Si jo fóra el nou Conseller de Cultura el primer que faria és, tot sol i amb una copeta d’aromes de Montserrat, brindar a la salut d’en Lluís Bassets. En Jordi Bianciotto i en Joaquim Vilarnau, hàbils com sempre, van explicar-ho molt bé l’endemà mateix de les declaracions de vetes i fils de l’adjunt del País. Era la típica cantarella de sempre. Tradicionalisme català vs. modernitat espanyola. El camp contra la ciutat. La barbàrie pagesa, carlina i patuesa envers la civilització urbanita, refinada i elegant. El microbi català davant l’universalisme espanyol. En fi, quina mandra…
Sortosament, aquest país ha engendrat prou Carles Beldas des dels anys 70 i, per tant, tot això ja no s’ho empassa ni el mateix Bassets. De fet, Bassets no és ni tanoca ni ignorant. Senzillament, complia el seu deure servil i alhora vetllava pels seus interessos. Mentre escrivia la piulada, sabia perfectament qui és i d’on ve Lluís Puig. Mentre escrivia la piulada, sabia perfectament que és tant o més competent que els Consellers precedents. I precisament perquè sabia tot això va piular com un brètol posseït. Perquè Bassets és ben conscient que si el Conseller Puig dura gaire pot esdevenir una veritable amenaça per a ell i els seus amics escurasubvencions de matriu espanyola.
Certament, darrere el posat tranquil, pacífic i a voltes encorbatat de Puig, rau una diferència fonamental entre ell i bona part dels predecessors. En primer lloc, Puig ha estat, des de la seva joventut, un veritable treballador picapedrer i militant de la cultura de base. Allò que ara alguns en diuen “des de baix”. No ve de cap gran indústria. No ve de cap institució buròcrata. No deu res a ningú i ho deu tot al país. I, segurament, fins la setmana passada, el país també li devia quelcom a ell. En segon lloc, fins avui Puig és algú que ha sabut combinar amb prou èxit dues qualitats que sovint semblen incompatibles: l’idealisme, la capacitat de construcció teòrica d’un projecte alternatiu; amb l’execució real i gestió pràctica d’actuacions concretes. I, finalment, feia milions d’anys que no gaudíem d’un Conseller de Cultura que deia ben alt i sense embuts que “la llengua i la cultura popular són les eines que sostenen la cohesió social”.
Tot això, òbviament, a alguns els fa por. Fa por pel canvi de paradigma que pot representar, tenint en compte que bona part dels titulars de cultura que ha tingut aquest país, o devien favors a la indústria espanyola, o levitaven sobre llurs propis discursos abstractes i pomposos –que mai no he sabut si ells mateixos entenien– i en acabat eren pèssims gestors, o els importava la cultura si fa no fa el mateix que a mi m’importa l’avenir del diari del senyor Bassets.
És probablement per tot plegat que el mateix Conseller, un cop nomenat, es va afanyar a tranquil·litzar la tropa tot anunciant que hi hauria continuïtat i bons aliments. Entenc l’anunci, i probablement al seu lloc jo hauria fet el mateix. Però la realitat és que hi ha hagut un canvi ministerial. El President ha confiat en una nova persona. I, per obvi que sigui, poc o molt, això s’hauria de notar. A més, com que estic convençut que l’1-O guanyarem, tot apunta que tindrem Conseller Puig més temps que no sembla.
Calen polítiques culturals transversals de llengua, país, territori, tradició i modernitat.
Per tant, si jo fóra el nou Conseller de Cultura, un cop begudes les herbetes, tindria molt clar les cinc prioritats cap a on faria el cop de timó que necessita urgentment aquest país en matèria cultural. Cinc prioritats que fa massa temps que romanen mig en l’oblit a Palau Marc: llengua catalana, llengua occitana, Països Catalans, més cultura i menys indústries culturals, més cultura popular d’arrel i menys pedanteria.
Què vol dir això? Vol dir que ens calen polítiques culturals en què els eixos llengua, país, territori, tradició i modernitat siguin un tot transversal. Vol dir que la Conselleria de Cultura es prengui l’oficialitat de l’occità de debò i presenti un pla d’objectius i actuacions creïble amb calendari i pressupost. Vol dir que una de les primeres prioritats del nou Departament sigui bastir una xarxa cultural comuna dels Països Catalans, aprofitant el moment polític de les Illes, del País Valencià i de la Regió d’Occitània; perquè l’Institut Ramon Llull està molt bé si tens el país cohesionat i compacte, però no és pas el cas quan a un artista de Tortosa li és més fàcil d’anar a cantar a Berlín que a l’Alguer. I vol dir que les polítiques culturals deixin de permetre, per exemple, que hi hagi festivals de música que rebin ajuts públics –i no pas miserables– malgrat oferir un cartell amb només el 15% de quota mínima de programació en català.
Al capdavall parlem de poder, diners i hegemonia cultural. Parlem que el pressupost i la maquinària de la Conselleria es posin al servei de la llengua i la cultura pròpies, que és, alhora, el bastió que ha d’estar al servei d’una nació orgullosa i desacomplexada.
Si jo fóra el nou Conseller de Cultura també anunciaria que tot seguirà igual. I en tancar la porta del despatx, hi penjaria la foto de Gramsci.
