La darrera setmana ha tornat a ésser notícia a TV3 l’assetjament escolar i, per tant, infantil. Remarco aquest darrer adjectiu perquè sembla que si es diu “escolar” en comptes d’”infantil” sigui menys greu, i em sap greu de decebre-us però és exactament el mateix. Digueu-me ingenu però quan penso en aquest afer fa temps que concloc que potser és que no creiem prou el professor Sebastià Serrano, que fa anys i panys que pregona quelcom que, per molta pandèmia que ens encolomin, esdevé cada cop més evident, sigui en l’àmbit que sigui: mos hem de tocar més.
Aquest precepte fonamental del mestre de Bellvís caldria no oblidar-lo ni dematí ni quan ens n’anem a dormir –mai millor dit, i perdoneu-me la necessària provocació sexual. Com bé vaig recordar l’altre dia a l’amic Plàcid –que en aquests moments ja deu vagar per terres massa llunyanes, ultimant-nos la bona crònica de guerra que cal per a un diumenge de porres i xocolata–, Europa acaba al Loira, perquè és a partir d’allà on el personal encara avui ni assumeix la immensitat indiscutible de l’oli de l’oliva en comparació amb qualsevol pútrida i infecta mantega bàrbara, ni es toca prou quan es saluda –no vull ni imaginar en posició horitzontal. Europa som nosaltres: els qui fa mil·lenis que ens fem un, dos o tres petons –àdhuc una forta abraçada!– quan ens trobem pel carrer, i els nostres Déus, a través de mites i llegendes, forniquen cada cop que en tenen ocasió. La resta, són una colla de buròcrates que fa segles que es troben en procés de civilització. I així de clar ho hauríem de tenir cada cop que fotem un peu a Brussel·les, París, Jerusalem, Londres, Abu Dhabi, Berlín, Moscou, Kíiv o Nova York.
Resulta que emparar els infants amb una abraçada adulta és un abús; però que un nano n’apallissi –físicament o psicològica– un altre, és completament acceptable
El que miro de dir no és pas balder. I diria que és d’on plora la criatura –mai millor dit un altre cop, i de manera literal en aquest cas. Encara avui recordo l’anècdota que m’explicava una bona amiga de quan treballava a un centre educatiu de primària del Regne Unit, i, per protocol de l’escola, no podia ni acostar-se físicament a dos infants que es barallaven a cops de puny, per abraçar-los i fer-los veure que calia aturar la batalla i fer-se l’amor en el sentit més pur i palpable de la paraula. Que aproximessin llurs rostres i esguards, per deixar un segon l’agressivitat de cantó. No. Es veu que això era un abús que no es podia tolerar, perquè l’adult no podia toquejar cap nano, i encara menys forçar-lo –sí, ho dic així, amb tots els ets i uts– a fer-se una abraçada amb l’altre, car això era violència. Us en podeu anar a parir panteres, fills de puta rancis del cagar. Resulta que emparar els infants amb una abraçada adulta és un abús; però que un nano n’apallissi –físicament o psicològica– un altre, és completament acceptable. Fills de puta, sense pal·liatius.
Passa el temps i cada cop tinc més clar que un dels problemes cabdals de la nostra societat actual gira al voltant del cos, del físic i de la física, i de tot el que implica. És el que ens va passar l’octubre del 2017: no vam saber reconèixer la importància del cos i de la física per “implantar” el que fos. Som tan presoners de les pantalles i l’estafa del metavers que oblidem la realitat del paper sensual. De la física i de la química, amb permís del Sabina. Del cos –del físic–, de la relació que hom hi manté i de la relació que mantenim amb els altres cossos. Sembla com si, després de les teòriques revolucions del 68 –on són?, que no les veig…–, les generacions d’avui hagin retrocedit i visquin de manera problemàtica i traumàtica el plaer de la polpa. On diantre ha quedat el goig fluídic del cos? Com volem menys violència infantil si a les noves generacions no els prescrivim més amor de debò, del de carn i ossos?
Vaig tenir un professor de gestió dels recursos humans que, un dia que l’havíem engalipat amb un parell de copes d’armanyac, va amollar que la primera pregunta de tota entrevista laboral hauria de ser: i tu, quant de temps fa del darrer orgasme? Tenia raó. No em vingueu amb romanços moralistes, que n’estic fins als pebrots escalivats. Això no en té res ni de masclista ni de sexista. Si som prou adults, sabrem que hom és capaç, tot solet i soleta, de generar-se un plaer oníric quan convingui. Per tant, tenir un orgasme depèn exclusivament d’un mateix. Per contra, que estiguis a la quarantena i faci un lustre que no experimentes un orgasme com Déu mana –mai millor dit, per tercer cop en l’article–, l’únic que vol dir és que ets un perill públic: un psicorígid en tota regla, que tard o d’hora projectaràs la repressió que arrossegues d’una manera o altra.
Posar el focus en la (mala) salut sexual del país –col·lectivament parlant– és, en aquests moments, més transgressor que cantar el Què volen aquesta gent a l’església de Santa Maria del Mar l’any 71
Per què no comencem per posar el focus aquí? Perquè no hi ha collons, esclar, i aquest cop literalment. Perquè posar el focus en la (mala) salut sexual del país –col·lectivament parlant– és, en aquests moments, més transgressor que cantar el Què volen aquesta gent a l’església de Santa Maria del Mar l’any 71. Aviat farà un any que se’n va anar en Pau Riba. Com se t’enyora. Com se’t necessita.
