Ara que es veu que toca governar per a una tal “Catalunya sencera” –com si fins ara s’hagués governat només per al Priorat o les Garrigues–, és un bon moment per recordar que el 18 d’aquest mes farà 19 anys que aquest país nostre es va quedar sense probablement el gran intel·lectual d’esquerres català d’expressió castellana de la segona meitat del segle XX: Manuel Vázquez Montalbán. Jo diria que, per damunt de tot, el Manolo va ser un trencador de motlles per naturalesa, un animaló que no només esquinçava els clixés més naftalinosos, sinó que també dominava a la perfecció l’art de “rompir los collons” –que dirien els algueresos– de tots aquells ensopits i dogmàtics que veuen la vida en monocolor. És des d’aquesta interpretació de “trencapilotes” que Montalbán es pot considerar l’excepció –única pràcticament– que confirmaria la regla que és literatura catalana aquella que s’escriu en català, perquè la catalanitat de l’obra literària de Montalbán és innegable, fins i tot pel més pureta dels filòlegs. I és també des d’aquesta descripció d’individu inclassificable que el Manolo va saber exercir el rol de lliurepensador progre, sense caure mai en el pensament únic, la manca d’honestedat intel·lectual i la rigiditat moral a què ens tenen avesats la major part de predicadors autoanomenats d’esquerres.
Una de les temàtiques que més bé va saber tocar el pare d’en Carvalho va ser la de la gastronomia local. Ens va deixar de llegat un cabàs ple de receptes de plats de casa, però també reflexions que haurien d’envermellir més d’un i dos d’avui que diuen ser-ne hereus polítics. Per exemple, Montalbán era dels qui considerava que “entre la gent d'esquerres sol passar que tant se'ls en fot que el menú del dia consisteixi en un entrepà d'ou dur o bé en una queue de boeuf grillée à la Sainte-Menehould”. O l’altra cara de la mateixa moneda, que deia que “a Catalunya hi ha gastrònoms excel·lents, però solen ser de dretes i el seu catalanisme no sol excedir els límits prudents de la Lliga”.
En aquestes reflexions pensava l’altre dia arran d’una entrevista recent a la ràdio, que emulava ser una mena de debat entre Artur Mas i David Fernández, en què l’expresident català va amollar que els partits independentistes havien posat el “procés” (sic) al congelador, tot esperant que arribessin temps millors per descongelar-lo i tornar-ho a intentar de nou. No prou satisfet amb la metàfora, l’excap de Convergència va argumentar que en el moment que es decidís de treure’l del congelador, l’independentisme s’havia d’assegurar que seria l’ocasió definitiva, perquè, segons deia, ja se sap que els queviures no es poden congelar i descongelar dues vegades –una afirmació que juraria que, d’un punt de vista alimentari, seria fins i tot matisable.
Com que a mi això de perllongar les comparacions metafòriques sempre m’ha semblat prou divertit –bo i especialment si es tracta de halar–, voldria subratllar que congelar el menjar pot ser la pitjor o la millor de les opcions, depenent de diversos factors. Per exemple, tot depèn de què congelis –no és el mateix de congelar una tonyina fresca, que unes patates fregides. Tot depèn de la temperatura de congelació que triïs, de l’embolcall protector que facis –o no– servir, i, també, de com ho descongelis el dia que ho treguis. Ara bé, més enllà d’aquests condicionants, per damunt de tot, hi ha un element que és el veritablement crucial, l’autènticament revelador: congelar o no serà una bona opció en funció del que t’acabis torbant a cuinar-ho. No és el mateix de cuinar un llobarro salvatge a la sal congelat durant cinc setmanes, que provar de fer a la brasa unes botifarres que fa un trienni que arrossegues a l’armari del garatge. De fet, els experts en la matèria deixen ben clar que no hi ha cap aliment que suporti més de 12 mesos congelat sense perdre gust, color, textura, propietats i tot el que vulgueu i més.
En aquest sentit, no calen gaire estudis per comptar que, si la tesi de l’expresident Mas és correcta, i, per tant, és cert que els partits independentistes han tancat el “procés” dins el congelador, no és menys cert, doncs, que, pel cap baix, aviat cardarà cinc anys d’aquesta decisió. No vull ni imaginar l’aspecte que deu fer un filet de bou que duu un lustre a temperatures sota zero, però imagino que, per molt que el descongelis mentre li dius paraules polides, el tema costarà molt de remuntar.
Persistint en la metàfora culinària, hi ha, finalment, un darrer aspecte cabdal, que fins ara sembla que no ha emergit als debats i que, en canvi, és de tot menys balder. Acceptant que els partits varen decidir, sense explicar-ho obertament, de posar l’objectiu de la independència a congelar, són ben pocs els qui, tanmateix, adverteixen que el problema real és que en aquests moments cada cop són més electors independentistes que expressen el desig de ficar-se ells mateixos dins el congelador i no sortir a votar mai més fins que el valor, el coratge i l’ambició política tornin a ser al centre de la vida política del nostre país. Vés que, amb la ximpleria aquesta del congelador, a qui els quedi el rictus glaçat no siguin els mateixos partits la propera nit electoral.
