Joan Fuster, 100 anys

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

De Joan Fuster i Ortells se n’ha parlat molt, però no tot el que caldria ni de la manera que, en moltes ocasions, caldria. Aquesta setmana li dediquem portada, i també aquest article editorial, perquè el dimecres 23 de novembre es compliran 100 anys exactes del seu naixement, que va tindre lloc a Sueca (Ribera Baixa) aquell dia del 1922.

Sempre és un bon moment per a recordar Fuster, però en el seu centenari és inevitable fer-ho. Fuster va créixer en un context de guerra i postguerra, al si d’una família carlina d’un país vençut que a poc a poc va anar descobrint gràcies a la seua inquietud intel·lectual, que havia despertat des de ben jove a través de la seua voracitat lectora. Fuster, a poc a poc, va anar construint tota una xarxa a la ciutat de València que girava al seu voltant, concretament al voltant del seu pensament, incentivat al seu torn pels contactes que va poder fer i desenvolupar amb l’exili i amb el món cultural barceloní. Un món en què Fuster sempre va aspirar a ser “normal”, i no a ser aplaudit i valorat, senzillament, per la seua procedència. Evidentment, ho va aconseguir.

El pensament de Fuster va inspirar no només la generació dels seixanta, la que es va conscienciar amb Nosaltres els valencians i amb molts altres dels seus llibres, no només d’assaig polític. El pensament de Fuster va permetre el despertar de tot un país, completament sotmès des de la derrota d’Almansa de 1707. Els intents de recuperació parcials, procedents sempre des d’iniciatives cíviques –la Renaixença “d’espardenya” de Constantí Llombart, la inquietud política de Faustí Barberà, la perspectiva agrarista de Vicent Tomàs i Martí, la implicació de Vicent Marco Miranda i de Gaetà Huguet, l’acció editorial de Nicolau Primitiu Gómez Serrano, el compromís d’Adolf Pizcueta o la perspectiva d’Ignasi Villalonga, entre molts altres– van topar amb etapes constants de centralisme anihilador, culminat amb la derrota republicana de 1939. Va ser Fuster qui, amb les seues reflexions, ho va poder reconstruir tot, mobilitzant una base sorgida al voltant seu i que es va implicar, tant com ell, en la recuperació nacional.

Tant va ser així que, a diferència del que diuen els seus detractors, que sempre assenyalen el poc suport electoral que han tingut els partits estrictament fusterians, sense Fuster el País Valencià mai no hauria aspirat a comptar amb una autonomia com l’actual, amb mancances evidents, però que no existiria –o no tal com existeix ara– sense l’agitació prèvia del fusterianisme. Les seues aspiracions, de màxims, van posar en alerta tot un règim, l’espanyol, que es va inventar l’article 145.1 de la Constitució, que deixa clar que “en cap cas no s’admetrà la federació de comunitats autònomes”. Aquest article, per descomptat, només tenia la intenció de impedir la unió dels Països Catalans, propòsit últim de Fuster, atès que la Constitució sí que permet, en règim d’excepcionalitat, la incorporació de Navarra al País Basc a través d’un referèndum. Si Fuster i el fusterianisme van ser víctimes d’atemptats terroristes va ser, precisament, pel perill que representaven per a la concepció uniformista espanyola.

Més enllà d’això, i tal com s’explica en el reportatge de portada d’aquest número, Fuster continua agitant, i molt, tot un país a través de la seua herència intel·lectual, del seu pensament multidiscplinar i de la seua obra, que inspira les generacions posteriors, tal com demostra la gran producció cultural –editorial, audiovisual, teatral, musica, acadèmica– que ell mateix genera, de manera directa i indirecta, trenta anys després de mort. El seu centenari, per tant, ha de servir per reivindicar-lo.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps