A l’esquerra espanyola

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fa quinze dies vaig tenir l’oportunitat d’explicar el procés cap al referèndum i cap a la República Catalana als eurodiputats del Grup de l’Esquerra Unitària Europea. Juntament amb en Sergi Perelló, company de la Intersindical-CSC, vam tractar de sintetitzar en pocs minuts per què la nostra causa és també la seva. Cares d’interès, alguna manifestació de complicitat total (bascos, gallecs) o parcial (Podemos), silenci francès i força preguntes principalment d’eurodiputats alemanys. La més punyent de les quals ens deia que d’acord, que simpatitzava molt amb els continguts que volíem donar a la nostra República, però per què no fer-ho plegats amb el conjunt de l’esquerra espanyola i a nivell estatal.

Vam respondre que el motor de canvi, a l’Estat espanyol, eren els pobles sense estat; les nacions, diguem-ne, perifèriques, en particular Catalunya. I que la independència catalana sacsejaria de tal manera l’Estat espanyol que obriria oportunitats de canvi també per a la resta de pobles.

Res més lluny de la manera com ho està enfocant l’esquerra espanyola, malauradament. Quan la setmana passada la gent punxava per twitter Alberto Garzón, en relació al seu posicionament contrari al referèndum del primer d’octubre, aquest va acabar responent que la independència suposava deixar la resta de l’Estat amb “Borbons i Bárcenas” i que això no resolia cap problema.

Plantejar que la República Catalana Independent és la millor aliada d’un procés republicà i democratitzador a la resta de l’Estat, no és cap excentricitat sinó que té a veure amb el sentit d’oportunitat. En la tradició de l’esquerra comunista, pensar en clau d’oportunitat és central almenys des que ara fa cent anys es va produir la revolució a Rússia. La revolució que volien els bolxevics era europea, creien que era l’única manera de construir el socialisme. Però allà on es van donar les condicions va ser en aquell imperi perifèric d’Europa. Allà es va donar la “crisi revolucionària”, aquella era la “baula feble”, dos conceptes que quedarien incorporats al vocabulari del pensament estratègic de l’esquerra revolucionària.

Avui Catalunya és la baula feble del règim del 78. Paradoxes de la història, ja que el 1978 la societat catalana va aprovar la Constitució amb un dels percentatges més alts, i amb la participació entusiasta de l’esquerra (Solé Tura) i la dreta (Roca) catalanes en la seva redacció.

Això té múltiples causes. Per centrar-nos en una: podríem pensar en que a Catalunya l’antifranquisme va adquirir unes proporcions de masses (vagues, moviment veïnal, Assemblea de Catalunya, Congrés de Cultura Catalana, etc) que van quallar en la cultura política posterior, i que això ha marcat una manera d’entendre l’Estat molt diferent a la deriva autoritària i centralista que va marcar especialment el PP d’Aznar.

Aquesta seria una situació amb algunes similituds amb el 1934, quan els republicans governaven la Catalunya autònoma i en canvi els conservadors i els directament anti-republicans s’havien fet amb el poder de l’Estat. Això va provocar que pel 6 d’octubre les esquerres del conjunt de l’Estat preparessin una vaga que a Catalunya va tenir poc seguiment però que va anar acompanyada de la proclamació de l’Estat Català, per part de Companys, com a baluard de la República espanyola.

Joan Comorera, líder de la Unió Socialista i posteriorment del PSUC, no era independentista, però en canvi sí que defensava en aquell 1934 que si a Catalunya hi havia la força per a fer una república pròpia, contra la involució dretana, aquesta era la via a seguir: “Si és possible refer la república del 14 d’abril, i crear una república federal, allà anirem. Però si això no és possible, no hem de retrocedir i hem d’anar resoltament a la nostra república”.

La República Catalana com a punt de trobada de les esquerres independentistes o no, catalanes i de la resta de l’Estat. A Badalona, aquesta fórmula va permetre lligar la maionesa de Guanyem Badalona, una confluència d’esquerres que integrava diferents sensibilitats respecte la independència, des de Podem a la CUP, i que acabaria aconseguint el seu objectiu de foragitar Albiol de l’ajuntament. La idea és lluitar plegats per la República Catalana i una vegada assolida aquesta, poder discutir la necessitat de federar-se i amb qui fer-ho.

Cal buscar la complicitat de les esquerres de la resta de l’Estat però no tan sols en clau democràtica sinó demanant suport a la proclamació i sosteniment de la República Catalana. Un suport solidari però també estratègic, perquè és impossible que una sacsejada d’aquestes característiques mantingui en el seu lloc, com si res, els Borbons i els Bárcenas.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Albert Botran
Albert Botran

Historiador i diputat de la CUP. Autor de Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions el Jonc, 2012).