Els crítics

Néixer l’estiu de 1993

‘Estiu 1993’, la pel·lícula de Carla Simón, marcarà un abans i un després en el cinema català. Un film que connecta amb les grans pel·lícules de la història que tenen nens com a protagonistes i on l’important rau en la mirada. Un somni per compartir. Un retorn al paradís perdut.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’estiu de 1993, quan la Frida se’n va anar a viure al camp amb els seus tiets i la cosina, i va aprendre a viure i va aprendre què és morir, i va aprendre a plorar, la directora Carla Simón començava a rodar en el lloc més íntim de la seva crisàlide aquesta pel·lícula meravellosa que es diu Estiu 1993, que marcarà per sempre més el calendari del cinema català; i de tots els cinemes, els que contenen el nen de Germania anno zero de Roberto Rossellini, i els nens de La nit del caçador de Charles Laughton, i les nenes de Cría cuervos... de Carlos Saura, molt més que no pas les d’El espíritu de la colmena de Victor Erice, que també, i especialment perquè la mirada de la Frida comparteix molts llacs foscos talment l’esguard cap endins d’Ana Torrent.

Tots nens i nenes de la pèrdua, de l’absència, de la impossibilitat de l’oblit. Les nenes i els nens que obren la mirada i aprenen què vol dir tancar-la.

L’estiu de 1993 ja havia mort Cyril Collard, un hereu voluntari de Genet que ens va deixar el testament cinematogràfic més autobiogràfic dels temps incomprensibles de la sida, Les nuits fauves. Era aquell un any de morts molt doloroses. Havia començat amb la incomprensible d’Audrey Hepburn i la beatífica de Lillian Gish, i arribaria a una tardor que ens va segar els referents espirituals de Federico Fellini i José Luis Guarner. Totes van ser orfandats previsibles.

La de Cyril Collard també, perquè va triar morir. Però els morts de l’epidèmia latent... Aquests ens van ensenyar que el món començava a canviar i ningú ho havia imaginat abans. Ningú no ens havia preparat.

Jo m’hi havia acostumat abans d’hora, perquè un bon amic, un gairebé germà, un crític meravellós amb qui vaig compartir l’energia de volar en llibertat, el Pablo, el Pablo López, va ser dels primers castigats per la ignorància del que estava passant. Ni sabíem gairebé que la sida es deia sida, perquè les instruccions eren dubtoses, i la societat ens desemparava acusant els malalts de contaminar per no seguir les regles morals de l’Ancien Régime. Feia tan poc que s’havien conquerit les llibertats..! I tot just començar el ball, la Vella Morruda ens mortifica i enfila la godalla! Va ser molt dolorós, va ser molt injust, va ser un diluvi instantani de por i infelicitat, aquell extermini que va retratar també Morrosko Vila-Sanjuán a Barcelona era una festa (Underground 1970-1983): la generació emancipada, castigada pel rancor dels déus estúpids que mouen els fils del nostre destí. Gran part d’aquell final devastador va ser a Ses Illes, a l’Eivissa de More i els Pink Floyd, la mateixa Eivissa on Rovira-Beleta va filmar i titular premonitòriament La llarga agonia dels peixos fora de l’aigua, amb materials d’Aurora Bertrana.

L’estiu de 1993 jo tenia 40 anys i em vaig enamorar d’una pel·lícula que es diu Léolo: la coneixeu? La recordeu?... Sí, sí, la història d’aquell nen de Montréal que fuig de l’absurd de la vida imaginant-se sicilià, fill d’un esperma volador i un tomàquet madur de la Mediterrània. Qui pensa ara en Jean-Claude Lauzon, aquell breu director de la meva generació, també un mort prematur, pre-madur, precoç? Però la seva llavor ha germinat en l’imaginari, en l’inconscient d’aquell Àlex Gorina que ara, 24 anys més tard, sent com la terra seca de la seva pell, regada per les llàgrimes de la Frida, té tots els brots minúsculs, impetuosos, del nen de Lauzon.

