Un dels clams de la manifestació independentista d’aquesta setmana, davant la cimera hispano-francesa de Barcelona, ha estat “ni Espanya, ni França: Països Catalans!”. El crit de revolta es remunta al segle XVII. De fet, sembla que l’original era: “Ni França, ni Espanya, sinó visca la terra y muira mal govern!”. La sentència —es pot trobar a La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, de Josep Fontana— s’imputa a Jaume Pey, un jornaler d’Espinelves (Osona) fart dels abusos perpetrats pels exèrcits castellans i francesos que es disputaven el control de Principat durant el llarg conflicte obert per la revolta dels Segadors el 1640 i conclòs el 1659 pel Tractat dels Pirineus.
Amb aquest eslògan, les organitzacions independentistes no només volien expressar els anhels de llibertat del Principat de Catalunya, sinó que també, molt encertadament, posaven el focus en dos aspectes que no són pas menors i que en la darrera dècada el moviment havia deixat força de banda: l’amputació que pateix el país arran del Tractat dels Pirineus i la persecució lingüística i cultural que exerceixen els Estats espanyol i francès arreu del territori. Ja era ben hora que l’independentisme apuntés cap aquí sense manies, per bé que no deixa d’ésser simptomàtic que hagi calgut aquesta trobada dels dos presidents a Barcelona per fer despertar el tremp a entitats i partits.
Ara que tot el moviment sembla tenir clar de nou quin és el mapa nacional, cultural i lingüístic al qual s’aspira de manera pràcticament irredempta, doncs, també és un moment escaient per revisar què fa l’independentisme des dels pocs llocs de poder –relatiu, però poder al capdavall– que domina, és a dir, si hi aplica o no aquest marc mental, aquest esquema nacionalment autocentrat. Aquest exercici d’anàlisi i autocrítica és indispensable per evitar un mal massa nostrat, que consisteix a cridar molt el dia que ens manifestem i en acabat deixar-ho tot en mers eslògans i consignes, sense tirar endavant cap actuació que veritablement s’encamini a fer realitat els nostres desitjos.
En aquest sentit, cal començar per reconèixer a ERC haver recentment corregit un error garrafal que Catalunya arrossegava des de la presidència d’Artur Mas, quan es va decidir de traslladar orgànicament la Casa de la Generalitat de Perpinyà a Exteriors –aleshores encara no era cap Conselleria–, sota la dependència de la Delegació de Perpinyà. Actualment, la Casa torna a dependre directament de Presidència, com un organisme intern, que és el que és. Ara només caldria que es fes el mateix amb l’Ofici de Catalunya a l’Alguer, que en aquests moments encara penja de la Delegació del govern a Itàlia, que es troba a Roma. Tot i que això sembli més simbòlic que pràctic, el cert és que l’estructura organitzativa dels organismes d’un govern sovint condiciona les polítiques que s’hi executen. L’explicació és clara: les lògiques, prioritats i estratègies d’una Conselleria com Exteriors no seran –o no haurien de ser– exactament les mateixes que les del Departament de Presidència. Això, per tant, pot acabar determinant quines accions i pressupostos s’adopten.
Més enllà de l’afer de les delegacions de la Generalitat en territori nacional però administrativament no espanyol, hi ha alguns deures que l’independentisme sí que té pendents de fa anys. El més clar de tots té a veure amb la CCMA. Es fa molt difícil d’entendre que partits de govern com ERC i Junts es manifestin amb lemes com “ni Espanya, ni França: Països catalans” i després hagin estat incapaços durant una dècada sencera de recuperar la corresponsalia de la Catalunya del Nord de TV3 i Catalunya Ràdio i d’obrir-ne una a l’Alguer, com pertocaria. No es pot anar cridant que som el mateix país i després ésser incapaços d’invertir els pocs recursos necessaris –en el fons, parlem de misèria i companyia– que contribuirien a estendre el marc mental al conjunt de la ciutadania. El mateix es podria dir del Departament d’Educació: els intercanvis educatius entre escoles i alumnes de la Catalunya sud i la nord haurien de ser una prioritat, no només perquè són cabdals per al desenvolupament de la llengua al nord, sinó perquè serien ben útils al sud, precisament pel que dèiem de transmetre el marc mental autocentrat als nostres estudiants. A més, aquí ningú –ni Espanya, ni França– podrien dir ni piu, perquè és un tipus d’actuació que entra de ple en la lògica de construcció europea. Un altre Departament que tindria força feina a fer és el de Cultura. Actualment no existeix cap línia d’ajuts específica per a promoure la circulació cultural entre els diferents territoris de llengua catalana. Què costaria creure’s una mica el que proclamem, i destinar una petita part del pressupost a aquesta mena de polítiques?
Ni Espanya, ni França. Apliquem-nos-ho sense recança.
