Quan el desconcert és descomunal, i la desorientació, el pa de cada dia, és un clàssic de recórrer als clàssics –i perdoneu l’acudit facilot. L’estimat Voltaire, per exemple, és d’aquells vells eternament moderns que, ara fa pràcticament 260 anys, amollava perles com aquesta: “Cap a l’any 1750, la nació –sadolla de versos, de tragèdies, de comèdies, d'òperes, de novel·les, d’històries fantasioses, de reflexions morals més fantasioses encara, i de disputes teològiques sobre la gràcia i les convulsions–, va començar a rumiar sobre la pasta”.
Soc dels qui creu que la principal causa de la pèrdua de força de l’independentisme d’avui és que ja fa més d’un lustre que ha deixat de parlar, precisament, de la pasta, és a dir, ha oblidat de continuar posant cada dia sobre la taula totes les necessitats i interessos materials dels ciutadans de Catalunya que no podem tenir perquè el nostre país no és un Estat, i l'Estat no és el nostre país. No parlo del president Aragonès ni del conseller de torn, que de tant en tant es planyen de la manca d’inversions de l’Estat, dels impediments administratius que implica governar una trista autonomia espanyola o del descuit constant de Madrid en els serveis públics de l’Estat a Catalunya. Em refereixo al conjunt del moviment independentista, partits i entitats civils inclosos, que sembla que hagin substituït el discurs que va permetre de generar aquell moviment social immensament favorable de la dècada passada, per proclames abstractes –i sovint ensucrades i d’una ingenuïtat irritant– que no donen de menjar a ningú llevat de qui les diu. Es tracta de quelcom d’especialment greu perquè crec que, en aquests moments, fa tant de temps que no mencionem els beneficis palpables i directes que ens aportaria la independència en el nostre dia a dia, que tenim força ciutadania que ja ni se’n recorda de per què vol la independència. I no, no volem la independència ni per sentir-nos més catalans –per això, no ens cal–, ni per alliberar els exiliats –sabent-me molt de greu per ells–, ni per ser un país més democràtic –ecs…–. Volem la independència per tenir una qualitat de vida, un poder adquisitiu i uns serveis públics d’acord amb la riquesa que generem. Punt.
En aquest marc, la darrera ponència de Junts per Catalunya no em sembla anecdòtica, ni destriable de l’enèsima polèmica nacional tan pueril i llastimosa com el país que tenim: el cas Borràs–Dalmases. Finalment, sembla que la vella guàrdia convergent i l’aparell d’ERC s’han posat d’acord en un objectiu –dir-ne estratègic em semblaria divertit i tot…– o, almenys, comparteixen un full de ruta: escapçar Borràs i tots els seus acòlits –Dalmases, Madaula, etc.– de la presidència del Parlament, del partit, i del club d’escrable si escau, per tal de poder posar rumb sense manies cap a un horitzó en què Junts pugui recuperar el rol de partit d’ordre ancorat a la dreta de tota la vida, i Esquerra pugui aturar la pèrdua d’intenció directa de vot que mostren els sondatges dels darrers mesos. Evidentment, aquest canvi en el tauler de joc no és compatible amb segons quines cares i quins posicionaments de Junts, i que el responsable de la ponència del partit fos ni més ni menys que Damià Calvet és un detall que no hauria de passar gens desapercebut.
És per tot això que el que més ha volgut remarcar de la ponència el nou partit de Turull –ara ja ho podem dir sense embuts–, quant a línia i contingut polítics, ha estat l’anacrònica proposta d’eliminar impostos com el de successions. Que Junts vulgui tornar a parlar de la pasta i abandonar els discursos buits de contingut, és una molt bona notícia. Ara bé, que es dediqui a treure del bagul idees antigues, per no dir-ne absolutament démodés, com la supressió de l’impost de successions, és un error que caldria corregir ràpidament. L’independentisme necessita més que mai un partit obertament liberal, però liberal de debò, no pas un partit que vagi de liberal i acabi essent un vulgar partit conservador de sempre. Ens cal un partit que prometi de reduir paperassa i burocràcia, despesa pública supèrflua, i, fins i tot, que prometi de treballar per aconseguir rebaixes fiscals d’impostos veritablement injustos, com el mateix impost de l’IRPF, que avui, tal com està muntat, ho sap tothom i és profecia que només serveix per donar pel sac a les classes mitjanes que reben els ingressos a través de nòmines transparents i immaculades. Però l’impost de successions que avui tenim a Catalunya, senyors i senyores, no perjudica ni mica les classes populars i, com a molt, l’únic que permet és de “suavitzar” la injustícia que representa que, sense haver aportar res al món, heretis una fortuna de colló de mico.
L’impost de successions actual que hi ha a Catalunya és un impost liberal. Eliminar-lo, per contra, és aprofundir encara més a perpetuar el sistema feudal en què veritablement vivim. Eliminar l’impost actual de successions no en té res de liberal, perquè els liberals som els qui més volem que la terra sigui per a qui la treballa, i, que, per tant, per davant de tot prevalgui el talent individual, no pas la genètica ni la família. No és nou el que dic ni descobreixo cap sopa d’all: un altre filòsof, John Stuart Mill, liberal empedreït, en ple segle XIX ja defensava un impost sobre les herències precisament per evitar la concentració de la riquesa i la propietat, i mirar de protegir la igualtat ex ante, això és, procurar que tothom comenci la cursa de la vida des de la mateixa casella de sortida. Quin carril, doncs, vol agafar el nou partit de Junts?