L’Edmund Köhler de Rossellini. John i Pearl Harper fugint del llop Robert Mitchum. Ana i Ana Torrent, i Isabel Tellería. I Léolo transatlàntic. La seva unió fa la seva força. Aquell Festival de Sitges del 1993 vaig conèixer també Tom Thumb, el protagonista de la pel·lícula d’animació que hauria volgut signar Kafka, The secret adventures of Tom Thumb! L’hauria signat David Lynch. O Dave Borthwick, el director real, que la va fer moviment a moviment, step by step, stop motion by stop motion, al ritme de les mosques de Machado “sobre los párpados yertos de los muertos”. Tom Thumb és un nen de la mida d’un insecte, petit com Oskar Matzerath que neix veient una bombeta encesa i somiant en un Timbal de llauna. Tom emprèn un viatge per trobar el seu pare, el progenitor perdut, l’origen mític del creixement, d’aquesta tragèdia insensata que és madurar. El viatge èpic de les preguntes inevitables, l’intent d’entendre, la vocació d’Ulisses que tots portem al nostre interior. Trobar-nos, després de perdre el pare o la mare, i perdre’ns.

Afortunadament, ‘Estiu 1993’ només és una pel·lícula perfecta. Però afortunadament ‘Estiu 1993’ és també la peça del trencaclosques que ens faltava per completar-nos

Ara, 24 anys després de l’estiu del 1993, la Carla Simón ens revela Estiu 1993. La Carla Simón que va perdre la mare després del pare en aquell gran hivern de l’extinció del paradís, l’autèntic Paradís Perdut de Milton, sí, ara ens ve acompanyada de tots ells, els nens dels contes i del conte de la seva vida, i ens la regala, i ens els regala, ens regala la Frida, o la Carla, tan fràgil, tan dura, tan indòcil, tan entotsolada, tan traïda, tan ferida, tan microscòpica, tan universal, tan estrella, stella matutina, en el moment que la flor s’obrirà per tornar a néixer. Quan ja entens. Quan saps qui ets. Més ben dit, quan saps què ets! Quan neixes. Quan neixes, que sempre plores. Plorar, néixer, plorar, créixer, plorar. El ritme de la vida. De l’etern recomençar.

L’estiu del 1993, Carla (potser no ho saps) també va ser l’estiu d’Atrapado en el tiempo. Aquella pel·lícula de Harold Ramis (el director que provenia de Mataró... L’esperma volador dels moviments migratoris de la Història el va fer aparèixer en un tomàquet de Xicago) que fa despertar, néixer, créixer i recomençar eternament Bill Murray, en un ritme vital que no troba les segones ni terceres oportunitats. Era una pel·lícula molt ximple i gens ximple. Tots volem la segona oportunitat, i tots la desaprofitem. És un fet, punt. Sona el despertador i continuem somniant que, finalment, un dia agafem el timó.

Jo crec, Carla, que la Carla Simón ha aconseguit el que Bill Murray no sap fer, atrapat pel temps, ni tots nosaltres. Agafar el timó. Tu sí. El primer despertador és Born Positive, un curt de 18 minuts. El segon despertador, Lipstick, un curt de 10 minuts. El tercer despertador, Las pequeñas cosas, un curt de 27 minuts. Tres curts i tres camins que no es bifurquen, sinó que conflueixen en aquesta pel·lícula sanadora perquè mai no diu mentides. Una pel·lícula del temps dels jocs, del temps en què tot són drames i tot és innocència. Mai del tot innocència, la innocència. El temps en què juguem, inventem i ens inventem. Juguem a inventar-nos. Com he dit abans, Carla, de nena a la Garrotxa ja jugaves a fer la pel·lícula de la teva vida. Ara, però, l’has entesa. L’has impresa, per a tu i per a nosaltres. Gràcies a grans productores, també a col·legues. Les dones fortes de la Bíblia i de John Ford. Gràcies a la Mònica Bernuy, que ha construït el conte encunyat dels teus records. Gràcies a Santiago Racaj, que és l’ull de tota una generació de cineastes diferents no indiferents: Rebollo, Franco, Vermut, Vilà, Jonàs Trueba, Pérez, Simón (i deixa’m afegir-hi ara Pipó, que també ets tu i sobre tot ets tu, i té la música atrapada en el temps). Santiago Racaj, ceador d’imatges, el Raoul Coutard de la Nouvelle Vague del cinema espanyol.

I gràcies a la Laia i la Bruna i el David i el Fermí i la Rocatti (immensa Rocatti) i la cosina més petita de totes les cosines del món (immensa petita). Una patufeta amagada sota un enciam... o era una col?

