El temps de la sospita

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aquest juliol, vaig anar com a turista al Vaticà un parell de vegades. Els dies de cada dia, per accedir a la basílica de Sant Pere, tots els visitants han de passar per uns arcs electrònics de detecció de metalls, amb l’obligació paral·lela de passar-hi a part bosses i motxilles, com als aeroports. Es fan unes cues enormes, i la gent es queixa poc o molt de les cues, però no sembla escandalitzada ni indignada per haver de passar pels arcs. Els diumenges, quan la plaça s’omple per veure el Papa a la finestra de les cambres vaticanes, els arcs de detecció de metalls no són a l’entrada de Sant Pere, sinó a l’entrada de la mateixa plaça: no s’hi pot accedir sense passar-hi. Tampoc en aquest cas es va produir, en les ocasions que hi vaig anar, ni el més mínim senyal d’incomoditat o de protesta entre els fidels o els visitants de qualsevol confessió o els simples curiosos.

Aquest mateix mes de juliol, després d’un atemptat i d’un tiroteig mortals a l’esplanada de les mesquites de Jerusalem, les autoritats israelianes van instal·lar a l’accés a l’esplanada uns arcs de detecció de metalls. Aquest fet va ser considerat per les autoritats religioses musulmanes, el muftí de Jerusalem, una humiliació inacceptable. El muftí va cridar a revoltar-se contra els arcs en qüestió i va cridar a tots els fidels a no anar a pregar a l’esplanada fins que els treguin. El Govern de l’Autoritat Nacional Palestina va trencar relacions amb Israel per aquest motiu, per la instal·lació dels arcs, i alguns governs àrabs van manifestar també la seva protesta i disconformitat. Les protestes i accions contra la instal·lació dels arcs van provocar enfrontaments, atemptats i represàlies molt sagnants, i algú va parlar del començament de la tercera intifada, a compte dels detectors de metalls.

El contrast entre aquestes dues experiències, en el mateix temps, sobta. Es tracta en tots dos casos de la instal·lació d’un mateix aparell electrònic en l’accés a un recinte sagrat, obert per a tothom i sota administració vaticana en el primer cas, i amb restriccions per als no musulmans i administrat per les autoritats religioses musulmanes (però els accessos, administrats per l’Estat d’Israel) en el segon. Hi ha moltes semblances i, per descomptat, moltes diferències de context. D’actitud, de sensibilitat, de cultura religiosa. En un cas, el context és el temor al terrorisme, principalment islamista. El context del segon és un conflicte secular, que té aspectes polítics, nacionals i religiosos, enormement enquistat. Però si hagués de triar una diferència entre els dos casos, que expliqués per què allò que al Vaticà és vist com a normal i útil a Jerusalem, en canvi, és vist com a humiliant, diria que la gran diferència és la sospita. El que es fa al Vaticà no és considerat sospitós per ningú. El que es fa a Jerusalem té sempre al damunt l’ombra de la sospita. Real o figurada, en tots dos casos.

Diuen que vivim en el temps de la sospita, i deu ser veritat. Si mirem els conflictes de fons en el món, veurem que en el substrat sempre hi ha la sospita sobre les veritables intencions de l’altre. De vegades sobre les seves intencions ocultes. La pràctica de la sospita —i el seu complement natural, la florida de les teories de la conspiració— és, sens dubte, una característica del present, sense la qual no s’entén el que està passant al món. Són, curiosament, temps els nostres d’una extrema credulitat respecte a les teories conspiratives més exòtiques. Però no crec que aquesta força de la sospita, tan òbvia en el present, sigui una novetat absoluta en la història, i que tingui a veure, per tant, amb els canvis tecnològics o amb la força indiscutible dels estats i de les corporacions.

La sospita ha existit sempre. Els pogroms del segle XIV van començar a molts llocs d’Europa perquè hi havia la sospita que els jueus havien enverinat els pous per propagar la pesta negra o perquè practicaven sacrificis rituals de nens per fer servir la seva sang per fer les matsà de Pasqua. La sospita —i les teories de la conspiració— han estat una constant en la història. La novetat potser és que en el temps de les Llums, de la Raó i de la Il·lustració, de la Ciència i de la Tècnica, la humanitat, si més no la humanitat occidental, va generar la il·lusió que amb aquestes eines racionals la sospita quedaria esbaldida, que la llum de la raó il·luminaria tots els racons i no deixaria els espais de foscor on fa niu la conspiració, la teoria de la conspiració i la sospita. I uns segles després, al XX i fins i tot al XXI, aquesta esperança s’ha difuminat. No és que la sospita arribi, sinó que torna. I ens adonem llavors que de fet no se n’havia anat mai. El que s’ha apagat, o el que ha baixat d’intensitat per a la nostra sorpresa, o per a la sorpresa de tots, és l’esperança en la llum.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Vicenç Villatoro
Vicenç Villatoro

Escriptor, periodista i exdiputat al Parlament de Catalunya.