Cròniques Bolivarianes

La senda tortuosa del postchavisme

Veneçuela enfronta una polèmica assemblea constituent que la porta a un futur incert pel boicot de l'oposició. La mesura, com la greu crisi econòmica i el xoc de poders, poden aprofundir, encara més, l'atzucac veneçolà.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Més de dos mesos de protestes violentes al carrer, un xoc de legitimitats entre el poder legislatiu i l’executiu i la pitjor crisi econòmica de la seva història recent. El panorama que enfronta Veneçuela no és, precisament, fàcil. Tampoc no ho és aproximar-se al que està succeint al país aquests darrers mesos. Els intents de fer-se un dibuix crític i aproximat topen amb el maniqueisme, la desinformació i amb la propaganda política de dos pols —el del Govern de Nicolás Maduro i el de l’oposició de la Mesa de Unidad Democrática (MUD)— amb dos relats molt diferents, que no són suficients per comprendre de manera profunda les mobilitzacions que copen les pàgines de la premsa internacional des de fa dos mesos. Veneçuela no és només blanc i negre, hi ha matisos, i oferir-ne una visió rica, plural i acurada, aprofundint en el context i incorporant altres veus i perspectives a l’equació, és possible.

Ni les protestes, enceses per una sentència del Tribunal Suprem de finals de març que limitava al màxim la capacitat decisòria de l’Assemblea Nacional, amb una composició favorable en un 70% a l’oposició, ni la polarització aferrissada que viu el país són noves. Però sí les més intenses des de la mort de Chávez, que part de l’oposició va veure com l’oportunitat perfecta per disputar el poder al seu successor, el qual no gaudia —ni gaudeix— del suport aclaparador del comandant i pare de la revolució bolivariana. Però la victòria de l’oposició a les parlamentàries del 2015 per una diferència de dos milions de vots, que li va permetre prendre el control d’una institució tan clau com el poder legislatiu, no es pot entendre sense considerar la greu situació econòmica que viu el país. 

Des del 2014, Veneçuela està immersa en una forta recessió, que ha derivat en una profunda crisi social i, en el pla polític, en el pitjor moment de popularitat del chavisme. La davallada dels preus del barril de petroli ha obligat a reduir la inversió pública i ha posat de manifest les limitacions del model extractivista. La guerra de divises, la corrupció i el desabastiment programat com a mesura de xantatge contra el Govern, han provocat l’escassetat de productes de primera necessitat i medicaments i un augment de preus, cosa que ha atiat el descontentament entre amplis sectors de la població. 

Una fractura política creixent

És tan poc precís dir que Veneçuela és una dictadura brutal que vulnera sistemàticament els drets humans, com que l’oposició política és la font de tots els mals que pateix un Govern de pràctica immaculada. Per analitzar amb propietat la batalla entre els diferents poders del país, és fonamental recordar que Veneçuela no és una democràcia liberal. El país es considera, des de la reforma constitucional aprovada l’any 2007 sota el Govern de Chávez, una “democràcia participativa i protagònica”, i a la divisió tradicional entre els poders executiu, legislatiu i judicial, se n’hi sumen dos més: el poder electoral, encapçalat pel Consell Nacional Electoral (CNE), i el poder ciutadà, conformat entre més pel Defensor del Poble, la Fiscal General de la República i la Contraloria General, un òrgan auxiliar que fiscalitza l’ús de fons públics i audita les institucions.

Veneçuela compta, a més, amb una estructura d’autogovern paral·lela a les alcaldies i governacions, els Consells Comunals, que vehiculen la democràcia participativa i organitzen la vida comunitària. Aquest Estat Comunal, les potencialitats del qual estan encara per explorar, és una de les propostes experimentals més interessants del projecte chavista, i el seu pes pot ser determinant en els futurs esdeveniments al país. Però, tornant a la fractura política que marca l’agenda veneçolana, des de la seva victòria a les parlamentàries, els partits de l’oposició agrupats dins la MUD han convertit l’Assemblea Nacional en el seu cavall de batalla contra el Govern, i fins i tot han arribat a aprovar un pla per “fer fora”, en paraules del president de la cambra, “Maduro en menys de sis mesos per la via que sigui”. Després de diversos episodis de confrontació entre els poders executiu i judicial, per una banda, i el legislatiu per l’altra, al març arribava la polèmica sentència del Tribunal Suprem que retirava el gruix de competències al Parlament per desacatar l’òrgan judicial de manera continuada. En la sentència s’eliminava, també, la immunitat parlamentària als diputats. 

