El vídeo de la setmana el protagonitzen tres damisel·les amb bata blanca i poca feina, que diuen ésser infermeres i es planyen de l’exigència d’haver d’acreditar el nivell C1 de català per poder-se presentar a les oposicions per obtenir una plaça laboral ad aeternum a Catalunya. Una de Cadis en primer pla, a l’aleró esquerre una de Granada i, al dret, una basca de Donostia –pronunciat “Sansebastián” per la gaditana llepacàmera–. Per més inri, el mateix vídeo revela el detall delictiu que l’enregistrament és fet dins l’espai professional –una mena de taulell o mostrador d’atenció sanitària per als pacients–, cosa que confirma la meva tesi que anar al metge és, per definició, un esport de risc que més val d’evitar de practicar tant com es pugui, atès que si tens la sort que t’acaba atenent una bestioleta com la protagonista del vídeo no hi ha cap garantia que en surtis il·lès.
La càpsula també corrobora un altre tòpic prou estès: el grau de respecte i d’empatia lingüística que hom gasta és proporcional al nombre de llengües presents al país d’on és originari. Així, de les tres xicotes, la basca, que respon al nom de Clara, contradiu la gaditana i expressa la voluntat d’inscriure’s allà on calgui per adquirir el nivell de català requerit. De fet, ho formula amb un català prou notable, si ho comparem amb la llengua que xerren molts de natius. La Clara, en efecte, és la prova empírica que aprendre o no català és una decisió que depèn exclusivament de la voluntat personal. Si ets catellanoparlant i has pogut superar una carrera universitària com infermeria, és molt poc creïble que no tinguis les capacitats intel·lectuals suficients per heure un domini de la llengua catalana de forma ràpida i indolora. Si dius tenir tantes dificultats, una de dues: o et van regalar el títol universitari i, per tant, ets una estafa acadèmica amb potes; o simplement tens prejudicis lingüístics que et bloquegen psicològicament. Tant la primera com la segona opció són motius de pes per considerar que no ets una persona apta per treballar en un centre de salut. Fi de la història.
A les xarxes socials el vídeo ja s’ha fet viral, acompanyat de comentaris despectius i crítics envers les infermeres. Com és obvi i naturali, és sobretot la protagonista qui s’endú els dards més incisius. N’hi ha que la insulten amb merescuda vehemència –és el mínim que pots esperar quan vas amb aquests aires de menyspreu cultural–. N’hi ha que demanen a l’hospital i a la Generalitat que li obrin un expedient sancionador. En Pau Vidal fins i tot proposa de suspendre-la de sou i feina durant “una temporada”. Mentre escric aquestes ratlles, el Conseller de Salut del país ja ha manifestat per Twitter la decisió del Departament d’obrir un expedient i arribar “al fons de la qüestió”.
Em sap molt de greu de dir-vos que, malgrat l’actitud provocadora i deplorable de la gaditana, sospito que l’allau d’atacs rebuts i la decisió del Departament –d’aparent, per bé que en el fons fútil, contundència– faran que la noia se les empesqui per capgirar la situació i aparèixer com a víctima, una especialitat dels botxins més cruels i salvatges. Aleshores, no patiu que el caràcter magnànim de la catalanor d’avui acabarà per dictar clemència i “redimir-la” de les declaracions pecaminoses amb l’argument que “no hem de generar un conflicte amb la llengua, ni posar-nos gent en contra”, amb la qual cosa, d’aquí uns dies tornarem a tenir la infermera eixerida campant pels passadissos de l’hospital, fotent ganyotes cada cop que un pacient li digui bon dia i amb el convenciment que a Catalunya pots rebregar la llengua del país tant com vulguis que, en el fons –de la qüestió–, no passa mai res.
