Una treva per fumar

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Com cada matí d’estiu devers les set, abans que comenci a fer calor, mon pare i jo sortim a caminar pes port. Ell m’explica històries de quan era jove, de la mili, de la vegada que va anar a Pamplona per fer unes proves d’educació física, i es va equivocar de tren. Per sort, li ho va fer veure una al·lota que va conèixer al vagó; en aquella època mon pare lligava molt. Mentre xerra, trobam un llibret de paper de fumar entre la pinassa, davant les barques. Llavors mon pare conta que son pare li contava que, durant la guerra, al front, de vegades, se sentia algú d’un dels dos bàndols que cridava: “Eh, que mos hem quedat sense tabac! Vosaltres en teniu?”. I els de l’altre bàndol contestaven: “Sí, però no tenim paper!”. I llavors un travessava amb una bandera blanca, mentre deia: “Però ara no dispareu, eh?”, i feien l’intercanvi.

Mon pare deixà de fumar a quaranta anys, sa mare ho va fer a 94. El meu avi no va fumar mai. Va anar a la guerra, sí. Deia que el cridaren a files i, fins que no va ser a l’Ajuntament de Palma, no va saber a quin exèrcit l’incorporaven; a Mallorca, acabaven quasi tots al mateix. En tornar, va relatar Unes pàgines de la meva vida, un manuscrit sobre aquella experiència de la qual, en canvi, no volia parlar ni si li preguntaves. “Es varen fer moltes coses malament”, era l’únic que li vaig arrencar quan ho intentava. De fet, aquells fulls que va escriure encara estan amagats, com les pàgines de tantes altres vides. Les d’Esteve Mas Alsina i Paquita Anglada Galceran podrien haver emmudit per sempre. Passaren quasi set dècades dins dues capses de fusta, dalt d’un armari rober. Fins que un bon dia, una besnéta, per fer un treball de la universitat, les recuperà gràcies a la seva àvia i filla d’ells. i les patates que tenien a casa. A l’hort també hi havien plantat tabac, molt preuat entre els soldats. De vegades, els paquets que s’enviaven al front no arribaven sencers, perquè algú n’havia robat una part del contingut durant el trajecte. Per això, quan na Paquita ficava tabac en alguna de les seves cartes, li ho comentava a n’Esteve, i ell li responia si l’havia rebut o no. El llegim a mitges, mon pare i jo. Vull dir que l’ha vist, i aquesta és de la mena de llibres que li agraden, com Quatre-cents anys d’ensenyança a Felanitx (1569-1969), de Germà Coll Mesquida; Història de Felanitx, de Pere Xamena Fiol, o Felanitx 1931-1952. Crònica de la Segona República, la Guerra i la Postguerra, de Ramon Rosselló Vaquer. Aquest no té res a veure amb Felanitx, però sí amb una època de la qual mon pare troba que encara no sap a bastament. Per això me l’agafa, respecta el meu punt de lectura, i s’hi posa tot d’una. Comenta des del sofà que acaba de descobrir una expressió que desconeixia en català: “Pensa que d’un temps dolent, un altre de bo en ve”. Això ho escriu na Paquita a n’Esteve, per donar-li ànims, el dia de Sant Joan de 1938.

Llavors descobrí la correspondència que n’Esteve i na Paquita havien tengut quan ell era al front dels Pirineus, cridat per l’exèrcit republicà, i ella a Terrassa, amb una nina petita i embarassada d’una altra. En total, se’n conservarien 88 cartes i postals. Sota l’edició de Miquel Peralta Mas, l’editorial Cossetània va publicar aquelles missives al llibre En aquesta carta hi ha tabac. Epistolari d’un soldat de l’exèrcit republicà (1938-1939). N’Esteve explica a la seva dona com ha de tractar les gallines, els conills i les patates que tenien a casa. A l’hort també hi havien plantat tabac, molt preuat entre els soldats. De vegades, els paquets que s’enviaven al front no arribaven sencers, perquè algú n’havia robat una part del contingut durant el trajecte. Per això, quan na Paquita ficava tabac en alguna de les seves cartes, li ho comentava a n’Esteve, i ell li responia si l’havia rebut o no.

Aquells fulls que va escriure encara estan amagats, com les pàgines de tantes altres vides. Les d’Esteve Mas Alsina i Paquita Anglada Galceran podrien haver emmudit per sempre. Passaren quasi set dècades dins dues capses de fusta, dalt d’un armari rober. Fins que un bon dia, una besnéta, per fer un treball de la universitat, les recuperà

El llegim a mitges, mon pare i jo. Vull dir que l’ha vist, i aquesta és de la mena de llibres que li agraden, com Quatre-cents anys d’ensenyança a Felanitx (1569-1969), de Germà Coll Mesquida; Història de Felanitx, de Pere Xamena Fiol, o Felanitx 1931-1952. Crònica de la Segona República, la Guerra i la Postguerra, de Ramon Rosselló Vaquer. Aquest no té res a veure amb Felanitx, però sí amb una època de la qual mon pare troba que encara no sap a bastament. Per això me l’agafa, respecta el meu punt de lectura, i s’hi posa tot d’una. Comenta des del sofà que acaba de descobrir una expressió que desconeixia en català: “Pensa que d’un temps dolent, un altre de bo en ve”. Això ho escriu na Paquita a n’Esteve, per donar-li ànims, el dia de Sant Joan de 1938.

Al cap d’una estona, mon pare també diu: “Aquest volia estar a transmissions, i al final ho aconsegueix. Mon pare hi era, a transmissions. Allà podien morir, però no podien matar. Quasi segur que mon pare i el protagonista del llibre es devien comunicar coses”. Li contest que no ho crec, tenint en compte que estaven en exèrcits oposats. I ell: “Llavors es devien interceptar missatges, l’un de l’altre”.

El meu avi no va anar als Pirineus, durant la guerra, i evidentment les cartes de na Paquita a n’Esteve carregades de tabac no tenien per què passar per Mallorca. Però m’agrada imaginar-los com dos éssers simètrics, un a cada banda, rebent i donant informació des del front. I de sobte, tot s’interromp: una treva per fer un intercanvi i unes cigarretes. Encara que ells no fumin.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Llucia Ramis
Llucia Ramis

Periodista i escriptora. Autora de Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (Barcelona, 2008), Egosurfing (Destino, 2010) i Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Columna, 2013). Premia Josep Pla de Narrativa 2010.