Tot i que el Tribunal Suprem va retirar els dos articles més controvertits de la sentència dies després, s’havia activat un nou cicle de protestes que suma ja desenes de morts, ferits i edificis incendiats o danyats. Se li afegien dos factors més: el qüestionament per la pròrroga, per setena vegada, de l’estat d’excepció i emergència econòmica, que permet al president adoptar decisions d’urgència sense sotmetre-les a aprovació parlamentària. I, també, el retard d’un any en les eleccions regionals, que haurien d’haver-se celebrat al desembre passat i que s’han postposat fins a l’hivern. 

El polvorí de l’Assemblea Constituent

Maduro anunciava, en una marxa el Primer de Maig, una decisió que ha atiat encara més el foc, tot i que es pugui presentar com una solució lògica: la convocatòria d’una assemblea constituent per redactar un nou acord social. Si, a priori, podria haver estat una mesura radical per evitar que la situació degenerés, la manera com s’escolliran els 540 assambleistes amenaça d’inflamar encara més els ànims i estendre l’incendi dins les files de l’esquerra. No debades, 200 d’aquests membres de la nova assemblea constituent seran escollits de forma sectorial o gremial, d’entre sectors com els joves, els estudiants, els consells comunals, els pescadors, els adults grans... Mentre que la resta, uns 350, seran votats de forma directa i secreta per municipis. La idea busca incorporar el pes del teixit associatiu veneçolà automàticament, però no ha convençut alguns sectors —fins i tot de fora de la MUD—, que consideren que no és la solució.

“És una decisió antidemocràtica, perquè, segons la mateixa constitució de Chávez, el president pot llançar la iniciativa d’una Assemblea Constituent, però s’ha de sotmetre a consulta popular per ratificar la decisió, i no ho ha fet”, li retreu la diputada opositora Dinorah Figuera, membre del partit Primero Justicia. “A més, el que volen amb aquesta proposta és assegurar-se l’hegemonia i la victòria que no aconseguirien en un procés electoral. La fórmula per a la tria de membres els és favorable, poden decidir de dissoldre l’Assemblea Nacional i així posar fi a la nostra majoria allà. El que els demanem és que es convoquin eleccions anticipades, i prou, i poder fer fora un president que governa a base de decrets d’emergència”, afegeix. No només l’oposició, que la veu com una manera d’apuntalar la majoria chavista en aquest nou òrgan, critica l’elecció directa d’aquests representants gremials o per sectors socials, també hi ha crítics dins les files del chavisme. “Aquest mètode d’elecció no busca representar el poble com a tal, sinó un petit cercle tutelat des de l’Estat, i no veiem garanties per a la transparència amb què s’hauria de dur a terme un procés tan crucial com una reforma de l’Estat”, explica Edgar Rudas, un dels principals actius dels Campaments de Pioners, una iniciativa social que lluita pel dret a la ciutat a través de la construcció comunitària d’habitatges.

La fórmula ha aixecat crítiques, fins i tot, d’alguns magistrats del Tribunal Suprem i de la fiscal general de l’Estat, Luisa Ortega, que ja es va convertir en una de les veus més crítiques amb el Govern des de l’esquerra quan va assegurar que la sentència del Suprem sobre l’Assemblea Nacional violava l’ordre constitucional. La setmana passada, Ortega va interposar un recurs per una altra sentència del mateix tribunal, que autoritzava Maduro a convocar la constituent sense validació popular. “Aquesta sentència suposa un retrocés en matèria de drets humans”, anunciava Ortega als mitjans.

La fiscal Luisa Ortega va trencar amb el Govern per la sentència del Suprem i la convocatòria de l'Assemblea Nacional, de manera que s'ha guanyat el respecte dels sectors menys polititzats.

Els xocs violents al carrer continuen

Tenint en compte que l’oposició no s’està sumant a aquesta postulació de candidats a la constituent que ja ha començat, tot fa pensar que el cicle de protestes i mobilitzacions per fer caure el Govern continuarà. Fins avui, unes 65 persones han perdut la vida en morts relacionades, en teoria, amb les protestes, tot i que s’hi comptabilitzen també casos —com el de 9 persones que van morir electrocutades durant un saqueig— que no hi han tingut res a veure. Si bé algunes de les mobilitzacions més massives es van desenvolupant pacíficament, d’altres acaben en aldarulls i enfrontaments amb la Guàrdia Nacional Bolivariana, que també ha comès abusos de la força pels quals diversos agents ja han estat jutjats. 

Lluny de ser un aixecament d’abast nacional i suport majoritari, les mobilitzacions opositores —malgrat ser constants i ben considerables— tenen epicentres molt localitzats, que són sobretot els barris alts de les grans ciutats i especialment de la capital, fet que no implica que no hi hagi un descontentament ampli en les zones més humils, sinó que la composició social i el discurs dels partits opositors no apel·la exitosament —per ara— als decebuts amb Maduro. 

Crisi o guerra econòmica?

Si les posicions polítiques —i els projectes que porten associats— són irreconciliables, la batalla per guanyar el relat sobre les causes i efectes de la greu recessió econòmica és encara més dura. Les llargues hores de cua i la dificultat per adquirir alguns aliments bàsics, productes d’higiene i medicaments a preus raonables són una imatge difícil d’amagar. Manca farina, bolquers per a les criatures, llet i arròs als supermercats que distribueixen amb preus controlats per l’Estat, i al mercat negre es troben a preus desorbitats. Quinze dies abans de la polèmica sentència del Tribunal Suprem, l’Assemblea Nacional veneçolana va declarar una emergència econòmica al país fruit d’una “crisi humanitària que el Govern vol amagar”, en paraules de l’actual president del parlament, Julio Borges. L’organisme va aprovar implementar mesures com l’obertura d’un canal humanitari per rebre ajut exterior. El clam de l’oposició compta amb el suport de la Confederació d’Associacions de Productors Agropecuaris (Fedeagro), que alertava fa setmanes d’una situació d’alt risc alimentari per la manca de llavors, fertilitzants i altres materials necessaris per produir blat de moro, hortalisses o canya de sucre. “Un dels punts més importants de l’intent de diàleg amb el Govern del 2016 va ser el reconeixement que enfrontem una crisi humanitària, un problema de salut pública, de famílies completes menjant de les escombraries, de retorn de la malària i de la mortalitat infantil i materna. Però no van voler assumir la realitat”, es plany Dinorah Figuera. 

“No és cert que a Veneçuela es passi gana, el que hi ha és un procés d’especulació. Els productes es fan circular al mercat negre a preus molt més alts i les divises s’utilitzen per al contraban”, ha declarat Nicolás Maduro en diverses ocasions. “Si demà guanyés l’oposició, s’acabaria l’escassetat immediatament, com va passar a Xile després de la mort d’Allende”, defensa Pasqualina Curcio, economista i professora de la Universitat Simón Bolívar. Ella és una de les defensores de la “tesi xilena”, que també sosté el Govern. Curcio explica que Veneçuela és víctima, des del 2012, d’una guerra econòmica, basada en el desabastiment programat, la inflació induïda, el boicot en el subministrament de productes i un embargament comercial encobert. Així, tot i que els nivells de producció augmentin i les importacions totals d’aliments també, l’índex d’escassetat s’ha incrementat. “El problema és que la producció i la distribució estan concentrades a les mans d’unes quantes empreses privades, que estan manipulant l’economia per aconseguir el poder polític. Les cues que els veneçolans es veuen obligats a fer són les mateixes que feien els xilens entre els anys 1970 i 1973, després que els Estats Units, com demostren els arxius que després es desclassificaren, donessin les instruccions de fer xisclar l’economia xilena fins a derrocar Allende. Això és el que estan fent a Veneçuela, fer-la xisclar. Dies després del cop d’Estat, les estanteries dels supermercats tornaven a anar plenes. Segurament és el que passaria aquí”, argumenta l’economista.

Aquest procés ha estat facilitat, com assenyala l’esquerra més crítica amb el rumb de les polítiques econòmiques del Govern, per l’excessiva dependència econòmica de les rendes del petroli, en detriment d’altres vies com l’exportació de cafè o cacau. “Veneçuela és un país amb un 96% de dependència dels ingressos de la indústria petroliera i això l’ha fet molt vulnerable a factors externs”, explica l’economista Alexander Kordán Acosta. Durant dècades —el problema és molt anterior a la revolució bolivariana— Veneçuela s’ha centrat en l’economia extractiva, basada en l’explotació de matèries primeres, i l’empresa petroliera PDVSA és una de les principals indústries públiques del país. “Hem viscut un important boom petrolier del 2009 al 2012. L’arribada de Chávez al poder va coincidir amb l’alça del preu del petroli i el rellançament de l’OPEP. El preu del barril l’any 1998 era de 8 dòlars, mentre que l’any 2008 rondava els 60 dòlars, fet que va permetre aplicar polítiques socials àmplies, batejades com a missions, de salut, alimentació o educació”, explica Edgar Rudas. Les rendes del cru que Veneçuela exportava van permetre desplegar programes d’alfabetització i de salut comunitària, i també construir 1.700.000 habitatges públics en cinc anys. Gran part d’aquesta inversió pública se suportava en la prosperitat generada pels alts preus del cru, però, a partir del 2013, les conseqüències de l’excés d’oferta petroliera mundial per sobreproducció d’Aràbia Saudita va inundar el mercat de petroli, i els preus van caure fins als 23 dòlars del 2016, de manera que va disminuint el marge de beneficis i, al seu torn, el ritme de despesa pública.

