Per què em decep l’esquerra espanyola?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Des de l’esclafit del 15-M i l’inici del darrer cicle mobilitzador a l’Estat espanyol reconec que m’il·lusionà, tot i venir d’una cultura política modelada per l’esquerra sobiranista catalana, el que succeïa al camp transformador i democràtic estatal. Hi veia possibilitats reals de canvis palpables. Hi intuïa la generació de complicitats úniques. Més importants, fins i tot, que les creades entre les esquerres radicals durant el tardofranquisme. El projecte de Podemos, amb tots els dubtes des del minut zero, em semblava, i continua semblant-me, extremadament interessant. Com a ciutadà demòcrata del sud d’Europa, compromès amb els valors contraris al neoliberalisme, no podria ser d’altra manera. L’experiència d’Iglesias, Errejón i comparsa —de qui em sento molt a prop pel que fa a l’ADN sentimental i polític de la seves motxilles vitals— m’atreia, també, el que en paraules del meu amic David Pujol és “l’ensenyament més gran: la possibilitat que guanyar és possible”. No és poca cosa, venint com venim d’una experiència acumulada de decepcions i derrotes.

Ho confesso. A casa nostra, he estat fermament partidari d’arribar a enteses i aliances àmplies amb qui considero els meus iguals en les lluites i al carrer. A Catalunya i, molt especialment a Barcelona i la seva àrea metropolitana, amb els comuns, una experiència de suma de sensibilitats emancipadores com pocs cops s’ha vist. A les illes Balears i al País Valencià, amb Podem, que, malgrat tot, em semblava una experiència enriquidora que podia contribuir a arribar a franges de la ciutadania on Més, Compromís o altres candidatures encara no arribaven.

Ara com ara, i amb les cartes sobre la taula, l’esquerra espanyola em decep. M’entristeix al mateix temps que m’irrita. La seva postura cap a l’1-O i cap a la vindicació catalana em sembla absolutament insatisfactòria. Saturada de confusió i ambigüitat, en el millor dels casos. Tret de la gent d’Anticapitalistes —la tradició trotsquista espanyola sempre ha entès prou bé el fet nacional, des dels temps de l’LCR— d’algunes individualitats valentes de Podemos, d’Izquierda Unida o del món intel·lectual i d’aliats valuosos però petits com el Sindicato Andaluz de Trabajadores —SAT—, el panorama, a l’Espanya de cultura castellana, és desolador.

Qualsevol mallorquí o valencià conscient té més claus, per desxifrar què és Espanya, que els comuns que creuen que la pell de brau són els estius a Jaén o a l’Aragó per veure els tiets

M’al·lucina, igualment, la indefinició dels qui són els seus homòlegs a casa nostra. Pot ser que no sigui políticament correcte afirmar-ho, però sovint penso que hi ha una certa esquerra catalana que es reclama federalista respecte a Espanya i no coneix Espanya. No sap de què parla quan parla d’Espanya. Qualsevol ciutadà mallorquí o valencià conscient compta amb més claus, per desxifrar de què parlem quan parlem de les Espanyes, que gent que pensa que conèixer la pell de brau és anar els estius a veure els tiets a Jaén o a l’Aragó i fer de tant en tant viatges polítics a Madrid dins la bombolla de les fraternitats. Hi ha una Espanya fraterna, naturalment. Preciosa, d’amistats recíproques i de lluites compartides. Citem Lorca, citem Cernuda, citem la Vallecas insurgent, l’Andalusia llibertària i comunal, el Madrid antifeixista on s’està quasi millor que a Barcelona. Citem-ho.

Citem els llibres de Belén Gopegui o Servando Rocha. Les cançons d’Ismael Serrano o Quique González. Editorials com Capitán Swing o Nórdica. Projectes comunicatius com La Tuerka o La Marea. I tindrem raó. Però la foto final, de conjunt, que fem, té poc a veure amb això. Espanya és avui un Estat que només pot transformar-se en quelcom millor des d’un revulsiu com el que representaria la irrupció de la República Catalana. La millor manera d’ajudar les persones progressistes de Burgos, de Màlaga, d’Oviedo —Uvieu, per als asturianistes!— o de Valladolid, és la independència de Catalunya. I, també, no ho oblidem, la millor manera d’ajudar i de cooperar amb aquells que, el 2 d’octubre i més enllà, continuaran amb les seves vides, combats i resistències a Castelló, a Elx, a Maó, a Palma o a Sant Francesc Xavier de Formentera.

Fora d’això és legítim discutir-ho tot. Idoneïtats, necessitat d’acords més amplis o el que calgui. Però continuar ancorats en discursos antics que apel·len a obscures manipulacions de la dreta catalana i d’una alta burgesia que mai no ha estat ni serà catalanista —com sí que ho han estat totes les esquerres des de sempre— ni sobiranista —com sí que ho són la majoria d’esquerres del país— no ens porta, francament, enlloc. Els números canten i indiquen que la correlació de forces pot conduir a una Catalunya amb una majoria progressista decantada a l’esquerra de la socialdemocràcia. A Espanya, malgrat els avenços significatius, sociològicament s’està molt lluny d’això. Per ventura caldria tenir-ho present.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Trobat
Antoni Trobat

Periodista i historiador. Responsable de Relacions Internacionals al CIEMEN.