Xavier Vendrell, actualment activista i empresari, ha dedicat una part substancial dels darrers anys de la seva vida a fer possible un tomb històric a Colòmbia, acompanyant a qui avui és, de facto, el president electe de Colòmbia. A Vendrell li calen poques presentacions. Fa poc més d’un any va ser detingut per la Guàrdia Civil en el marc de l’operació contra Tsunami Democràtic. I alhora havia estat un dels protagonistes de l’1 d’Octubre de 2017, una jornada que Gustavo Petro va compartir amb el mateix Vendrell als carrers de Sant Joan Despí i Barcelona.
Els sondejos oficials —els publicats— indicaven un empat tècnic entre l’esquerra de Petro i el trumpista Rodolfo Hernández, entre l’exguerriller i el milionari del totxo, entre els somiadors per la justícia social al país amb més desigualtats del con sud i el candidat desitjat per l’establishment per a com a Il gattopardo,“perquè res canviï”. No en va, mentre Gustavo Petro aposta per una millor distribució de la riquesa, el seu oponent plantejava millorar el sou dels militars en un país on la despesa militar quadruplica la de la Veneçuela de Maduro.
Vendrell, immers en la voràgine de l’equip de campanya electoral, estava convençut que l’empat no era tal i que el Pacte Històric, la candidatura de l’exguerriller de l’M-19, Gustavo Petro, guanyaria. I així ho transmetia a tots els seus amics. Encara que no podia evitar de mossegar-se les ungles, ansiós, esperant el veredicte de les urnes. El mateix 19 de juny, mentre s’estava votant als col·legis electorals de tot el país, Vendrell va enviar un vídeo somrient i feliç als seus amics, a Catalunya. Se’l veia al Movistar Arena de Bogotà, una mena de Palau Sant Jordi, espai on l’esquerra colombiana tenia previst seguir els resultats i celebrar la victòria, si era el cas. Al vídeo, Vendrell es mostrava segur de guanyar.
Ell estava al capdavant de la campanya, havia trepitjat el carrer cada dia, sentia els batecs de bona part de país. I tenia els darrers trackings interns de la coalició d’esquerres que indicaven que tenien la victòria al seu abast amb el 54 per cent dels sufragis. Al final, victòria més ajustada. Però clara. El tàndem Gustavo Petro - França Márquez (dona, de color) del Pacte Històric (inclou el Partit Comunista) superava el 50 per cent de vot popular per prop del 47 per cent els seus rivals de la Lliga de Governants Anticorrupció.
Que un exguerriller guanyi al país amb més riquesa natural però també amb més desigualtats de tot Amèrica Llatina és un tomb revolucionari en tots els sentits. Colòmbia és la nació més dretana d’Amèrica, la mateixa que va ignorar el gir a l’esquerra de tots els seus veïns durant dècades. És el país més violent (2.000 homicidis més que Veneçuela), el que continua comptant (tot i que en menor mesura) amb guerrillers a les seves muntanyes i selves, on els paramilitars assassinen impunement a la dissidència política i on el negoci de la coca continua vigent malgrat la caiguda del Patrón Escobar, l’home que va arribar a tenir més diners en líquid que el mateix estat colombià.
El protagonista es diu Gustavo Petro, té 62 anys i a la tercera (va la vençuda) ha derrotat la dreta omnipresent i el fantasma del populisme que pretenia donar continuïtat a l’uribisme. I al seu costat hi ha tingut un català picant pedra i empenyent com el qui més. Gustavo Petro ha aconseguit el miracle, guanyar i sortir airós de l’amenaça latent dels sicaris que han liquidat centenars dels seus companys els últims anys. Inclosos dos candidats presidencials.
Enfundat en una armilla antibales, ha donat els mítings més multitudinaris de la campanya exigint justícia social, per convicció però també sabent que la pobresa era, amb molt, la principal preocupació de l’electorat. Això reflectien els sondejos del Pacte Històric. A la pregunta: quin creu que és el principal problema de Colòmbia? El 70 per cent responia la pobresa per un 17 per cent, la corrupció. Hi havia temor pel resultat, pel frau i per la seva possible acceptació. El cert és que els principals protagonistes han actuat amb responsabilitat, començant pel president sortint, Ivan Duque, que ha saludat la victòria de Petro. O del seu rival, Roberto Hernández, que ha reconegut sense esgarips el triomf del candidat de l’esquerra.
Petro no ho tindrà fàcil per implementar les seves propostes. Ha guanyat les eleccions i el cor de la majoria d’electors. Tindrà davant un estat corromput fins a les entranyes, que ha emparat la violència més salvatge amb la connivència de sectors polítics i econòmics reticents a qualsevol canvi. Però el canvi ja ha començat, amb un president sorgit de les urnes que coneix Catalunya i que ha defensat públicament el seu dret a ser i decidir.
