El Partit Popular està desenterrant amb força tots els grans mites de què s’ha nodrit les darreres dècades per mirar d’avançar-se en l’inici de la campanya electoral, que hauria de començar en la pròxima primavera. El PP –i Vox, per descomptat, i també el que queda de Ciutadans– no només mira de fer creure que ETA existeix i que compta amb els partits que integren el Govern espanyol com a aliats potencials –tal com han deixat anar amb les mocions intencionades que, amb l’argument de recordar Miguel Ángel Blanco, només buscaven la confrontació amb altres partits–, sinó que hi ha un altre gran fantasma que recorre l’Estat espanyol. Concretament, recorre les cases de molts votants potencials. És el fantasma de l’okupació.
Dijous passat, a l’Ajuntament de València, María José Català, portaveu de la formació en el cap i casal i número dos del PP al País Valencià, va plantejar una proposta per a crear una “oficina antiokupes” a la ciutat de València. La funció d’aquesta entitat seria donar de baixa de manera immediata els okupes del padró municipal, així com també evitar que els propietaris afectats pel fenomen hagen de pagar l’Impost de Bens i Immobles. Català sap perfectament que l’Ajuntament no permet ningú empadronar-se en una casa sense acreditar la seua propietat o l’existència d’un lloguer regulat. Però el mite s’estén com una taca d’oli, genera alarmisme, espanta la ciutadania i genera un brou de cultiu excel·lent que repercuteix en aquella sensació d’inseguretat ciutadana que tan bé sap explotar la dreta.
No és estrany, en aquest sentit, que els mitjans de comunicació afins a aquest espai ideològic parlen cada dia de l’okupació com un fenomen que obliga els ciutadans a estar alerta si no volen ser expulsats de les seues cases gràcies, també, a una presumpta inacció de les esquerres. Entre els mites que s’han propagat relacionats amb l’okupació hi ha que els okupes no poden ser expulsats de les cases en què s’han instal·lat 48 hores després de la seua arribada, que el fet que paguen la quota corresponent de comunitat els protegeix davant la llei, que es poden censar de manera automàtica per regularitzar la seua situació en un habitatge que no és el seu i moltes altres coses que no apareixen en cap precepte legal però que es difonen i es fan creïbles amb una intencionalitat ben clara: encendre alarmes, provocar indefensió i influir en el sentit del vot.
Del que no parlen la dreta ni l’extrema dreta, ni tampoc els seus mitjans pròxims, és de l’especulació practicada des dels fons voltors que comercien amb immobles buits per traure rendibilitat econòmica. Immobles que, mentre resten en estat d’inactivitat comercial a l’espera d’una adequació del barri per poder ser venuts a bon preu o a l’espera d’un període econòmic més pròsper que permeta una operació de venda més rendible, poden ser okupats per terceres persones sense que els bancs denuncien i, per tant, sense que les autoritats puguen actuar. Els bancs, en aquests casos, ignoren si els okupes fan soroll o si provoquen problemes als veïns que sí que són propietaris i que són, en aquest cas, les víctimes de l’okupació. Però no de l’okupació de les seues cases, sinó de la de les del voltant, i víctimes sobretot de la irresponsabilitat de les entitats propietàries.
Mentrestant, el relat s’imposa, la por s’instal·la i la dreta treu rèdits gràcies a plantejaments falsos que han de ser combatuts. És en aquest context que personatges com Trump van accedir al poder. I països d’Europa, com ara Itàlia, no estan gens lluny d’aquest desenllaç fatídic. L’Estat espanyol tampoc.
