Fa poc vaig repassar el dietari La lentitud del mar, d’Enric Sòria, una invitació a pensar pausat i profund a partir d’apunts marcats en el calendari. Les referències culturals, els dubtes i les confusions, al costat de mitges rialles i de celebrades perplexitats s’encadenen en un tot textual que sembla fet per bressolar el lector, de ben travat i de pensat com és. Per bressolar-lo i per desvetllar-lo. Porten molta feina, els dietaris, em dirà, després, Enric Sòria, ara més enfeinat encara a comissariar l’Any Fuster. La lentitud del mar comprèn els anys que van del 1989 al 1997. L’efecte que fa un dietari d’aquesta volada intel·lectual queda a anys llum de l’efecte mirall deformat que s’escola com una serp voraç per tota classe d’aplicacions pseudoculturals, socials i d’entreteniment de quincalla... Són coses tan diferents que per això les poso de costat: per provar quina arrissada de pell fa l’onada —gens lenta, més aviat violenta— d’un biografisme d’usar i llançar que s’ha imposat. A partir del propi jo amb voluntat de perforar-se el jo, amb l’instint de vendre un jo prou agosarat per ser que soc jo, s’omplen espais en mitjans de comunicació: l’hedonisme de les xarxes ara balla la conga als mitjans com si mai s’hi hagués ballat, ni breument. Quina mena de prestidigitació grollera s’ha admès perquè es compri a cegues la marca i no el que es diu? Som en un moment que els jos de més marca vomiten astracanades que dites per qualsevol altre, sense empara, serien titllades de reaccionàries.
L’efecte mirall deformat té més percussions. Si l’explicació de les coses es redueix a l’experiència del jo, si només parlo del que a mi m’afecta, on queda la possibilitat de l’empatia o l’estranyesa de l’altre o un intent generós de mirar la foto gran? L’estranyesa és necessària per bellugar-se de lloc. Per molts esforços que hi esmercin, per molta política de partits que hi aboquin, la realitat no és amb quin equip vas tu ara i si ets dels meus, passa, i si no, bon cop de maça.
Hi ha onades de conservadorisme i de neurosi latent: de la meva contingència puntual en faig el tema de debat universal, un no se’n parla prou de... No se’n parla prou o és que bàsicament volem que ens enfoquin? La discreció ha caigut en desgràcia? Això no té res a veure amb el pensament extret de l’experiència (idees que, vatua la contradicció, sovint són menystingudes) ni amb la literatura que poua en l’autoficció, que es desdobla o que multiplica les identitats. Tampoc té a veure amb assumir un jo que narra, observa i es posa en dubte. Ni tan sols amb el coratge per portar a la palestra debats imprescindibles fins ara silenciats. Ben al contrari, encara que no ho sembli, el mirall deformat té un efecte silenciador i invisibilitzador: és posar l’ego —disfressat de jo— en primer terme i al servei del propi ego, en un circuit tancat que no fa més que inflar-se i impedeix cap altra observació de la realitat. En aquest narcisisme a punt d’ofegar-se en ell mateix hi ha una creixent quillització del retrat del jo: jos més o menys intel·lectuals, fora de context, es retraten amb els mateixos codis dels futbolistes —homes o dones— més quillos que puguem imaginar. L’esclat narcís ha tingut una derivada de vulgaritat. I ara aquesta derivada se celebra. I es disfressa de coartades intel·lectuals, de pseudopensament o de pseudomilitància. Si hi ha coartada, avall va que fa baixada.
La coartada política —màrqueting polític en un sentit ampli— s’ha infiltrat en totes les tertúlies que s’han infiltrat en tots els mitjans. Tothom fa que no va amb ningú, però tothom sap que, en general, una tertúlia sol tenir la mecànica d’un casament: tu per quin nuvi vens? Una vegada un tertulià em va preguntar de quin peu calçava. No devia ser cosa clara. La meva llesca, en comparació amb l’alçada, despista. Li vaig respondre que un 38 o un 39, depenia del model.
