries. L’aforament va passar a fregar les 50.000 localitats, amb una tribuna novament imponent —de dues plantes: la tribuna en si i l’amfiteatre— que es manté inalterable i constitueix el principal element distintiu de l’estadi.
“He visitat pràcticament tots els camps històrics i cap d’ells no té una tribuna amb tantíssima personalitat”, diu Paco Lloret
“He visitat pràcticament tots els camps històrics i cap d’ells no té una tribuna amb tantíssima personalitat”, afegeix Lloret. “No sols impacta per la seua imatge exterior, la verticalitat interior li proporciona una sonoritat molt especial”, completa March. “Ja es veia clar que el futbol seria un fenomen de masses i Luis Casanova va decidir fer aquesta aposta després que el Reial Madrid reformara el seu estadi, i alguns anys abans que el Barça”, detalla Lloret.
“Luis Casanova parlà amb Santiago Bernabéu per tal que li obrira portes en els bancs”, relata March, “el president del Reial Madrid, que tenia orígens valencians, els amenaçà amb la retirada dels seus comptes si no concedien els crèdits que sol·licitava el València”. “A més, per contribuir al finançament de l’obra, el València va cobrar d’una tacada els passes de quinze temporades, de 1954 a 1969, als socis que així ho van voler”.
El pare de Marisa Navarro Guarner és dels que va pagar per avançat el futbol de quinze temporades. Membre d’una nissaga valencianista de tota la vida, ella, als seus 83 anys, només es perd els partits nocturns. I el ritual, si el partit és de vesprada, continua sent el mateix: es desplaça en bus fins els voltants del Mestalla, dina amb la família en algun local de l’Albereda i veu el partit amb l’emoció a flor de pell.
El iaio, el pare, els seus quatre fills i els seus nets —excepte els dos que viuen a Biscaia i també s’estimen l’Athletic Club— sempre han sigut uns assidus al Mestalla. Dels que, fruit de la veterania, tenen el nom gravat a la cadira com a premi per la seua fidelitat.
Quan gira la vista enrere, Marisa recorda la seua iaia, una altra futbolera de pro, apuntant els gols de la jornada que narrava Carrusel Deportivo en el llibret que repartien a l’entrada. Eren els diumenges amb horari unificat, en què les dones encara representaven una rara avis. En casar-se, Marisa va treure’s un parell de passes a la segona fila de tribuna. Des de fa trenta anys, en tenen sis a la vuitena.
Ella va conèixer un Mestalla completament diferent de l’actual. Quan era menuda, la família ocupava una de les llotgetes de tribuna, amb sis seients de boga. El decorat era un altre: el fum dels cigars, la publicitat per la megafonia, els coixinets que es repartien a l’inici del partit i que acabaven estesos a la gespa si l’àrbitre o l’equip local havien amargat la vesprada al personal… I les traques abans dels partits importants, “un element intimidatori”, en paraules de Paco Lloret, que desapareixeria després que, un dia de pluja, una de les carcasses isquera disparada contra un grup d’aficionats i provocara la pèrdua d’un ull. “La temporada 70-71 fou una exhibició pirotècnica; la bona marxa del València va entusiasmar la gent”, evoca Lloret.
Marisa fou de les afortunades que va poder presenciar in situ com el seu equip es proclamava campió al camp de Sarrià en l’última jornada. Malgrat perdre aquell partit, l’empat a un entre l’Atlètic de Madrid i el Barça —els altres dos aspirants al títol— li va permetre a l’equip de retenir el liderat.
“Ohhhhhh!”
D’aquell Gran Mestalla nascut als cinquanta, hi ha una jornada especialment rellevant: el 18 de març de 1959, la data del primer partit amb llum artificial, disputat en plenes Falles contra l’Stade Reims. “La memòria oral diu que, en encendre’s els focus, es va sentir un ‘ohhhhhh!’ generalitzat”, descriu March. “Això va possibilitar programar els partits a les deu i a les deu i mitja de la nit, cosa que, al seu torn, va generar una pseudoindústria de l’entreteniment nocturn als voltants de l’estadi… Alguns socis telefonaven a la dona per dir-li que havien perdut el tren i que ja no podien tornar a casa fins l’endemà”.
El primer partit de Paco Lloret al Mestalla, on n’ha vist “més d’un miler”, fou precisament amb llum i acompanyat de son pare. Era el 25 de setembre de 1966, contra el Còrdova, i el València va guanyar per 3 gols a 1. “Als meus sis anys acabats de fer, aquella superfície descomunal de color verd, enllumenada i amb les grades plenes de gent, va impactar-me una barbaritat”. Després arribaria l’època d’anar amb els amics i, sobretot, de cobrir els partits informativament. “El debut de Kempes també fou a les 22:30 hores; l’endemà era laborable, però el camp estava de gom a gom”, recorda Lloret.
Les altres grans reformes del Mestalla van ser propiciades per la celebració del Mundial de 1982 —es va crear una segona anella que generà un deute important— i la reubicació necessària, quinze anys després, dels socis de general, que per motius de seguretat ja no podien estar drets.
“Jo dinamitaria el Nou Mestalla i continuaria al vell per sempre”, afirma José Ricardo March
Per això, sota el mandat de Paco Roig, es va executar una tercera anella en els dos gols i en la part superior de la grada numerada, la que està situada davant de tribuna. “Roig també va introduir el valencià a la megafonia i les bandes de música abans dels partits”, destaca Lloret. Dos elements que, almenys fins ara, l’actual propietat singapuresa del club —Meriton Holdings— no ha gosat eliminar.
Del recinte originari, no en queda res, però l’aroma a futbol que desprèn Mestalla el fa un estadi únic. Tan sols El Molinón pot presumir de més anys de vida, però a Gijón no han viscut, ni de lluny, tants moments feliços.
“Si convocaren un referèndum, guanyaríem de llarg els que preferim continuar ací”,diu la veterana sòcia Marisa Navarro
“Jo dinamitaria el Nou Mestalla i continuaria al vell per sempre”, opina March. “L’estadi es troba a l’epicentre de la primera València futbolística, la que va des del Camí Fondo, el primer camp del Llevant, fins a Vallejo, passant per l’Stadium, la Soledat, el camp de l’Algirós i la Gran Pista de l’Exposició. La seua pèrdua suposaria la pèrdua de la memòria del futbol al cap i casal”, lamenta.
Marisa reclama la convocatòria d’un “referèndum” per conèixer l’opinió de l’afició sobre el nou estadi. “Si el convocaren, guanyaríem de llarg els que preferim continuar ací”, diu asseguda a la terrassa del cafè Sant Jaume, el local on fa dècades la seua família regentava una farmàcia.
La seua filla, la periodista Cristina Grau, molt activa en la Tertúlia Torino i el col·lectiu De Torino a Mestalla, dos fòrums molt reputats del valencianisme, també s’inclina per “remodelar Mestalla en lloc d’emigrar”.
No són les úniques. Luis Fernández, un enamorat de l’urbanisme de la ciutat, gran estudiós de les seues places i carrers, troba que la demolició del Mestalla contribuirà a “la pèrdua de memòria col·lectiva”. Perquè l’estadi “tort”, construït a mig camí de les vies del tren i la séquia de qui pren el nom, a tocar de l’antic edifici de Tabacalera, està arribant a la fi de la seua vida.
No obstant, abans de morir i quedar reduït a les cendres, fa força perquè el València continue en primera divisió. L’electricitat de Mestalla és, al cap i a la fi, el gran antídot contra la pèssima gestió de Peter Lim.