Una (gran) paradoxa

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Una de les informacions més explicites del documental Las cloacas de Interior, ocultat a mitja Espanya, és que uns policies van cuinar un informe fals sobre uns comptes a Suïssa del llavors alcalde de Barcelona, Xavier Trias, per fer-lo esclatar enmig de les últimes eleccions municipals. En el documental semblen molt clares la falsedat i la intencionalitat política d’aquest muntatge i la seva relació amb una Operació Catalunya muntada des de les clavegueres de l’estat per frenar el moviment independentista. I això, vist des d’avui, ens situa davant d’una enorme paradoxa.

Barcelona en Comú va guanyar l’alcaldia per uns 15.000 vots. Hauria estat aquest el resultat si l’Operació Catalunya no hagués fabricat proves falses contra Trias per frenar l’independentisme?

Després de l’ensulsiada gairebé absoluta de l’espai socialista, semblava clar ja des del començament de la campanya electoral que el pols per a l’alcaldia de Barcelona (és a dir, per ser la força més votada a la ciutat) es concentrava entre Barcelona en Comú i CiU, entre Xavier Trias i Ada Colau. Finalment, aquest pols a dos el va guanyar Barcelona en Comú per un marge molt estret: va superar CiU per poc més de quinze mil vots sobre un cens de més d’un milió cent mil. Aquests vots de diferència, que van ser relativament molt pocs, combinats amb una enorme fragmentació de les opcions presents a l’Ajuntament i a una dificultat d’articular majories amb la presència de partits diversos, van donar l’alcaldia a Ada Colau, amb tota legitimitat. I han permès dur a terme aquesta experiència de Govern, que en aquests dos anys sembla haver consolidat el seu electorat, tot i que no l’ha incrementat necessàriament.

Aquesta diferència de quinze mil vots s’hauria produït exactament en els mateixos termes si no hagués aparegut l’informe fals de la policia sobre Xavier Trias i la consegüent explotació electoral en campanya per part de la resta de grups, i molt especialment per part de Barcelona en Comú? Això no ho podrem saber mai. Certament, en la davallada de CiU hi participen molts més factors, entre els quals, sens dubte, errors i febleses pròpies, que els fan perdre també electors. I en la victòria de Barcelona en Comú hi participen també molts més factors, com ara els seus innegables mèrits i habilitats, que fan que hereti molt bona part de l’electorat socialista. Però tenim dret a pensar que algun pes devia tenir en el resultat final l’aparició d’aquell informe i el seu ús electoral. Un pes gran o partit, cadascú pot pensar el que vulgui. Però ni tot el resultat electoral es pot atribuir a això ni sembla lògic pensar que no va tenir cap mena de repercussió. I veient que els marges de la victòria i la derrota van ser tan estrets, va venir de tan pocs vots, aquest efecte, per petit que fos, podria ser decisiu.

Ara de tant en arriben a Barcelona persones de fora per conèixer el que consideren la principal revolució democràtica que hi ha avui a Europa, el Govern de Barcelona en Comú a la ciutat. Res a dir. Només recordar-los la paradoxa: en l’arribada de Barcelona en Comú al Govern municipal hi va tenir un pes (potser decisiu, potser no del tot decisiu, però sempre un pes) l’acció de les clavegueres de l’Estat per tal de perjudicar un candidat, Xavier Trias, fabricant proves falses, en el marc d’una operació per desactivar el procés independentista a Catalunya. En altres paraules, i en la mesura que era obvi que les eleccions municipals a Barcelona eren cosa de dos, aquests sectors que van elaborar l’informe fals van considerar que el més urgent o necessari era desactivar l’independentisme, encara que això portés Barcelona en Comú a l’alcaldia de Barcelona. Potser aquest Govern de Barcelona en Comú és la revolució democràtica més important del continent europeu, però algú va considerar que per a l’establishment era més perillosa i que calia combatre més (o abans, amb més urgència) una altra revolució democràtica, que és la independentista. Aquesta va ser l’aposta. I això està en la gènesi, d’una manera o altra, de l’actual Govern municipal de Barcelona.

Òbviament, això no és culpa de Barcelona en Comú (tot i que ho va explotar, com van fer també altres forces polítiques, i no seria sobrer que hi hagués alguna mena de reconeixement, un cop s’ha sabut que tot plegat era fals). Però és una paradoxa. En un cert sentit es podria dir que el que alguns consideren l’experiència més avançada de les esquerres europees ha estat poc o molt facilitada per una operació fraudulenta nascuda des de l’àmbit ideològic de l’extrema dreta, que ha aplicat un vell proverbi que li és propi: “Antes roja que rota”. I una paradoxa que es manté en el temps: encara avui, per a molts sectors que volen que res no canviï en cap àmbit, el Govern de Barcelona en Comú és l’última i la millor esperança per fer difícil o impossible el referèndum d’autodeterminació a Barcelona. I l’aplaudiran molt, si ho fa.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Vicenç Villatoro
Vicenç Villatoro

Escriptor, periodista i exdiputat al Parlament de Catalunya.