La transitorietat discordant

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El darrer dilluns, el president del grup parlamentari de Junts pel Sí, Lluís Corominas, va presentar públicament el contingut de la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república. Amb ell hi havia el seu company de coalició, Jordi Orobitg; i els diputats cupaires Benet Salellas i Gabriela Serra. Tots plegats oferiren una imatge d’unitat en molts moments inexistent per part dels grups polítics que formen i donen suport al Govern català. 

La llei, com calia esperar, no ha oferit canvis profunds a banda del de la ruptura intencionada amb l’Estat, que no és poc. Molts esperaven trobar en aquest text una mena de constitució fundacional que garantira camins i objectius més ambiciosos. No tots, per tant, han quedat satisfets. Perquè la llei, que es preveu que s’aprovarà aquest mes de setembre al Parlament de Catalunya, no ha estat prou trencadora amb la legislació vigent. És cert, cal dir, que s’intenta respectar, tant com siga possible, el marc legal establert, és a dir, l’estatal.

En aquest punt entren qüestions com la de la cooficialitat lingüística o el manteniment de gran part del cos legislatiu actual —­sempre que no entre en contradicció amb els objectius del Govern— per tal d’esquivar la inseguretat jurídica i no trencar els tractats i compromisos amb Europa, que es mantindran.

També hi ha canvis de trencament incontestable. Per exemple, el Consell de Garanties Estatutàries passaria a vetllar pel compliment de la llei presentada i es convertiria, oficiosament, en una mena de tribunal constitucional de caire provisional. Una evolució similar experimentaria el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que també iniciaria la seua transformació cap a una estructura d’Estat. Alhora, aquests tribunals anul·laran o sobreseuran qualsevol mesura judicial adreçada a castigar els comportaments democràtics de les institucions catalanes. Tot esperant que el resultat de l’1 d’octubre siga afirmatiu. En cas contrari, es convocaran eleccions al Parlament de Catalunya.

Hi ha, per tant, una altra visió possible. La d’assimilar que aquest és una pas endavant històric, pendent només que el Parlament l’aprove amb tot l’aparell estatal —judicial, polític, policial i mediàtic— en contra. Que el fet de mostrar la voluntat d’iniciar una transició si l’1 d’octubre guanya el atorga garanties al referèndum després que alguns, amb un escepticisme raonable, dubtaren que el Govern tirara endavant tot aquest projecte. Que, malgrat les amenaces d’inhabilitació i d’aplicació d’articles sancionadors, fins ara mateix, el Govern no ha retrocedit. I, sobretot, que, malgrat les diferències inevitables dins d’una coalició políticament plural, mantinguda a la Generalitat amb el suport parlamentari d’un partit ideològicament llunyà, l’objectiu fonamental d’aquesta legislatura es manté amb una unitat que molts consideraven impossible.

Mentre molts s’entesten a reiterar que el procés té els dies comptats, agafant-se a arguments com el de la davallada de suports, la desil·lusió popular o el laberint infinit, el camí cap a la creació d’un nou Estat continua més recte que mai. Fins aquest moment, res no fa pensar que hi haja una marxa enrere des del Govern català. Qualsevol entrebanc provindrà, com tots, des del Govern estatal, que amb la seua estratègia d’inhibició barrejada amb amenaces, negacions i missatges de menyspreu no ha aconseguit apaivagar la voluntat popular ni la dels representants polítics. Fins avui, de fet, han aconseguit tot just el contrari.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps