Davant l’escenari electoral que ens espera aquest 2023, un dels mantres que més es repeteixen és que l’extrema dreta de Vox ja va tocar el seu sostre electoral a les eleccions estatals de novembre del 2019, quan va aconseguir 52 diputats al Congrés. Va ser un resultat ben sucós per al partit ultradretà, que duplicava el nombre d’escons respecte a les eleccions fallides de l’abril d’aquell mateix any a còpia de la desaparició de Ciutadans.
En canvi, els relats que s’acostumen a fer en termes electoralistes –i en termes generals, desgraciadament– solen posar la lupa en el que pot ocórrer a nivell estatal i no tant en el que pot passar en altres llocs.
Al País Valencià, el 2019 Vox va traure una desena de diputats. No hi ha cap enquesta que vaticine que la ultradreta empitjorarà el resultat de fa quatre anys: hi ha fins i tot sondejos que auguren 17 escons per a aquest partit, i alguns també indiquen que podrà governar de la mà del PP de Carlos Mazón. A les Illes Balears el resultat de Vox va ser més discret, amb tres diputats al Parlament, tot i que enguany podrien duplicar. Traslladat a nivell municipal, la força de Vox també es multiplicarà: les enquestes auguren un canvi de govern a Palma gràcies a Vox, que concentra el seu vot a la capital mallorquina; mentre que a València l’últim baròmetre li atorga entre 3 i 4 regidors, quan ara en té dos. En altres grans ciutats, com ara Alacant, és difícil pensar que la ultradreta no obtinga encara més edils que a les últimes eleccions, quan en va obtindre dos, atès que resulta impossible que la desaparició de Ciutadans beneficie només el PP, tot i els intents exitosos de Mazón per absorbir els polítics més destacats de la formació taronja, bona part dels quals ja van militar en el PP durant ara fa una dècada.
Vox no ha tocat sostre. Possiblement ho ha fet a nivell estatal, on ja es va beneficiar de la desintegració de Ciutadans i on una recuperació del PP, per mínima que siga, hauria d’aturar la sagnia de vots cap a la formació ultradretana. Però aquest partit encara té molt a dir a les eleccions municipals i autonòmiques, especialment al País Valencià i a les Illes, atès que a Catalunya no aspira a més que a liderar l’espectre de la dreta espanyolista, que no és poca cosa, però que no compta amb possibilitats de governar.
Més enllà de la probable millora de resultats, hi ha altres factors de Vox que preocupen encara més. Recentment, el partit ultradretà ha nomenat el seu candidat a la Generalitat Valenciana, un catedràtic que combina la seua posició acadèmica ostentosa amb un comportament infantil en xarxes, on es passa el dia discutint amb l’improperi com a arma. Carlos Flores Juberías no oculta la seua militància activa en el partit nostàlgic Fuerza Nueva, que va arribar a figurar en les seues llistes. Recentment, a més a més, s’ha fet públic que al 2002 va ser condemnat per violència masclista a un any de presó. Entre altres coses, segons la sentència, el candidat de Vox va ser condemnat per dedicar amenaces a la seua exparella com ara “te voy a estar jodiendo la vida hasta que te mueras y acabe contigo”.
El vertader drama no és només que Vox puga millorar resultats i que puga formar governs. El drama és, sobretot, que aquests fets, com tants altres –declaracions, intencions, plantejaments– compten amb el suport de tants votants i també siguen interessadament ignorats pel PP, que no els tindran en compte si els números els permeten accedir al poder institucional.
La instal·lació, la normalització d’aquests fets, és el vertader triomf de Vox. Tal com el de Ciutadans va ser el fet d’haver trencat consensos territorials i lingüístics gràcies al seu discurs demagògic i populista. Ciutadans ja és un cadàver polític, però ha complert amb la seua funció. Vox no només l’està complint, sinó que també pot arribar a governar si el 2023 l’esquerra no és capaç de mobilitzar l’electorat per impedir-ho.