Alhora, les exportacions totals s’han reduït de 40 milions de dòlars als 10 milions de dòlars del 2016, mentre que es calcula que la fuga de capitals equival a un PIB i mig.

Tot plegat ha generat un procés inflacionari que superava, l’any 2016, els 500 punts de mitjana. No hi ha ajudat el circuit d’economia tèrbola i submergida que ha generat el canvi paral·lel de dòlar a bolívar veneçolà, el qual ha devaluat fins a l’extrem el valor de la moneda i ha generat un procés especulatiu que fa que els productes es venguin més barats quasi a nivell internacional que al país. L’abril del 2016, el Govern va mobilitzar els comitès locals d’abastiment i producció, que intenten contenir els efectes de la liberalització dels preus i pal·liar una mica el procés de destrucció del poder adquisitiu de la població.

Futur i tercera via

El país ha estat molt polaritzat des de l’arribada del president Chávez. “Aquí les coses tendeixen a ser o blanques o negres, els grisos són aplacats per aquests dos pols, però hi ha més pel mig: sindicats de docents, de treballadors, investigadors, moviments populars, que també tenen un paper important en la vida nacional”, explica Edgar Rudas. “Penso que hi ha un intent de crear la visió en l’imaginari col·lectiu que només aquests dos pols poden resoldre la crisi, però la societat està esgotada, la majoria de la gent ja no s’identifica ni amb l’oficialisme ni amb l’oposició. Per tant, hi ha camp per córrer per a una tercera via? Jo crec que depèn de la capacitat de seducció que demostrin”, especula. Ni el chavisme ni la MUD són, d’altra banda, blocs monolítics. Dins del primer, hi ha corrents crítics, sota noms com Marea Socialista o la Plataforma en Defensa de la Constitució, on hi ha intel·lectuals i ex-ministres de Chávez que, des del 2013-2014, han estat plantejant postures contràries al rumb que manté el Govern. Però, segons Rudas,”són posicions polítiques sense base, que fan sobretot soroll discursiu, però no poden plantejar una alternativa forta”. També des de l’oposició hi ha sectors força neutrals, com l’encapçalat per Henri Falcón, ex-governador de l’estat de Lara amb Chávez, que intenten capitalitzar aquest ampli descontent que mai s’acostaria a la resta de l’oposició. 

Però si un nom ha sonat fort aquests darrers dies com a tercera via és el de Luisa Ortega. Sobretot des que la fiscal ha trencat amb el Govern per la sentència del Suprem i la convocatòria de l’Assemblea Nacional, de manera que s’ha guanyat el respecte dels sectors menys polaritzats. Podria ser Ortega una opció aglutinadora des de l’esquerra, malgrat que el chavisme l’acusi ara de traïdora?

Per ara, l’escenari de futur més immediat són les eleccions a l’Assemblea Constituent que es duran a terme en poques setmanes, malgrat el boicot de l’oposició, però la seva negativa a participar és un molt mal auguri per a la legitimitat que tindrà el procés, a nivell nacional però també internacional. Que s’acabin realitzant abans de les regionals que ja estaven programades, això pot contribuir a generar incomprensió i es preveu que les constituents se celebrin en un clima de molta tensió, entre protestes violentes dels sectors opositors i el setge d’organismes com l’OEA, que poden reeixir en el seu intent d’aïllar diplomàticament i econòmicament Veneçuela fins que Maduro capituli. Una altra opció seria que l’oposició aconseguís sortir dels barris benestants que acullen, majoritàriament, les protestes i arrossegar una majoria real pel canvi; però, ara com ara, explica Edgar Rudas, és una opció poc probable: “És difícil que els moviments populars i la gent mobilitzada, per molt crítica que sigui amb el Govern, passi a formar part d’una oposició activa. Això no passarà. Ells són les elits. Ara, si dins del chavisme sorgeix un espai polític que planteja una estratègia diferent, doncs pot ser que aconsegueixin suport. Però cal ser conscient que, tot i les crítiques i contradiccions envers les polítiques de l’Estat, la gent no oblida qui li ha donat eines i suport”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.