Pertanyo a una franja generacional que és filla d’aquells que, segurament, són els primers que no han viscut una guerra. Com a mínim al món opulent de la vella Europa. No és un detall menor. Certament, la generació que ens ha precedit, la d’aquells nascuts les dècades immediatament posteriors a la guerra d’Espanya, ja no ha combatut ni ha estat carn de canó en cap conflicte armat obert. Amb excepcions.
Abans, durant segles, de forma ininterrompuda, els europeus s’havien matat sense descans. Enfangats dins trinxeres. A pit descobert en grans camps de batalla. Enmig de bombardejos covards. A cavall. A peu. A destralades. O a trets. Del gas mostassa alemany de la Gran Guerra —anihilador de les darreres fornades de parlants masculins de llengua bretona o de rossellonès— a les matances d’hugonots de la França i l’Occitània del segle XVI. De Gernika o Stalingrad a Leipzig, Poltava, Caporetto, la fam irlandesa, les ràtzies contra els calls catalano-aragonesos baixmedievals o la Comuna parisenca. De les pageses poloneses violades per la tropa sueca durant la Guerra dels Trenta Anys als jueus, serbis, eslovens i gitanos exterminats als camps de la mort de la Croàcia feixista entre el 1941 i el 1945. Europa és fruit de sang i dolor perpetus. Convé no perdre-ho de vista. Sobretot quan, sovint, des de determinades esferes, s’acostuma a vendre la imatge d’Europa com un indret farcit de privilegis i d’una gent que no ha patit. No és ben bé així. Les classes populars europees han sofert sense parar des de sempre. Una violència estructural, sorda i constant, que deia el poeta, que ha tingut les dones i totes les diversitats com els seus objectius més evidents. Com arreu, diria algú. Per ventura sí. Però no reconèixer la càrrega, la motxilla, el bagatge, que la ciutadania europea d’extracció popular, subalterna, porta a sobre, és ser injust. Molt injust. La classe obrera europea n’ha estat una víctima. Mal que li pesi a algú. També la nord-americana —gran vilipendiada, tot i que als EUA la regla es trenca: mon pare, si jo fos ianqui, hauria anat al Vietnam segur i molts companys meus de classe, a l’Iraq o a l’Afganistan, també segur, per poder, tristament, gaudir de l’oportunitat d’estudiar una carrera.
Em venia al cap, tot això, les últimes setmanes, després de visionar la tremendament comentada darrera pel·lícula de Christopher Nolan, Dunkirk, ambientada en l’arxiconegut replegament aliat de les platges de Dunkerque, al Flandes francès, el maig del 1940, on uns 300.000 soldats britànics, francesos i belgues, rodejats pels nazis, hagueren de ser rescatats en una operació contrarellotge i sense precedents. Més enllà que el film que per a mi explica més acuradament —i de forma més preciosa i salvatge, alhora— els fets de Dunkerque sempre serà Atonement (Joe Wright, 2007), basada en la novel·la homònima d’Ian McEwan, va fer-me reflexionar el fet que, al Regne Unit o a l’Estat francès, fins a aquells al·lots de la RAF o dels Royal Highlanders atrapats al sorral maleït —i fins als indis súbdits de la Reina o els senegalesos i algerians súbdits de la République que s’hi van deixar la pell sense dret a aparèixer a la superproducció de Nolan, com bé denuncia la historiadora anglesa Yasmin Khan—, cada generació ha viscut la cruesa de la guerra. Crec que li vaig sentir a dir a Peter Englund —professor de la Universitat d’Uppsala i autor de la meravellosa The Beauty and the Sorrow. An Intimate History of the First World War— en una entrevista que als anys vint a molts municipis europeus gairebé no hi havia homes en edat marital. La contesa del 1914-1918 havia estat una piconadora per als germans grans i els pares dels reclutes que es gelaven a les dunes de Dunkerque. Precisament d’això venim.
Ramon Barnils, sempre perspicaç i mestre de periodistes, deia que aquest fet no era poca cosa. Que si ells —Barnils era nat l’octubre del 1940, amb els “good boys” de Churchill ja salvats— no havien hagut de combatre en cap guerra era perquè el sistema ja es cuidava que no calgués. Que les guerres que es lliuraven eren de formes soterrades, diferents. Però eren guerres, al cap i a la fi.
No li mancava raó. La sida fou un autèntic holocaust. L’atur ha matat més que la batalla del Somme. Els privilegis d’unes certes elits s’han perpetuat abocant generacions senceres a una precarietat que és pura violència estructural, pura guerra. Una guerra que, com diu el multimilionari Warren Buffett, estan guanyant els privilegiats, l’1% de rics que converteixen el món en una calamitat. Un món on la guerra continua a l’ordre del dia a la major part del planeta. I que ens esclata a la cara amb virulència per recordar-nos que Barcelona va ser un infern com ara ho és Mossul.
