Coscu, has de dimitir

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Així com en les situacions límit, sóc dels qui creu que l’espontaneïtat fa aflorar els autèntics valors de fons de cada individu. Els de debò, sense filtres ni excuses. Vull dir que és obvi que sempre és més fàcil i còmode de cantar una cançoneta ja apresa prèviament, que no pas de glosar textos improvisats com fan meravellosament la gent de Cor de Carxofa. I, com és obvi també, sempre és més fàcil i còmode de cridar a pulmó obert en contra de les portes giratòries dels polítics, que no pas de rebutjar de formar part del consell assessor d’Endesa després d’haver estat tretze anys Secretari General de Comissions Obreres. Oi Coscu?

Per això, des de ben petit, el que més m’interessa de les sessions parlamentàries no és pas el redactat final de les lleis o proposicions. Sempre m'he estimat més de llambregar les reaccions d’uns i d’altres davant episodis que no formen part del guió establert. Aquests moments jazzístics, detalls de psique si ho voleu, cristal·litzen magistralment la miraculosa complexitat de la condició humana. Dimecres, per exemple, van esdevenir-se dos moments colossals.

Instants abans de la votació de la Llei del Referèndum, quan els quinquis del PP van abandonar el ple i van deixar damunt llurs escons banderes catalanes i espanyoles, la diputada de Podem, Àngels Martínez, se n’hi va anar calmada però decidida, i, amb la més absoluta serenor i delicadesa, en va retirar les espanyoles. La imatge, a més de despendre una tendresa abismal, va ser una lliçó de dignitat i valentia a tota la resta de diputats de la cambra. Una lliçó de dignitat i valentia probablement pròpia d’una dona –detall important!– que, amb 69 anys a l’esquena, n’ha viscut de tants colors que no li fa por res, que el que la mou és, precisament, aquells valors més profunds que abans comentàvem. Ningú no li havia demanat que ho fes. No era escrit enlloc que hi hauria aquelles banderes allà i, per tant, no va ser pas cap maniobra calculada. Senzillament, com diríem en llenguatge comú –valgui la broma–, li va sortir de dins.

Com també li va sortir de dins a en Coscubiela negar la paraula al seu company de grup, Joan Giner. El pobre diputat de CSQP havia demanat a la Presidenta del Parlament de poder dividir el temps d’intervenció de Lluís Rabell, a fi que es pogués expressar la pluralitat de pensaments del conjunt del grup parlamentari. D’acord amb el reglament, la Presidenta va respondre que no hi havia cap inconvenient sempre que el portaveu del seu grup, el senyor Coscubiela, també hi estigués conforme. I aquí va escaure’s el moment gegantí, que de segur marcarà la història política d’aquest senyor: l’il·lustre, el pur i el radical demòcrata, solidari, ferm i empedreït defensor de les minories sense veu ni vot, va denegar la petició del seu camarada, col·lega i confrare. És més: no només va emergir-li de dins una inequívoca erupció antidemocràtica –típica de les pitjors dictadures comunistes on et pelaven si obries massa la boca–, sinó que, a més, va incomplir el pacte segellat amb els seus, com, segons després, va confirmar el mateix diputat Nuet. Nuet, també de CSQP, es va alçar de la Mesa i va tocar el dos de l’hemicicle sense mossegar-se la llengua: "He marxatperquè s'ha trencat l'acord que teníem. Havia de ser una intervenció de Rabell i una altra d'un portaveu de Podem. I Coscubiela ha trencat l'acord".

Deshonest amb els teus, deslleial amb els pactes i censurador amb els dissidents. Per tot això, Coscu, has de dimitir. Et toca plegar.

A alguns tot això els semblarà un detall enmig d’un ple cabdal, enmig d’unes setmanes infinitament transcendents. Però el cert és que és necessari d’aturar-se un moment i analitzar el comportament de Coscubiela, perquè darrere la seva actitud indeliberadament autoritària, entendrem on ha anat a parar el que roman d’ICV. I és aquí on jo et demano, Joan, com es pot pretendre confiar el poder polític d’un país a un senyor que traeix els seus i, davant la diferència de pensament, davant la dissidència interna, recepta silenci i discurs únic? Sincerament, miro enrere i, malgrat les picabaralles internes, no imagino, ni en la pitjor de les situacions, els altres dos Joans -Herrera i Saura- fer callar públicament un company de grup. Iniciativa, el partit que ara fa 15 anys penjava aquells cartells amb l’eslògan “I tu què opines?”. Doncs el que opina el diputat Giner no ho sabrem, perquè el seu portaveu li ha prohibit d’expressar-se. Deshonest amb els teus, deslleial amb els pactes i censurador amb els dissidents. Per tot això, Coscu, has de dimitir. Et toca plegar. Com més aviat millor. Perquè el partit que representes no es pot permetre el luxe d’arribar a la reunió de la coordinadora nacional de demà dissabte fent veure que aquí no ha passat res. Perquè dimecres et vas autoinvalidar per seguir portant la veu dels valors pels quals et vas presentar a les darreres eleccions. Perquè la responsabilitat de tot líder és mantenir el grup cohesionat en un bon ambient a través del seu guiatge, i tu, Joan, en aquests moments ja no gaudeixes de cap autoritat moral per generar prou credibilitat. Perquè tota la resta de companys t’ho agrairan, Joan. I el país, també. Perquè tot i ser del mateix grup, dimecres l’Àngels Martínez va donar la cara per tots. I tu, Coscu, vas ser la creu.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.