Tot és molt cutre

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Malgrat que el DIEC no el reculli, la necessitat imperiosa d’emprar l’adjectiu cutre a la nostra estimada Catalunya és tan evident que fins i tot obres i eines lingüístiques com l’ésadir de la CCMA o el mateix Observatori de neologia de l’IEC s’han vist obligats a tenir-lo en compte. I és que per molt que alguns s’esforcin a convèncer-nos que la llengua nostra disposa de prou recursos propis per expressar la mateixa idea, no hi ha dubte que adjectius com deixat, lleig, brut, rònec, atrotinat, miserable, ridícul, gasiu, tronat, desmanegat, sòrdid, vulgar…, no són suficients per descriure, per exemple, la situació de la política catalana i –que va en paral·lel– de la majoria de mitjans de comunicació que hi conviuen, que només pot rebre un qualificatiu: cutre.

Un cas que il·lustra aquesta cutror és, sens dubte, tot l’afer De Dalmases. Que el comportament de l’encara diputat de Junts per Catalunya no va ser adequat la famosa nit del FAQS és una evidència, que diria que ningú no qüestiona. Les seves pressions no van pas ser gaire diferents que les que exerceixen o han exercit infinitat de vegades diputats, càrrecs electes i càrrecs de confiança de tots els partits sense excepció. L’única diferència és que la manera de fer i procedir d’en Francesc va ser, això: cutre. Que si aquest diputat es va comportar així amb una periodista “amiga” de TV3, pot haver tingut actituds semblants amb diputats del Parlament, fins i tot companys del seu mateix grup? I sí, també és molt cutre. Però, dit això, és encara més cutre que aquestes veus pretesament víctimes de les males praxis de Dalmases no hagin sortit fins ara, fins que l’assumpte de la periodista no va transcendir als mitjans de comunicació. Quina confiança podem tenir envers uns diputats –o diputades, com sembla que és…– que davant una injustícia que pateixen elles mateixes callen per por? És, certament, una actitud molt cutre, de país de pandereta.

Però, dit tot això, el que encara és més cutre és el savoir faire d’alguns mitjans de comunicació i companys de professió. Sincerament, i ho dic amb el cor a la mà, us diré que em sento molt afortunat i orgullós de formar part d’un equip i col·laborar amb una capçalera com El Temps, d’una solvència contrastada pels més de 2.000 números publicats d’ençà del seu naixement el 1984. Al llarg de tot aquest temps, hem vist com segons quins mitjans s’embrutaven les mans fent el joc a poders i partits, fossin del color que fossin. El cas De Dalmases n’és un bon exemple. Com bé expressaven aquesta setmana Antonio Baños i Jordi Barbeta a la tertúlia del Matí de Catalunya Ràdio, no es poden comptar els casos de pressions i amenaces d’alts càrrecs governamentals rebuts per periodistes, amb “agafades pel braç” incloses. La major part d’aquestes situacions són silenciades i tolerades, sense cap conseqüència. En Barbeta ho explicava molt bé: el que determina que aquests casos surtin o no a la llum, no és pas tant la víctima ni la gravetat del delicte, sinó el poder –o no– que tingui el botxí. Com que ERC i una part de Junts per Catalunya comparteixen l’interès que l’entorn de Laura Borràs –i, per tant, De Dalmases– caigui, s’ha activat tota la maquinària necessària per tal de donar una dimensió al cas absolutament desmesurada si tenim en compte els silencis comunicatius reiterats de pressions i amenaces a periodistes que tenim dia sí dia també. Amb d’altres paraules: que els mitjans llencin merda contra De Dalmases interessa a parts iguals Junqueras i Turull. I això, estimats i amics col·legues de professió, sucumbir a aquestes pressions, és també molt cutre; és tant o més cutre que pactar les condicions d’una entrevista amb la presidenta del Parlament acusada de prevaricació, com la mateixa periodista del FAQS sembla haver reconegut que va fer –quelcom, per cert, que curiosament a ningú no li ha grinyolat.

I per acabar el repertori cutreril, es fa impossible d’obviar na Joana Masdéu, aquest perfil fals de Twitter creat per l’entorn de Borràs. Inventar-se comptes fake és molt cutre. És cutríssim, de fet. Tanmateix, tornem a tenir un altre cas de sobredimensionament interessat d’una pràctica del tot escampada a dreta i esquerra i que, en canvi, és explicada com si fos l’excepció. Perdre temps a investigar de qui és aquest compte i no esmerçar ni un minut a recercar i explicar, per exemple, quina és la política de xarxes que aplica ERC –que és el partit de govern, i, per tant, hauria de ser del màxim interès de tots els ciutadans de conèixer quines eines i recursos empra aital organització…–, em sembla molt cutre. Molt, estimats i amics periodistes. De cutres i de senyors, se n’és de venir de mena. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.