Per molta debacle de l’esquerra andalusa, i per molt teatret de Macron després de la trompada electoral de les legislatives, sens dubte el termòmetre polític de Catalunya va tan encès darrerament que el tema de la setmana ha estat… l’amor i el sexe.
Va encetar-ne el debat un vídeo, sembla que difós de manera il·legal, en què s’hi veia l’actor Santi Millán en una relació sexual amb una dona que no era la Rosa Olucha, és a dir, la parella oficial. Com que en aquestes latituds qui no té feina el gat pentina, això va ser motiu suficient perquè es multipliquessin les especulacions morboses a mitjans de comunicació i xarxes socials. Hi van haver els típics col·legues periodistes (sic) que ja es fregaven les mans pensant que es trobaven davant d’un nou afer piqueresc enxaquirat. Tampoc no hi podien pas mancar aquells éssers estimats que quan s’escauen episodis d’aquesta índole sempre opinen que el que faci algú en la seva vida privada no té cap interès per a ningú, i que no s’hi ha de perdre el temps, aparentment sense adonar-se de la contradicció manifesta que generen ells mateixos: si no hi hem de perdre el temps, què diantre foten fent-ne piuladetes i sermons?
De tots, però, els més entranyables van ser els – i les!– habituals que ràpidament es van dedicar a analitzar i jutjar la vida privada d’un individu, com si pràcticament fossin el seu metge de capçalera o el nou tribunal de la Inquisició. D’aquests, val a dir que n’hi havien de dos tipus, és a dir, d’un extrem i de l’altre. D’una banda, hi teníem els ultracatòlics conservadors –per molt que votin els Comuns o la CUP i no ho reconeguin ni en siguin conscients, sí, res d’això els impedeix de practicar ultracatolicisme foribund– amb els típics discursets fastigosament catastrofistes i moralistes, del tipus “aquesta societat cada vegada està pitjor; cada cop anem més enrere en valors; si continuem així, quin exemple per a les generacions futures”, etc. De l’altra, vam assistir un cop més a una mostra exquisida del feminisme extremista més recalcitrant, que amb un tres i no res va sentenciar Millán i es va “solidaritzar” amb la “pobra” dona, “víctima” dels excessos del marit. Moralisme i feminisme extrem, de bracet, embolicats per un denominador comú que es diu repressió.
Com si no n’hi hagués prou, el debat va continuar dimarts, amb el documentari Poliamor, més enllà de la monogàmia, emès al Sense ficció de Tv3, que va ser líder d’audiència amb més d’un 13% de quota. Més enllà de les reflexions que proposa la peça, el que més em va interessar va ser, com en el cas d’en Millán, les reaccions del personal a les xarxes socials. Ja se que se’m dirà que les xarxes no són representatives del que pensa la majoria de la ciutadania, i és cert. Però també és cert que no deixen de ser un símptoma, que mostren les tendències més generals i marcades de la nostra gent. I la realitat és que l’èxit de quota de pantalla no es va pas traduir en una adhesió inequívoca dels espectadors envers el pensament poliamorós. No sabia si riure o plorar en constatar com els “partidaris” del poliamor l’única cosa que defensaven era el dret individual i col·lectiu de poder tenir i viure models de família i parella diferents dels tradicionals sense obligar ningú a empassar-se trielles o parelles obertes, i, en canvi, els contraris es mostraven ferotjament ofesos pel fet que a algú se li acudís de tenir dues parelles alhora i la televisió pública oferís un espai a models que consideraven perniciosos, que no es podien ni acceptar ni tolerar per a ningú. He de reconèixer que, abans de l’emissió, em feia por que els comentaris que més abundessin fossin els de la riota fàcil, els del menyspreu sarcàstic, els de la brometa de pa sucat amb oli. Doncs no, tu, hi ha una part de Catalunya que és talment carlina que ni tan sols és capaç de fer burla d’aquests temes, probablement, un cop més, per la repressió que arrosseguen, aquí sí, els “pobres”.
Tanmateix, el moment àlgid i culminant del debat de la setmana va ser, sens cap mena de hesitació, la resposta que va publicar la muller de Millán a través de les xarxes socials, arran de tota la patuleia que li havia anat enviant missatges de suport. El comunicat emès és, directament, per emmarcar i penjar. O millor dit, per fer-lo servir com a text d’anàlisi en els exàmens de selectivitat de l’any vinent, mentre gaudim en veure la cua de famílies escandalitzades demanant la foguera per al Conseller d’Educació. El text comença amb un contundent "Bé. Jo estic bé. Hauríeu de preguntar-vos com està ell. Ell és qui ha patit un atac a la seva intimitat que, per cert, és delicte”. Patapam. I continua: “No heu de sentir pena ni donar suport a ningú. Jo no soc una víctima i aquí no hi ha bàndols ni propietats. Ni ell és meu ni jo soc seva”. Però la Rosa va molt més enllà, i el que diu és, de debò, de capell: “Per als que no ho sàpiguen (...), hi ha molts tipus de família. A la nostra, la llibertat, el respecte i la tolerància són els pilars sobre els quals hem construït aquest projecte", expressa abans d'afegir: "Hem caminat molts quilòmetres junts i molts més separats, hem ensopegat mil vegades, hem parlat quan ha calgut. Hem canviat el ritme quan ens hem cansat i, de moment, no estem gens malament". I finalment arriba la cirereta del pastís, el tros culminant pel qual jo li faria un homenatge o una estàtua al costat de la seu central de Vox: "Em fa molta mandra veure que a hores d'ara el sexe consentit i privat continuï causant escàndols. Sí, senyors, la gent folla! Dins i fora de la parella. I em fa gairebé més mandra que quan es fa públic la majoria s'apiadi de les dones amb el clàssic «pobreta, que no en sabia res» o «quina imbècil, que ho permetia». Merda de societat catòlica i patriarcal”. Si es pogués fer l’amor amb un discurs, jo ja hauria fet match aquest juny.
