Origen desconegut

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En preguntar-se per l’origen de les coses, un per què en planteja un altre, i com més s’endinsa en la recerca d’una resposta, més fascinador li resulta l’univers. Qui som, d’on venim, són qüestions intrínseques a l’ésser humà. I els cognoms donen pistes.

Un llinatge adequat et canvia la vida. Això ho sabia Farrokh Bulsara, un jove parsi que va créixer entre Zanzíbar i Bombai, fins que emigrà a Anglaterra, on es convertiria en un dels cantants de pop-rock més famosos del segle XX. Hauria tingut el mateix èxit si no s’hagués canviat el nom pel de Freddie Mercury? No ho sabrem mai. El que sí sabem és que en el món artístic és tan habitual fer-ho, que fins i tot hi ha pàgines web que ensenyen com trobar-ne de trencadors, una estratègia que no li va caldre a Marta Sánchez, però sí a molts d’altres. Coneixem Sergi Capdevila com a Sergio Dalma, Rita Hayworth és més glamurós que Margarita Carmen Cansino. Kirk Douglas potser ho hauria tingut més difícil si hagués continuant essent Issur Danielovich Demsky. El seu fill provocà que Michael Keaton també hagués de canviar-se el cognom, atès que es deia Michael Douglas de debò.
El cognom també és una manera de fer política: María Dolores de Cospedal s’ha posat i tret el de per semblar, ara més aristocràtica, ara més propera a l’electorat. Carod-Rovira es diu Josep-Lluís aquí i a la Xina Popular, mentre que Josep Lluís Franco Rabell amaga un dels seus cognoms, no fos cosa que confongués els votants. Al documental Meet the Hitlers, el director Matt Ogens mostra de quina manera el patronímic condiciona la identitat.

Els cognoms començaren a designar famílies, i a passar de generació en generació, a partir del segle XII, tot i que la regla de successió no fou estricta fins al XIX. Llavors, amb la Llei del registre civil del 1850, s’imposarien primer el patern i després el matern, una fórmula que encetà la noblesa castellana, i que la catalana adoptaria després. Els sobrenoms havien sorgit al segle X, per diferenciar les persones que es deien igual (cada cop més, arran del creixement demogràfic). Al principi, era habitual afegir al prenom el nom del pare o la mare: Llull, Martí, Macià. Després, els nobles l’acompanyarien del topònim de les seves possessions territorials, i les classes inferiors n’imitarien la fórmula amb genèrics, com Vall o Puig, viles, masies o països de procedència. Es feien flexions de gènere, com es fa encara als països eslaus. Així, la filla de Ferrer era la senyoreta Ferrera, per exemple. També es masculinitzaven els noms de ciutats. I de Tarragona, Barcelona i Girona derivaren Tarragó, Barceló i Giró.

«El cognom també és una manera de fer política: María Dolores de Cospedal s’ha posat i tret el de per semblar, ara més aristocràtica, ara més propera a l’electorat. Carod-Rovira es diu Josep-Lluís aquí i a la Xina Popular, mentre que Josep Lluís Franco Rabell amaga un dels seus cognoms, no fos cosa que confongués els votants»

Mitjançant els cognoms, es coneixen els orígens. Els biòlegs evolutius Francesc Calafell, David Comas i Jaume Bertranpetit estudiaren per què uns són més freqüents que d’altres. És perquè es fundaren de forma independent moltes vegades, comprensible sobretot en aquells que feien referència a oficis, com Fuster, Sastre, Batlle o Mestre, o assenyalaven característiques físiques o morals, derivades del malnom. Els més rars, com Balasch, Llach o Melis són descendents d’un sol fundador. Per la seva banda, les famílies burgeses se’ls modificaven per distingir-se, sovint convertint-los en composts. D’aquesta manera, a més, es reconeixien millor per establir relacions.

Com més retrocedeixes en les preguntes, més comprensible i alhora extraordinari sembla tot. I aquelles incògnites sense resposta formen part de l’aventura. A Els cognoms del Maresme. Primera meitat del segle XVI, Adrià Canals i Morè en consigna 651, un cop fet un buidatge dels caps de casa de cada població. Els analitza tots, però n’hi ha quatre d’origen desconegut. Són Ardans, Co, Pexodral i Vereu. D’on surten? Com s’han format? Qui els té?

Igual que amb el Google Earth o el buscador d’internet, el primer que tendim a fer és cercar-nos a nosaltres mateixos. Mir d’on prové Ramis. Quasi segur que té arrels germàniques, però amb polèmica, segons el Diccionari dels noms de persona, de Josep Maria Albaigès: si per a uns ve de Ram (àvid), procedent de Hraban (corb), per a d’altres és una forma castellanitzada del Remy francès, Remigi. Preferesc la primera opció, encara que no em queda clar de quina manera m’identifica.
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Llucia Ramis
Llucia Ramis

Periodista i escriptora. Autora de Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (Barcelona, 2008), Egosurfing (Destino, 2010) i Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Columna, 2013). Premia Josep Pla de Narrativa 2010.