És una pesta. S’escampa i no es pot aturar. O no fem res per aturar-ho, que no és ben bé el mateix. L’altre dia, sense anar més lluny, un amic m’explicava les vicissituds viscudes en una entrevista de feina que havia mantingut en una institució que, teòricament, diu dedicar-se a qüestions socials del país. El director de l’ens –un d’aquests paios que tot el dia es queixa d’un pretès excés de feina, i que sembla que l’hagin nomenat de director com si fos un premi o una beca perquè així pugui escriure un altre llibre infumable– li va venir a reprotxar que no feia servir prou “anglicismes tècnics” (sic) en l’exposició oral, en el discurs que desenvolupava, vaja. I que això generava la percepció que no semblés un professional prou actual, ni prou preparat, ni probablement prou apte per a un lloc de responsabilitat com el que es demanava. Que el feia rudimentari. Antic. Províncà.
Els trobem a les empreses, a les fundacions, a les associacions, a les institucions públiques i privades, als clubs esportius, als partits polítics, àdhuc al gimnàs. A tothora parlen de “calls”, “deadlines”, “ASAP”, “briefings”, “updates”, “brainstormings”, inserits en oracions en català –i en castellano, por supuesto–, com qui no vol la cosa. No parlem d’aquell a qui un dia se li escapa un “partner” de torn. No, no. Parlem dels qui no són capaços d’articular una frase sencera sense deixar anar una parida presumptuosa d’aquest calibre. Quan els ho remarques amablement, i els recordes que tots aquests conceptes disposen d’equivalent en català i, per tant, es poden anomenar perfectament en llengua nostra sense que això provoqui en el parlant cap mena de malformació o lesió maxil·lofacial, et responen que “és que és el costum que he agafat, perquè esclar, treballo internacionalment i és el language que es fa servir as usual”.
Posats a assenyalar, caldria remarcar que la troup en qüestió és notablement nombrosa, per exemple, dins les àrees de cultura de les administracions públiques de casa nostra. A mi això em sembla especialment preocupant, perquè representa que són els professionals que haurien de vetllar per protegir, promoure i envigorir la nostra llengua i cultura. Tant a la Generalitat com a l’ICUB, per posar-ne dos exemples, si pareu l’orella us fareu un fart de sentir tècnics que hi treballen pronunciant sons oligofrènics d’aital nivell. Sense cap mena de pudicícia; ben al contrari, amb tot l’orgull. És més: és el nou mètode que tenen, tal com explicava al primer paràgraf, per identificar-te i saber si ets un interlocutor del seu team ideològic o si, per contra, ets un barretinaire que encara viu a la cova i creu en els pronoms febles.
Jo els afusellaria. Almenys amb la ploma d’escriure, literàriament parlant. Aquests barcelonins –i darrerament cal fer palès que, dedueixo que per osmosi, un grapat i mig de comarques també, tot sigui dit de passada– ronyosament acomplexats i carregats d’autoodi, en bona part responsables directes o indirectes de la decadència que viu avui el cap i casal i el seu ecosistema cultural, que van de pregoners d’una pretesa modernitat i que cada tres paraules n’amollen una en la llengua de Lord Byron, es mereixen tot el nostre rebuig públic i notori. Penso, de fet, que una possible solució pot ser que els comencem a criticar i ridiculitzar públicament sense miraments, que ens en mofem una mica, sense cap mena de contemplació. No és malícia, és autodefensa. Tinguem sempre ben present que la seva pràctica és, conscient o inconscient, pur prejudici lingüístic per discriminar: el classisme de tota la vida. La mateixa operació que van fer els francesos amb el menysteniment de tots els conciutadans que parlaven patois. El mateix caire de superioritat ètnica que traspuaven els burgesos catalans que s’adreçaven al servei “en castellano” per tal que dins llur imaginari els quedés ben claret que ells sempre serien d’una casta inferior. Per tot això, anglòfils de pa sucat amb oli: go home!
