Tot i que desconec si cap d’aquests estudis pretesament científics que circulen per les xarxes dia sí dia també avala o no la meva hipòtesi, tinc el ple convenciment que una de les poques conseqüències negatives d’haver viscut el primer estiu 100% sense màscares és que hem definitivament embogit a nivells estratosfèrics pel que fa a la dèria de treure el mòbil i enregistrar-ho tot fotogràficament o en vídeo. Si només fa quinze anys tothom fotia conyeta dels turistes japonesos que anaven tot el dia amb el rodet penjat al coll, ara sembla que els excèntrics hàgim esdevingut els qui simplement volem viure lluny dels objectius, sobretot si no són els nostres.
Durant els dos anyets de pandèmia precedents –ep, vés que no torni, diuen…–, vulguis que no ens havíem pogut relaxar una mica. Bé sigui perquè el narcisisme imperant d’avui feia retenir l’individu en qüestió, tip i cuit de sempre aparèixer als selfies emmascarat i amb aquell posat de lluç sense més expressió facial que un parell de retines desesperades; bé sigui perquè encara tindran raó els qui afirmaven que el fet de portar la màscara feia recordar al personal que patíem una pandèmia i això, de retruc, provocava que qui més qui menys es contingués una miqueta més de l’habitual en les activitats socials, ocioses i de lleure; no hi ha dubte que les màscares havien esmorteït el que ja es veia a venir que seria la tendència global inapel·lable i que aquest estiu ha esclatat irremeiablement.
La platja, per exemple. Aquell icònic espai incontestablement estiuenc, avui convertit en un plató de cinema infinit on, sovint sense ni adonar-te’n, acabes d’extra de la pel·lícula de la filla del veí de tovallola, que es veu que troba d’allò més filmable el número del progenitor en qüestió muntat en un pàdel surf, remant aital com Odisseu a Ítaca. També pot ser pitjor: si el càmera és el pare, i ja té aquella edat que hom comença a gastar aquell pols finíssim, pot ben ser que siguis tu mateix qui faci directament d’actor principal del curtmetratge. Poc importa si vas en banyador, fas topless, o fa estona que baveges damunt la tovallola. Tant si ho vols com si no, el Kubrick de l’Estartit et té pensat un plànol seqüència que no podràs rebutjar. Que t’ho menges, vaja.
Uns amics et conviden a una festeta a casa d’algú, amb el xeflis i la bona música que pertoca, i ja hi som: encara no has penjat la jaqueta, que ja els veus amb el mòbil desenfundat, apuntant amunt i avall, fent vídeos acompanyats de la seva veu en off que explica el mateix que ja expliquen les imatges –“i aquí tenim el menjador, que té un sofà de pell, una taula de centre, unes cadires d’IKea…”–, i que passen davant teu, t’anomenen i tot en el vídeo, i aquí no ha passat res.
Passa a la platja, passa amb els amics, i passa al bar de copes, a la discoteca, al gimnàs, al camp de futbol, al teatre, al supermercat, a la muntanya amb les xiruques… I els pijets no us flipeu, tampoc, que la collonada aquesta d’enregistrar-ho tot amb el mòbil s’escau tant o més en els indrets suposadament exclusius. Pel que em consta, es veu que una de les darreres modes és de comparèixer al spa del resort mòbil en ma, o penjat a la pitrera, i començar a disparar sense parar a tort i a dret. Resulta que pagues una pasta per estar tranquil i reposat, i de cop i volta tens tot de penya enfocant a dreta i esquerra sense ni amoïnar-se per si a tu et pot incomodar llur deler fotogramètric.
I és que, amics, aquesta és la qüestió de fons: no deixa de ser ben curiós –per no emprar paraules més fortes– que en una època tan i tan restrictiva i rígida, en què fins i tot es penalitza de fumar en una terrassa d’un bar –car s’entén que el fum, tot i ser emès a l’aire lliure, podria eventualment enutjar els de la taula del costat–, a ningú no li hagi passat pel cap que tenir la certesa que immortalitzen la teva persona sense que ningú no t’hagi demanat permís i sense saber què en faran després d'aquelles imatges, és una violació de la intimitat i de la mateixa persona sense pal·liatius.
El filòsof occità Blaise Pascal afirmava que “tota la infelicitat dels homes ve d’una sola cosa: no saber romandre en repòs en una cambra”. L’obsessió malaltissa de voler fotografiar i enregistrar-ho tot ve del mateix lloc: la insatisfacció dels qui no en tenen prou amb l’hic et nunc. Hi tenen tot el dret, però que ens deixin en pau a la resta, si no els sap greu.
