El CEO i “eixamplar la base”

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No hi ha dubte que el darrer baròmetre del CEO genera molts dubtes. A més dels dubtes ja habituals a què ens tenen avesats cada tongada, a propòsit del com, el qui i el què del que es demana, en aquests cas s’hi afegeix una gegantina i majestuosa hesitació procedimental sobre el quan. S’esdevé que als senyors del Centre d’Estudis d’Opinió els va enganxar el sondatge enmig de la crisi de govern entre ERC i Junts, i en comptes d’aturar màquines i fer totes les preguntes un cop la boira política escampada, van decidir de demanar l’opinió al personal entre el 27 de setembre i el 21 d’octubre, és a dir, amb gairebé un mes de marge i al bell mig de la implosió del govern. Tant és així que el mateix director del Centre d’Estudis d’Opinió, en Jordi Muñoz –un d’aquests politòlegs a qui li encanta parlar d’Ohio–, va reconèixer que “la meitat de les enquestes es van realitzar abans de la decisió i, l'altra meitat, després del 7 d'octubre”, que és com dir que la meitat dels resultats del CEO no són pràcticament vàlids.

És per això que no entraré a valorar les projeccions electorals fetes, atès que em sembla molt poc rigorós de donar per bons uns resultats com aquests, en què la crisi de govern només és tinguda en compte per la “meitat” dels participants. De fet, no només ho dic jo això, el mateix Muñoz va reconèixer que era “aviat” per extreure’n conclusions electorals –cosa que ens hauria de fer pensar a tots si realment era escaient de publicar aquest estudi…–.

Dit això, tanmateix, sí que hi ha una qüestió que els resultats del sondatge deixen meridianament clara i sense opcions de dubte, atès que la crisi de govern ni hi entra ni hi surt: en els darrers dos o tres anys el suport a la independència no s’ha mogut a l’alça ni un pam, més aviat tot el contrari. De fet, si s’analitzen les respostes sobre la preferencia d’encaix de Catalunya amb Espanya, tan sols un 34% prioritza que Catalunya sigui un estat independent, el percentatge més baix de la sèrie històrica que ja havia aparegut en el darrer baròmetre. I, per si no n’hi hagués prou, només el 20% opta per un Estat federal, també el percentatge més baix de la sèrie, davant un 29% d'enquestats que aposten per continuar essent una comunitat autònoma.

Arribats aquí, sempre amb voluntat de diàleg, i amb tot el carinyo i respecte institucionals que es vulgui, és impossible de no interpel·lar directament el senyor Junqueras i la senyora Rovira, recentment escollits de nou líders d’ERC. Del 2018 ençà, aquest binomi ha venut el relat que després de l’ensulsiada de l’octubre del 2017 el que calia era reunir i concentrar forces per “eixamplar la base”. Les proclames buides del tipus  “n’hem de ser més” -el pronom és meu, que ells ni l’hi posen tot sovint–, “hem de sumar-hi més gent”, “hem de construir grans majories”, etc., s’han anat repetint de manera reiterada. Les dades, però, expressen i mostren tot el contrari: ja fa un any i mig que el país és a les seves mans, ja fa un lustre que el conflicte s’ha “desescalat”, i les xifres el que mostren és que no només no hem anat gens endavant sinó tot el contrari. Bé, un apunt important: sí que hi ha unes xifres que han crescut, el suport electoral a ERC, a costa d’altres partits independentistes. Però, que jo sàpiga, aquest no era l’objectiu estratègic que es plantejaven Junqueras i Rovira. Vaja, qui podria pensar tan malament de creure que els líders d’ERC han anat dient que el que calia era aconseguir més adhesions independentistes, quan en realitat el que volien dir era que el que calia eren més adhesions “al partit”... Seria molt deshonest per part nostra de pensar així, on vas a parar!

Es miri per on es miri, la crua realitat d’avui és que ERC ha arribat a una situació talment preocupant com a organització que si algú qüestiona o critica un posicionament o líder del partit, ràpidament és acusat de ser “de Junts” o “convergent” –curiosament costa molt més sentir-los acusar algú de ser “de la cup”–. L’ambient és talment asfixiant que no m’estranya que hagin volgut assegurar-se el lideratge del partit abans de les eleccions municipals. L’aire és talment podrit que la dissidència dins l’organització és implacablement perseguida: si no penses exactament com el guia espiritual Oriol, és que ets el nostre enemic. 

El president Aragonès n’és conscient. Com també és conscient que si la tendència electoral del CEO es confirma, només té una via per repetir de president: entendre’s amb Junts. Però siguem clars: qui hi ha més interessat que el senyor Illa, perquè Aragonès no torni a sortir escollit de president?. Exacte: l’Oriol, sempre l’Oriol.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.