La setmana que ve, la revista que tenen entre les mans o que llegeixen des de les pantalles traurà el seu número 2.000. És fàcil de dir i d’anunciar, però només cal girar la mirada enrere per a constatar quants esforços han requerit el fet d’arribar a aquesta xifra, treballant setmana rere setmana, de manera ininterrompuda, des del maig de 1984, quan es va publicar el número zero d’aquest setmanari.
Són 2.000 setmanes, 38 anys i mig, en què el país, no cal dir-ho, ha canviat moltíssim. Tant que aquests 2.000 números seran un bon moment per a fer-ne balanç, tal com farem en la propera edició d’EL TEMPS, que serà una edició especial amb més pàgines, amb més continguts i amb molta més força.
Abans d’arribar al 2.000 també caldrà fer algunes reflexions. Fonamentalment, cal tindre present, tal com s’ha anat demostrat amb el pas dels anys, que és des de la societat civil, des de la inquietud i des de l’estima a les coses ben fetes, així com des de la consciència que un país necessita de diverses eines per a sobreviure, com es fan possibles iniciatives com la d’aquest setmanari i tantes altres que, pràcticament des del no-res, han fet un llarg recorregut. I si tot va bé, aquest recorregut encara serà més llarg. Aquesta és, almenys, la nostra intenció.
Joan Fuster, de qui enguany se celebra el seu centenari, no sempre va encertar en les seues reflexions. Una d’aquestes poques vegades en què es va equivocar va ser quan, en el moment en què es constituïa l’empresa editora del setmanari davant notari, Fuster, present en l’acte, quan va ser requerit per assignar una part del capital, només va voler aportar una única pesseta. El seu argument, irònic i mordaç, com la seua aportació, es resumia en una frase demolidora que va expressar en aquell mateix moment: “per al que ha de durar...”.
L’assagista de Sueca no tenia esperança en la durabilitat del projecte. Si s’analitza l’escenari, present en aquell moment, amb una perspectiva objectiva, era difícil llevar-li la raó a Joan Fuster, qui senzillament constatava l’existència d’una societat en bona part desconnectada dels debats polítics que ell mateix havia plantejat i el retrocés del català, sobretot al País Valencià, degut a diversos factors estructurals. Tot i així, evidentment, EL TEMPS va nàixer a València i, immediatament, va obrir redaccions a Palma i a Barcelona amb la intenció de vertebrar el país.
I hi havia, també, molts altres elements que convidaven a l’optimisme i que, en contra dels pronòstics de Fuster, es van poder alinear. I no va ser un atzar aleatori, sinó fruit de l’esforç, constant i tenaç, de les persones que han cregut en aquest mitjà de comunicació escrivint, invertint, dibuixant, dirigint, pagant i, en definitiva, elaborant la revista aportant tot el seu saber, tota la seua dedicació i tota la seua ànima.
Per això, i segurament és oportú dir-ho en un moment polític com l’actual, on la desorientació d’alguns governs, la ineficàcia d’alguns altres, la crisi econòmica que s’aproxima i un ascens de l’extrema dreta que fa feredat, cal recordar també una màxima dita per Joan Fuster en el seu dia, encara que siga amb una paràfrasi: “tot projecte, idea o iniciativa que no desenvolupem nosaltres serà desenvolupada contra nosaltres”. Aquest setmanari és això: un exemple de resistència en un entorn que no sempre li és favorable, però que se sobreposa a les adversitats. Com el país que cobreix informativament aquesta revista setmana a setmana –sense oblidar la perspectiva internacional, coberta gràcies als convenis de traducció amb Der Spiegel i The Economist–, en definitiva: un país dividit i agredit durant segles que sobreviu gràcies a l’empenta col·lectiva.
Per 2.000 números més i per moltes més pàgines, històries i vivències compartides.
