El 17 d’agost havia de baixar a la Rambla, com tantes altres vegades. Passar per l’Ateneu, fer-hi temps, veure els amics, prendre-hi un cafè, conversar una estona i buscar algun article històric a la biblioteca, abans de pujar a fer un volt a les Festes de Gràcia. Cap d’aquests plans es va acomplir. Per sort, encara no havia sortit quan vaig saber la notícia de la tragèdia que acabava de passar a la Rambla. A partir de llavors, vaig seguir rituals que hem conegut en altres parts del món: el desig d’abraçar-se, la necessitat de saber que tots els qui estimem estan bé, l’avidesa de notícies davant el televisor, que ens va tenir enganxats tota la nit, i la recerca de més novetats a les xarxes socials, trucades, missatges, dir que estem bé a l’aplicació de Facebook –aquella que s’havia fet pels atemptats esdevinguts en d’altres ciutats–, les primeres paraules a Twitter, i més abraçades. I un profund esborronament que des de llavors m’aclapara, esperant el retorn de tornar a una incerta normalitat en els temps d’inquietud que ens ha tocat viure.
L’altre dia explicava com havia descobert Barcelona amb la meva àvia, passejant per la Rambla de les floristes i les parades dels ocellaires, fins les “golondrines”, l’estiu olímpic de 1992. Vaig fer i desfer el passeig amb els pares, fixant-me en botigues i façanes, però fa temps que no vaig a passejar expressament a la Rambla. Suposo que per a mi, com per a tants, La Rambla és un passeig carregat d’història mil vegades trepitjat i sovint blasmat: per unes guinguetes de poca volada, per la vulgarització d’uns restaurants i bars caçaturistes, per la sensació que només els turistes la gaudeixen, trobant-hi vet a saber què no nosaltres ja hem abandonat.
És clar que he baixat la Rambla per anar al Liceu en nits d’òpera i per anar a teatre a la Biblioteca o al Romea.
Però, si hi penso, La Rambla també és el passeig on sempre acabo desembocant quan sóc al centre de Barcelona. Vingui de Tallers, amb les seves botigues resistents i el seu mític Boadas, o vingui de l’Ateneu. O si hi faig cap des de Jovellanos, seu de les clàssiques reunions de la Revista de Catalunya, de la Central del Raval del carrer Elisabets, del CCCB, de Blanquerna o de més lluny, de la Ronda Sant Antoni. He desembocat a la Rambla venint d’esmorzar o berenar a la Granja Viader o de fer feina a la Biblioteca de Catalunya, i l’he baixada per anar a alguna de les exposicions de La Virreina o del Santa Mónica. Ara que hi penso, també hi he arribat venint de l’altra banda, de ca l’Ardiaca o del carrer Ferran. És clar que he baixat la Rambla per anar al Liceu en nits d’òpera i per anar a teatre a la Biblioteca o al Romea. A la memòria conservo alguns bars i restaurants de travessies, carrerons i places, o de l’altra Rambla, la del Raval, i, fins i tot alguna escapada per l’Arc del Teatre i Nou de la Rambla en comptades nits canalles. És veritat que cada vegada que passo per davant de l’Hotel Oriente, recordo que allà van passar la nit de noces els avis, i que la iaia m’explicava qui era “La Monyos”, un dels personatges cèlebres del passeig. I no puc acabar sense afegir que un dels darrers records de La Rambla és que fa pocs mesos hi vaig perdre la cartera amb els carnets del Barça davant l’Església de Betlem, i la va trobar una senyora gran del barri de Canyelles –fet que em va permetre descobrir aquesta altra Barcelona.
Aquesta és la meva Rambla. La nostra Rambla. Potser, com deia, no hi passegem, hi passem indiferents, més aviat com si en fugíssim. Però, ara la memòria personal de la nostra Rambla –cadascú en té la seva i entre tots en fem una de col·lectiva– hi afegirem l’atemptat del 17 d’agost de 2017. Recordarem on érem, segur. Però la refarem. Perquè hi tornarem a passar. I, qui sap, potser ho farem amb més orgull i ganes que mai.
