El meu company de passadís Agustí em deia que després de mirar possibles destins turístics –Vall de Cardós, Vall d’Aosta, Vall d’Aran– va acabar triant la Vall d’Hebron. A mi m’ha passat el mateix. Aquesta vegada ha estat un problema geològico-urològic: una pedra d’un centímetre mal col·locada al ronyó esquerre. Pocs dies abans d’ingressar per aquesta molesta i dolorosíssima raó, era a Viladrau, passant uns pocs dies de vacances, i en passar per la font de les Païtidies i conversar breument amb un senyor de Barcelona que venia cada setmana a omplir garrafes d’aquella aigua que resulta ser tan bona pel ronyó. Com si fos una mena de causa-efecte d’estranyes conseqüències, poques hores després patia el còlic nefrític ditxós.
L’hospital –vell conegut, vetusta i veritable catedral sanitària– és a l’estiu una mena d’estrany ressort turístic. Tots els hostes portem una polsera al canell que ens ofereix un tot inclòs: Esmorzar, dinar, berenar, sopar i ressopó. Pels que coneixem la casa, el menú s’ha empobrit lleugerament, però no som aquí per a la crítica gastronòmica. El més important, evidentment, és tota la panòplia de serveis dels quals pots gaudir, sempre sota prescripció facultativa, com en els grans balnearis de Suïssa. És a dir, analítiques de sang, orina i tota mena de fluids, radiografies, TACs, ecografies, fins i tot, aquells més agosarats –i com poden comprendre, sóc un d’aquests– disposen de l’emoció d’una visita al quiròfan. En el meu cas, com que a pebrots no em deu guanyar ningú, després d’una primera baixada –al quiròfan s’hi baixa, especialment si estàs a la planta vuitena, amb unes habitacions amb vistes sobre Barcelona que res no fan envejar les del Gran Hotel La Florida, que es veu des de les finestres del passadís de muntanya– vaig tornar a repetir dos dies després.
L’estiu es nota especialment en l’aire condicionat generós i en la lleugeresa del vestuari que lluïm els hostes. Bata d’hospital, sense mànigues i amb prou obertures perquè passi l’aire. Cap batí ni jaqueta, ni tampoc pijames de brusa i pantaló. Com a detall, gran majoria d’homes en una planta dedicada al darrer tram de l’eliminació urinària. Per aquesta raó, és habitual disposar de sondes, que són col·locades a discreció entre els pacients.
Tema a part és el personal. En el meu cas, sóc un conegut del personal habitual per una estada de fa mesos, quan em va ser col·locada una malla –cada dia semblo més cyborg– per subjectar-me els budells esventrats per una antiga cicatriu. I això, com en aquells bars on el cambrer ja et serveix el teu cafè només entrar, és un luxe. La coneixença ho fa fluir tot millor, sobretot en moments en que recordes perquè hi has anat a parar, o bé has de passar per les experiències més galdoses de la carta de serveis. En dos torns, infermeres i auxiliars –una oficialitat en règim de matriarcat, només trencat per anecdòtiques presències masculines– repeteixen els rituals: Temperatura, pressió i saturació; medicació; àpats, llits i control de miccions. Uns rituals que sempre poden ser trencats per les sorpreses que els pots oferir. I aquí entra qualsevol cosa: des d’una col·locació de via fins a una estranyíssima contracció facial. Tot i que el metge –potser aviat també haurem de dir “la” metge, així en genèric– és el capità que passa revista de bon matí, quan encara ets ple de lleganyes i mig els barreges amb el somni, si has aconseguit ben dormir, les infermeres són la teva referència al peu del canó.
Aquest ha estat el meu agost. Una entrada i sortida –és que s’hi estava tan bé!– a l’Hospital Vall d’Hebron, per culpa de la maleïda pedra. M’hi sento tan a gust que ja tinc plaça reservada pel mes d’octubre –després del referèndum, és clar. Llavors, com tantes coses, la pedra serà història.
