Hi havia una vegada en Lluís Llach, institució, referència i memòria vives de la lluita antifranquista i progressista a casa nostra i arreu del continent, que un dia se li va acudir de publicar una piulada amb una imatge on s’hi veu una platja i un home d’una edat mitjana tot nu llevat un banyador de trianglet –no en farem comentaris…–, agafant per l’esquena una dona tota vestida de negre, de cap a peus, amb una indumentària típicament musulmana, que amb un tres i no res, inevitablement, transporta el nostre inconscient a qualsevol dels països islàmics més extremistes. Els dos miren a càmera. I Llach, com a comentari de la fotografia, hi posa “Fa pensar”.
Automàticament, un exèrcit de “ramats de hienes digitals” –gràcies pel concepte, Germà Bel– s’abalança contra el cantautor català amb insults i acusacions. El ventall d’adjectius emprats són d’allò més diversos i creatius: islamòfob, votant de Vox, feixista, partidari de l’extrema dreta, ultra, renegat, xenòfob, racista, etc. D’entre els insults, n’hi ha que també aprofiten l’avinentesa per explicar als pobres tuitaires que la foto és d’estudi, feta per una holandesa, amb actors contractats per a l’ocasió. Vaja, que no cal que ningú s’espanti més del compte, que allò que hi veiem no és real. Com si en Lluís Llach i la resta de mortals fóssim imbècils i no ens haguéssim adonat que es tracta, evidentment, d’una fotografia que el que vol és provocar l’observador per fer rumiar. Devem semblar tan idiotes els qui no som militants del dogmatisme nacional, que pensen que no som capaços ni de veure que es tracta d’una fotografia tan espontània i innocent que fins i tot als personatges se’ls veu posar calculadament per a l’estampa, la llum solar és perfecta i al cel no s’hi veu ni núvols ni ratlles d’avions. D’entre les hienes digitals, la quantitat de militants o simpatitzants de carnet d’ERC, Comuns i CUP, bona part dels quals nascuts dels 90 ençà –i que, per tant, per a ells, d’un punt de vista vital, la lluita antifranquista representa el mateix que la guerra de successió per als meus avis–, és palmària: es compten per dotzenes, per a cada partit. D’entre els insults de l’exèrcit de “ramats de hienes digitals”, ben pocs arguments racionals –per no ser categòric…– sobre l’islam, la dona i els drets i llibertats; només exabruptes i atacs ad hominem envers l’artista de Verges.
No deixa de ser simptomàtic i inquietant dels temps que vivim que aquest aquelarre piulaire s’hagi escaigut només pel fet que Llach gosés de manifestar un minúscul “Fa pensar”. “Fa pensar” pot voler dir moltes coses. “Fa pensar” té moltes interpretacions. O les hauries de tenir, en una democràcia avançada, on els debats es poguessin dur a terme amb honestedat intel·lectual. Per exemple, “fa pensar” que algú es molestés a manufacturar una fotografia com aquesta, i al costat no n’hagués feta una altra on hi aparegués el mateix home i una dona occidental operada estèticament de dalt a baix. Però resulta que no, resulta que l’esquerra d’aquest país –especialment el jovent que puja– ràpidament va veure en Llach la plasmació tuitil de la islamofòbia nacional. Acalorats pel fals debat de la diputada musulmana d’Esquerra Republicana Najat Driouech –fals debat perquè, posats a dir, en aquest país algun dia hauria de ser possible de parlar i reflexionar amb serenor del vel islàmic en espais públics sense que automàticament fóssim deportats a una granja de Vox–, el tropell de militants va sortir en tromba sense ni tan sols contemplar la possibilitat que la piulada del músic empordanès pogués anar força més enllà del que ells havien imaginat a primer cop d’ull.
Diguem-ho clar d’una vegada: l’esquerra d’aquest país –i, per extensió, l’independentisme…– té un problema greu amb l’islam. Un o diversos, de fet. No només ha decidit de tolerar pràctiques que, d’un punt de vista progressista, són més que qüestionables –almenys qüestionables, collons!–, sinó que, a més, s’ha arribat a un nivell de manca de llibertat per expressar i debatre sense ésser acusat d’islamòfob i intolerant que ha esdevingut asfixiant. És a dir, la paradoxa és que és més fàcil ser d’esquerres i obligar la teva dona a anar amb el cap tapat, que ser d’esquerres i demanar-te si és normal que una diputada que diu ser progressista no recordi que als anys 60 l’islam avançat ja no duia vel. Els nivells de tolerància que el discurs dominant de l’esquerra d’avui demostra envers l’islam no coincideixen amb la intolerància que la mateixa esquerra practica envers els discursos crítics sobre l’islam actual i la gestió que se’n fa a casa nostra. L’exemple és nítid: arran de la decisió d’ERC de suspendre la Presidenta Borràs, sembla que –segons el relat oficial– un individu desconegut etzibà un insult racista a la diputada Driouech; immediatament després sortí mig país i part de l’altra a condemnar-ho, se n’elaboraren manifestos de denúncia i s’ompliren les primeres pàgines dels diaris. Per contra, Lluís Llach rep una onada d’insults i vexacions d’individus amb noms i cognoms –alguns dels quals, càrrecs públics, batlles inclosos–, només pel fet de dir “Fa pensar” i aquí no passa res. Ans al contrari: és el més normal del món.
Fa pocs mesos, l’excel·lent periodista Anne Rosencher, entre d’altres, directora delegada del setmanari francès L’Express, responent a la pregunta de si es pot criticar l’islam sense ésser amenaçat, sentenciava: “La por ha guanyat les sales de redacció (dels mitjans de comunicació) i les sales de classes”. Sincerament, em demano si, a Catalunya, la manca de crítica constructiva envers l’islam és deguda a la por o, directament, a la desídia intel·lectual. No deixa de ser irònic perquè, precisament en aquest aspecte, l’Alcorà em sembla d’allò més revelador. Per a l’islam, la mandra i la desídia (kasal) són l’antítesi de la Jihad al-Nafs, això és, la lluita interna contra el nostre propi ego, que, si no el mantenim a ratlla amb virtut i tenacitat, ens empeny cap a la llei del mínim esforç. Ara que ve l’estiu, potser que fem cas a la paraula d’Al·là, deixem el tuiter una estona i provem d’agafar un llibre. Encara que sigui de bricolatge.
