Per a una nova cultura del consentiment?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El Departament d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat de Catalunya, que lidera la Consellera Tània Verge, ha engegat una nova campanya de sensibilització ciutadana, en el marc del 25 de novembre, el dia internacional per l’Erradicació de la Violència vers les Dones, que posa el focus en el consentiment sexual. El primer que cal reconèixer-ne és que, sens dubte, un dels principals objectius de la campanya queda assolit en el moment que aconsegueix que opinadors i periodistes com servidor en parlem a la nostra columna. Per tant, un bravo gegantí adreçat als publicistes que l’han dissenyada, perquè, com diria el geni Dalí, “l’important és que parlin de tu, encara que sigui bé”.

A grans trets, la campanya pivota sobre la comparació entre comportaments i actituds quotidians fora del sexe –que, es pressuposa, tothom entén que són forassenyats– i comportaments en el camp sexual, amb missatges com ara “Decidiries per algú altre sense preguntar-li primer? Doncs en el sexe això encara passa”. Per explicar-ho de manera pedagògica, el Departament ha elaborat uns materials gràfics –una mena de cartellets– i vuit càpsules audiovisuals, que serveixen d’espots publicitaris per a la televisió i les xarxes socials.

El problema de la campanya, tanmateix, és que és innegable que rancieja. I rancieja bàsicament per dues raons. En primer lloc, m’he pres la molèstia d’empassar-me les vuit càpsules audiovisuals i, tal com sospitava, en les vuit situacions il·lustrades pels vídeos sempre es repeteix el mateix patró: una parella heterosexual –en uns casos, jove; en d’altres, d’edat mitjana– en què, pretesament, ell exerceix un comportament “violent” envers ella. Ara no crec que sigui el moment ni l’espai d’entrar en el terreny fangós de discutir si totes i cada una de les situacions descrites es poden qualificar de “violentes” o no. Això requeriria un debat de disquisicions filosòfiques complexes. Per tant, diguem-ne que acceptem la premissa que, efectivament, tots els comportaments dels mascles d’aquests anuncis es poden qualificar de “violents”. El problema, però, és que no deixa de ser sorprenent que un Departament com el de la Tània Verge, que diu voler lluitar contra tots els estigmes i tòpics, acabi manufacturant una campanya com aquesta en què només s’hi veu reflectit el model de parella heterosexual. De debò que de les vuit càpsules publicades no se’n podia dedicar almenys una, per exemple, a les dones lesbianes que també són víctimes de les violències sexuals? Que potser la Generalitat de Catalunya creu que les violències sexuals no existeixen en les parelles homosexuals? O és que el Departament d’Igualtat i Feminismes tenia por d’obrir aquest meló i rebre crítiques de segons quines capelletes? Sigui com sigui, és del tot contradictori que el mateix Govern que en d’altres moments ens ha explicat, molt encertadament, que cal normalitzar del tot les relacions entre gent del mateix sexe, ara caigui en la carrinclonada de no fer-les “visibles” en una campanya com aquesta.

Però, en segon lloc, hi ha un altre factor que no em sembla menor, i que fa que la campanya tingui aquest aire antic, del segle passat, àdhuc. Entenc que es fa referència a “les violències sexuals” en plural, precisament, per no cenyir-se només a la violència sexual en majúscules, per entendre’ns, la tipificada per la llei i el codi penal. És a dir, que aquest plural vol referir-se a les altres “violències” sexuals, fins i tot també les anomenades “microviolències”, més enllà de la violació estricta. Considero que és molt interessant d’entrar en aquest àmbit, però, aleshores, penso que caldria ser veritablement ardits fins al final. Segons el mateix Ajuntament de Barcelona, les “microviolències masclistes” es poden definir com les “mesures de control, domini i subjugació patriarcals que actuen en el terreny d’allò simbòlic i psicològic, i exerceixen violència envers les persones dominades”. Dit d’una altra manera: fan referència a una violència exercida sense força física. Si és sense força física, i tenim en compte que, per sort –en bona part gràcies al feminisme de dècades enrere–, la igualtat de gènere és una realitat cada cop més present en la nostra societat –encara més en les noves generacions–, es fa evident de concloure que aquestes “microviolències” tant es poden trobar exercides per homes, com per dones, amb l’agreujant que, tot sovint, els homes d’avui ni són conscients de ser-ne víctimes, ni, en casos que sí que ho puguin ser, gosen de fer-ho públic o d’afrontar-ho per “vergonya” social –producte, totalment d’acord, de la cultura patriarcal encara subjacent–.

Qui no coneix homes –i no pas pocs…– que, resignats, han acabat cedint a la pressió de la seva parella dona, de viure experiències sexuals que no desitjaven –com ara els ménage à trois, que és un dels exemples exposats en les càpsules audiovisuals de la campanya–, per tal de no perdre-la o per tal de no ser jutjats o tractats de covards? Que evidentment aquest no hauria de ser el discurs troncal de la campanya? D’acord, però si el Departament hi hagués sabut incorporar aquestes complexitats, hauria demostrat una modernitat i un atreviment que molts hauríem agraït. Ara, en canvi, és una campanya carca més.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.