I gràcies a les mares, que sempre han fet la millor música de la vida. T’explicaré un secret: el meu primer record. Recordo perfectament que jo era dins d’un bressol i damunt del bressol una bombeta encesa, trista, la bombeta de 25 watts de la postguerra, i la meva mare inclinada sobre meu, enorme, càlida, protectora, cantant-me sempre. És la felicitat perduda. El meu paradís perdut. I tot en la vida, poc o molt, té aquella desesperada voluntat de perseguir un so de la nit dels temps primitius de la nostra vida, aquella aroma, aquella calidesa, aquella tranquil·litat, aquell moment irrecuperable. El que has fet, quan has fet Estiu 1993, és el que tots intentem fer i no sabem com. Agafar el timó. Conduir-nos a la llar, al paradís perdut, a la veu de la mare. Ens has regalat un somni que tots podrem compartir. Afortunadament, Estiu 1993 només és una pel·lícula perfecta. Però afortunadament Estiu 1993 és també la peça del trencaclosques que ens faltava per completar-nos.

‘Estiu 1993’ té paraules. Però són les paraules del no res de la vida. Les paraules que passen. Tot el que és important en la pel·lícula està en la mirada

Vull afegir una cosa més: l’última paraula de Charles Foster Kane. El trineu de la seva infància, Rosebud. Una joguina abandonada al bagul dels records des del començament del conte. Orson Welles ens explicava la gesta titànica, contradictòria, estèril, sorollosa, autodestructiva d’un home que confonia els seus somnis amb el Somni Americà. I ho feia amb la forma barroca i expressionista de William Shakespeare. Ciutadà Kane és un monument al subconscient, i a la perversió del llenguatge, i a la recerca del que és sublim enterrat en l’autoconsciència d’una civilització occidental que es desintegra. Paraules, dic paraules. Penso en Kafka, que també va adaptar Orson Welles en El procés. Penso en el paradís perdut de Booth Tarkington en Els magnífics Amberson, que també va adaptar Orson Welles. Penso en Mr. Clay, el vell que vol reinventar la seva història, com Mr. Arkadin, amagat en el jardí d’Una història immortal. Karen Blixen filmada per Orson Welles. Paraules, dic paraules. Però les paraules, totes em condueixen a la Carla Simón i a Estiu 1993. Aquell estiu és un trineu, i la Carla Simón l’ha filmat amb la sinceritat, amb la devoció i amb la humilitat d’una dona que es mira en un mirall i s’accepta. I la dona del mirall és la seva mare. I no cal parlar. Tot està en la mirada.

Estiu 1993 té paraules. Però són les paraules del no-res de la vida. Les paraules quotidianes. Les paraules de les coses que passen. Però tot el que és important en la pel·lícula està en la mirada. En les mirades dels personatges i en la mirada de la Carla Simón. I ara en la nostra mirada. Aquella dictadura permanent de la literatura desapareix, i queda només el fresc autoretrat del cinema que percep tot el que és més fugisser i fonamental. Amb Estiu 1993 torna a morir el cinema radiofònic, cacofònic. I torna el gran secret: l’espai per a les mirades, també les nostres, previstes. L’espai just per a la càmera. L’espai just per al temps: el muntatge. La perfecció de la percepció.

Veig la Carla Simón pensant i rodant aquesta pel·lícula, amb tota la gent i ella... tota sola. Tot es resumeix en un gest. La Carla Simón s’inclina damunt una bassa plena d’aigua, i en el fons de l’aigua es veu a ella mateixa. O veu la seva mare. Estira els braços i agafa la mare i s’agafa a si mateixa. Agafa l’aigua i es renta la cara. Es renta l’ànima. I s’abraça. Una gran reconciliació.

No s’adona, però, que existeix el contraplà. Dins de l’aigua i del bressol, mirant amunt som nosaltres. Sóc jo... parlo per mi. El dia que vaig sentir com la mare s’ajupia cantant i filmant, que tot és sentiment i creació i joc, i m’abraçava i protegia. Estiu 1993 és així. Fa plorar. Però és un plor per l’emoció de retrobar-se, d’entendre, d’entendre’s, de néixer i créixer.

El nostre plor, el plor de la Frida, el plor de la Carla. Un moment de profunda comprensió i solidaritat. D’identificació absoluta. La imatge tremola com l’aigua quan mous el dit en la seva substància, i en aquest instant de confusió les imatges del nen de Germania anno zero, entre les runes de Berlín. I la imatge del nen de La nit del caçador quan no pot més i plora, i quan agafa la mà de la nova mare, de Lillian Gish, que va morir aquell 1993. I la imatge d’Ana Torrent entre els llençols i els jocs i les cançons d’Imperio Argentina de Cría cuervos... I la bombeta que veu Oskar Matzerath quan neix, una bombeta. Llum. Cinema. El gran secret. Llum. Cinema. Llum. Cinema.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.