Dijous passat ens va deixar el científic Santiago Grisolía. Amb 99 anys, aquest bioquímic presidia el Consell Valencià de Cultura des del 1996 i ha sigut una personalitat respectada, lloada i aplaudida per la seua trajectòria que, de fet, és ben poc comparable a la d’altres dels seus coetanis. Grisolía, que va nàixer a València el 1923, es va llicenciar en Medicina el 1944 a la Universitat de la seua ciutat, es va doctorar a Madrid i va marxar als Estats Units, on va culminar els seus estudis sota la supervisió d’una altra celebritat en la ciència, l’asturià Severo Ochoa, Premi Nobel de Medicina el 1959.
Grisolía té al seu darrere la publicació de centenars de treballs i una tasca docent que ha passat per universitats com ara les nord-americanes de Kansas, Chicago o Wisconsin, i ha presidit organismes científics d’allò més rellevants a nivell internacional. També va ser membre de l’Acadèmia Europea de les Ciències i les Arts i ha sigut distingit amb tota mena de reconeixements, tant d’àmbit estatal com mundial. També és doctor honoris causa de les universitats de Barcelona, de la de València, de la Politècnica de València i de moltes altres d’arreu d’Europa i del món.
Però la seua trajectòria no es va limitar al seu coneixement de la ciència, i Grisolía va accedir a l’anomenat Consell Valencià de Cultura en l’època de Joan Lerma (PSPV) com a president. L’organisme estava i està pensat per assessorar el govern valencià en matèria cultural, i són diverses les personalitats que formen part d’aquest consell que Grisolía va presidir des del 1996 fins la seua mort. Prova de la seua capacitat transversal i aglutinadora i del respecte que generava entre els distints partits és que el científic va ser nomenat president quan Eduardo Zaplana, del PP, presidia la Generalitat, i que des d’aleshores, amb tots els canvis de presidents i de govern que n’hi ha hagut –especialment rellevant va ser el canvi al 2015, quan PSPV i Compromís van accedir a la Generalitat Valenciana–, Grisolía no ha estat discutit ni apartat del seu càrrec.
És un bon exemple, en un país que tendeix tant a l’enfrontament, que una persona siga capaç de posar d’acord les diferents sensibilitats polítiques. En canvi, també s’ha de dir que Grisolía, home estrictament vinculat al sector acadèmic des d’una posició ben respectable i respectada, no va voler posicionar-se de manera ferma i contundent quan el “conflicte” generat per la dreta espanyola sobre la catalanitat de la llengua dels valencians requeria d’un posicionament ferm i indiscutible d’una personalitat com la seua. Des del 1995, quan el PP va accedir a la Generalitat Valenciana, aquest partit –i en aquell moment també els regionalistes d’Unió Valenciana– es van entestar a negar la unitat de la llengua i a defensar postures secessionistes amb l’única intenció d’arraconar, desprestigiar i ridiculitzar el català al País Valencià. La postura científica, en canvi, sempre va ser evident: català i valencià eren –són– una mateixa cosa.
Zaplana va encomanar, en aquell moment, la “solució” del “conflicte” al Consell Valencià de Cultura, presidit per Grisolía, qui mai no va negar explícitament la unitat de la llengua, però tampoc no es va posicionar de manera clara i pública al costat del criteri científic. El criteri que a ell mateix, com a gran representant de la ciència i de la comunitat universitària, li corresponia defensar.
Grisolía, en definitiva, resta en el record com un científic admirable al qual caldrà respectar i aplaudir de manera pòstuma. Però és, també, el símptoma d’un país acomplexat davant la seua realitat i davant les maniobres tramposes d’alguns polítics que volen destruir la seua identitat.
