Ha arribat l'hora de compartir-ho tot

Ens hem fet un tip de dir (i d'escoltar dir) que quan es toca una persona, són totes les persones afectades; que quan hi ha un represaliat, l'atac és contra el conjunt del moviment al qual es vol silenciat, somort, erradicat. Després de tot el que hem escoltat aquesta setmana, hem vist fer i sobretot s'ha fet en relació a la meva delegació de vot al Parlament de Catalunya, crec sincerament que ens cal, al moviment independentista en el seu conjunt, fer quelcom més que un “exercici d'estil” i demostrar que, més enllà de l'adscripció política a un o altre projecte particular -això és, a dia d'avui, un partit-, compartim trajecte tot i les possibles diferències. Un trajecte que, amb la proclamació de la República catalana com a gran objectiu de fons, podríem dir que final, és principalment un camí de dignificació de la nostra nació i de les persones que la conformen; de reivindicació de la nostra condició no de voler ser sinó de ser, amb les nostres diferències però també amb les nostres fortaleses que són, recordem-ho, els nostres grans consensos “de país”.

La setmana ha estat difícil i en venen encara de més complicades per intentar no repetir errors passats, que són també errors del passat; errors del semblar i no del ser, errors de la part i no del tot, resultants d'una parcialitat que tot ho difumina sota premisses com la governabilitat del mentrestant; errors que despullen “sants” (metafòrics, que se m'entengui!) o els deixen a mig vestir (com va passar amb el cas del company Pau Juvillà).

Ja heu vist què ha passat amb la meva delegació de vot, us ho comparteixo amb tota la sinceritat. Sí sé que, en el supòsit que algun tribunal al qual no puc ni vull reconèixer competències obligui als membres de la cambra, amb sentència i obligant el Parlament a retirar-me l'acta, tindré la certesa d'haver lluitat fins al final en la defensa ja no només dels meus drets particulars, individuals, sinó sobretot dels drets de les persones que van dipositar la confiança -en forma de vot- en nosaltres.

De remor, aquests dies, n'hi ha molta. I de difamació, però això no és nou. De fet, és tan tan vell, tan tan feixuc, que em permeto de respondre fins i tot en obert i a temps real (res de “diferido”) la petició que Ciutadans ha fet al Tribunal Constitucional instant que es practiqui com a diligència al Parlament perquè "corrobori si s'estan satisfent les meves dietes en concepte de desplaçament". Vaja, que ara pateixen no només per mi (com els companys de Vox, que s'interessen per si estic o no embarassat o directament malalt) sinó per les “meves dietes”. Doncs mireu, estimats i estimades companys de la dreta i de la dreta de la dreta, sense que serveixi de precedent, aquí teniu un bon espòiler: en cap cas he cobrat ni una, ni mitja, ni un euro, ni un cèntim d'euro en concepte de dietes, que com diu la dita castellana, “se cree el ladrón...”.

Enfilats com estem en aquest vaixell, veurem com evolucionen les coses la setmana vinent, amb tota la pressió dirigida envers la presidenta del Parlament i la seva Mesa, a qui vull explicitar de nou el meu suport i el tremp (que com ens recorda el diccionari, no és altra cosa que la “fermesa contreta pel caràcter, per la intel·ligència”). També als companys de viatge no sé si cap a Ítaca o fins i tot més enllà; en tot cas, companys -espero- d'aquest trajecte que citava unes línies més amunt... Gràcies per resistir aquest embat perquè no perdeu de vista que “no és personal, són negocis”; “no ets tu, sóc jo”; “no és contra Lluís Puig contra qui cal apuntar, és contra els independentistes en el seu conjunt”. Aquest és el dibuix, aquest és el context, aquesta és l'hora: la de compartir-ho tot.