El fracàs del reformisme espanyol

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No és això, companys, no és això. Aquesta exclamació clàssica és la que hauria de venir al cap dels demòcrates espanyols quan han assistit en les últimes setmanes a revelacions molt crues sobre el funcionament de les clavegueres de l’Estat —sobretot en l’operació Catalunya contra l’independentisme, però també en general contra qualsevol forma de dissidència política— que no cabrien dins del que entenem per una democràcia liberal moderna. Però sobretot els deu haver vingut al cap quan s’han adonat que aquestes revelacions, escandaloses, que en qualsevol Estat democràtic haurien provocat un trasbals profund i unes conseqüències polítiques fulminants, no generen altra conseqüència política que la indiferència i la impunitat. Fins i tot al marge del debat sobre la independència de Catalunya, la resposta de l’Estat fa pensar que l'Estat espanyol no ha aconseguit tampoc a través de la Transició construir una democràcia liberal homologable: els grans objectius del reformisme espanyol continuen pendents..

A diferència d’altres països occidentals del seu entorn, l'Estat espanyol no va aconseguir crear aquest Estat liberal modern al segle XIX, marcat per les guerres carlines, però també per un sistema d’alternança política per torns immobilista i premoderna. Els valors de la modernitat, tot i tenir esplèndids defensors, no van aconseguir triomfar a l'Estat espanyol, ni amarar la seva cultura política ni encarnar-se en un Estat equiparable als de la resta de l’Europa occidental i l’Amèrica del nord. La pèrdua de les darreres colònies, l’any 1898, i el trasbals moral que va ocasionar poden haver provocat aquesta reacció regeneracionista i modernitzada, però va ser avortada de seguida i l’esperit del 98 va desembocar en una mena d’ensimismamiento. Finalment, el reformisme espanyol semblava que podia triomfar amb la Segona República, ja al segle XX, però l’experiència va ser escapçada violentament per un cop d’Estat militar, i de fet arrossegava importants contradiccions.

En les últimes setmanes han sortit cròniques descarnades sobre les clavegueres de l’Estat. No són pròpies d’una democràcia moderna. Espanya continua tenint pendent la gran reforma.

Després de la mort de Franco, i de tres quarts de segle marcats per les dictadures militars, però també d’una extraordinària transformació econòmica i social de l’aparició de noves capes mitjanes en una societat molt més urbana i desenvolupada, l’esperança era que la Transició iniciés (més que no pas acabés) aquest procés reformista, i amb aquest miratge hem viscut uns anys. El cas del GAL —entre d’altres— alimentava ja la sensació que no era ben bé així, però com que estava vinculat a una situació de violència, la reacció no va ser clara ni suficient. Ara, amb l’acció de les clavegueres de l’Estat, però també amb l’adopció d’un discurs d’escàs gruix democràtic, reviu la sensació que el reformisme espanyol encara no ha guanyat la seva batalla. El problema espanyol continua vigent. I allò que sovint s’anomena el problema català ha estat de fet el mirall on ha aflorat el vell problema espanyol. Algú diria que, de fet, l'Estat espanyol no ha fet plenament la seva revolució burgesa. O que no ha culminat el seu ple accés als valors i les formes polítiques de la modernitat occidental.

Per què no ha triomfat el reformisme espanyol? Suposo que per raons molt diverses. Una, potser, que la fundació de la nació espanyola contemporània no es produeix, com en el cas francès o americà, damunt d’un canvi revolucionari, sinó a partir de l’any 1808 d’una revolta popular (el 2 de maig) patriòtica i alada contra els valors de la modernitat que encarnaven francesos i afrancesats. Potser perquè les estructures polítiques i econòmiques s’han mantingut intactes: allò que deia Azaña, d’una casta acampada damunt de l’Estat. Però també perquè el reformisme espanyol no ha sabut donar una solució a la diversitat nacional. Ni ha estat capaç, a la francesa, de desactivar políticament aquesta diversitat i convertir-la en un catàleg d’entranyables peculiaritats regionals ni ha estat capaç d’assumir-la políticament i generar una estructura veritablement plurinacional. Entenent que parlar de plurinacionalitat té inevitablement efectes polítics i té a veure amb l’existència de subjectes polítics sobirans diversos.

No és que el reformisme espanyol hagi fracassat, fins ara, només per això. Hi ha més causes. Però no és gens estrany que l’última expressió d’aquest fracàs s’hagi visibilitzat precisament en aquest marc. Potser perquè aquesta Espanya reformada només podia haver estat feliçment uniforme a la francesa (i això no va ser possible, potser perquè les realitats a uniformitzar eren massa potents) o acceptablement confederada a la suïssa (com deia Gaziel). Per a la primera opció ja han fet tard. I la segona no la volen.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Vicenç Villatoro
Vicenç Villatoro

Escriptor, periodista i exdiputat al Parlament de Catalunya.